Cada instant és bo per injectar versos a la sang que sempre espera un reactiu. Per això, la calorada que senyoreja no impedeix d’entrar a la “Terra llarga” de Pau Vadell i Vallbona, editat per LaBreu l’abril passat. “Em camines en l’escriptura” i seguim les camades que retallen l’illa amb la punta del llapis a
Llegesc d’una tibada i en primera lectura «Ho tornarem a fer», de Jordi Cuixart, el dia després de la constitució de la Diputació de Barcelona, que presidirà Núria Marín, del PSC, gràcies a un acord amb JxCat que ha deixat amb la més gran consternació bona part de l’independentisme principatí. I en acabat aquesta lectura
El passat 22 de febrer va fer 80 anys que morí a Cotlliure Antonio Machado, amb la nota “Estos días azules y este sol de la infancia” en una butxaca del seu abric, que tants comentaris i reflexions va provocà i encara provoca. Hi he tornat a pensar avui horabaixa mentre rellegia el poema “Camí
“El crepuscle encén estels” és el nom d’un programa de ràdio capvespral, òbviament, i de referencia, fet a Mallorca, dirigit per Pere Estelrich, que pren el nom d’un poema de Miquel Bauçà, de 1992, que titula així i que comença: “I ara, ves, tu t’atrinxeres / i no saps aclucar els ulls. / T’ametzina prendre
Ningú no llegeix de la mateixa manera i les lectures que feim estan supeditades, poc o molt, a l’estat d’ànim amb què emprenem el camí lector. Ahir, mentre esperava entre expectant i lleugerament remolest la decisió de les bases de MÉS sobre la proposta del PSIB-PSOE a aquesta formació per fer part del Govern de
Rosa Planas –“caníbal de la lletra”, segons pròpia definició- acaba de presentar una veritable excepcionalitat: “Lliure entre llibres”, editat per J.J. de Olañeta a la seva col·lecció de petit format Centelles. Una obra o, millor i dit sense cap mena de prevenció, un cant a la fidelitat als llibres perquè “representen el millor de l’ésser
Adia edicions calongines acaba de treure dels seus obradors, dins la col·lecció Ossos de Sol, “Ara he vist passar una mèrlera”, del campaner Miquel Àngel Adrover. Paraula jove i per això abrivada, avesada a la glossa on l’espontaneïtat s’avé amb les intencions més elaborades. La part titulada “Pell a la cendra”, és la més oxigenada
Després del recull de relats “L’error o la vida”, de 2013, i de la novel·la “Música de la indiferència”, Joan Perelló (Campos, 1953), amb “La ginebra trista del Cafè Balzac”, El Gall editor, 2019, retorna a la narrativa. 29 relats per a un grapat de personatges que, en moments determinats, s’hauran d’enfrontar als records que
La meva particular santa Jordina em va fer celebrar la diada del llibre amb poemaris, els grans oblidats de la festa, o si més no els més desatesos. Ja estam que “el santjordi” es regeix per uns usatges poc literaris, certament. Però tant se val, vaig flocar amb dos llibres de poemes i un dels
Lleonard Muntaner, editor, presenta oportunament a la seva col·lecció Artificium, que dedica a les traduccions, les “Cartes a un amic alemany”, d’Albert Camus, traduïdes per Míriam Cano. I dic que és una edició oportuna perquè l’orquestració global a favor de propostes polítiques adherides a tota mena d’exclusions i discriminacions, ens ha de posar en estat
Edicions Proa presenta “Sons bruts”, de Carles Rabassa, Premi Carles Riba 2018. Seixanta-vuit sonets –o sobruts– que conviden a alçar la copa, el puny i, sobretot, la veu lliurada de qualsevol ròssec o retret; de tota repressió. Versos de la veu desavinent del món que volen penetrar en el misteri del cos i el ministeri
“Només m’importava la desaparició, l’abandó d’aquell cansament que em provoca haver de viure. Exacte, el cansament. És saber que ho he de fer tot per força, perquè jo no puc fer res”. A partir d’aquí, Neus Canyelles mena el lector per les obagues que crea el cervell en rebel·lió, per les estances amb les finestres
Feia comptes anar a estirar les cames després dels ruixims que gairebé no han tocat en terra, però m’he topat inesperadament amb la “Carta a un ostatge” d’Antoine de Saint-Exupéry i s’ha avortat la caminada. Som dels que sabem que Saint-Exupéry viu literàriament més enllà del príncep menut, però que no hi hem fet cap
Fent forçosament el soldat a Madrid, el 27 de maig de 1978, a la llibreria Fuente Taja, al carrer de San Bernardo que no queia lluny del lloc del meu confinament militar, em vaig comprar una antologia poètica d’Ernesto Cardenal editada per Laia. En ocasió de la seva absolució de la condemna a divinis he
“L’home ferit tensa els músculs. Els seus ulls s’obren com a salers. De la seva boca surt un so gutural, no són paraules, sinó un gemec, un crit horrible, quan els tres homes amb vestits blaus l’embarriolen, l’aixequen en pes i el llencen pel forat del coll del pou cap a les tenebres de