marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

1 de juny de 2018
0 comentaris

LA TOXICITAT DELS COMPARTIDORS DE FEINA

Reconec que no puc suportar aquelles persones que parlen de qüestions personals per telèfon en el lloc de feina, davant els companys, i en to alt, gens indissimuladament. Em sembla una falta absoluta de respecte als companys i al decòrum imprescindible per no perdre la condició de persones responsables. I digau-me estantís, si voleu.

Entenc els espais de feina com a cledes desinfectades, sí, pulcrament higienitzades perquè no totes les persones que el compartim som amigues ni compartim els gustos ni ens mouen els mateixos interessos. Per això, hem de ser continguts si no volem que vessi cada dos per tres el bull de la malvolença.

Avui dematí, per això de la moció de censura, una d’aquestes persones impúdiques parlava fort telefònicament perquè tots la sentíssim i deia al seu interlocutor que, fent el cafè al bar, s’havia assabentat que Rajoy, ahir, s’havia engatat en el restaurant on havia anat a dinar i que hi havia imatges que ho corroboraven. I n’hi havia, d’imatges, perquè un cambrer d’aquest restaurant s’havia preocupat de gravar-les convenientment. També malparlava de Sánchez, a qui ha tractat d’inútil, i de Margarita Robles, d’histèrica. També s’ha referit despectivament als diputats de Bildu, d’Esquerra, del PDCat i del PNB, però sospitosament no ha dit res de Rivera i el seu joseantonianisme bèstia, ni de Podemos.

Més enllà de tota la punta que es pugui treure a aquestes dades escadusseres i mig esbossades, m’ha tret de polleguera, com altres vegades, que et facin partícip -i sense poder-hi intervenir!- d’una conversa a mitges, perquè no saps què diu l’altre i perquè no t’hi han convidat. T’obliguen a fer el sord o l’estúpid i cap dels dos plats fa mengera. Per mi, aquesta companya impúdica de feina pot boleiar Rajoy, Sànchez, Robles, Rivera, Iglesias i tutti quanti, llevat dels polítics principatins i bascos; però que m’ho digui a la cara i que no faci del telèfon recer.

Jo sí crec que els llocs (o jocs, com pronuncia segons qui, entre d’altres, aquesta compartidora d’espai) de feina han de ser necessàriament neutres, no han de tenir cap mena de caràcter, ni matís intencional o afectiu. I, sobretot, no ha de tenir càrrega elèctrica total, perquè la càrrega negativa que hi incorporam els treballadors amb les nostres malhumorades es contraresta amb la positiva que hi aporta el sou que rebem.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.