marginàlies

Per què ara, just ara, no se sent més el poema de Martin Niemöller que comença: “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes/ vaig guardar silenci, / perquè jo no era comunista” i acaba: “Quan van venir a buscar-me, / no hi havia ningú més que pogués protestar”? Quan la censura torna a segrestar llibres, impedeix d’exhibir una obra plàstica sobre els presos polítics i envia a la presó rapers per expressar el que pensen sobre el rei, entre d’altres atacs i ofenses als drets i llibertats que ens defineixen com a ciutadania emancipada, on són els intel·lectuals espanyols que fins ara havien estat tan crítics amb la dreta aznariana? On és aquesta intel·lectualitat que calla davant els presos polítics i la violència exercida per la policia dia 1 d’octubre al Principat? On és aquella moguda amb l’epicentre a Madrid que volia ser avantguarda de tot i trituradora d’un passat que pudia?

Hi ha silencis tan letals com els cops de la bogeria, l’abús i el despotisme, ben segur. Per això, per començar a dir prou ben fluixet i acabar cridant-ho, cobra un valor especial retornar a les “Variacions Niemöller”, de Víctor Gayà (Avant, Barcelona, 2016). Lectura aviadora, esperonadora, atiadora. Lectura que fa un bé gran, enorme.

Un tast per fer-vos denteta:

Quan em donaren a tastar el cianur
em vaig omplir de goig:
havia recuperat el gust amarg.