Gràcies al Jordi, que està en tot, m’he descarregat una edició limitada de la banda sonora d’Amélie. Té uns set bonus track moooooolt interessants! N’he penjat un al goear que podeu escoltar aquí mateix: es tracta d’una versió de “L’autre valse d’Amelie” amb quatre cordes i un piano. A mi m’ha encantat!
Divendres vam tornar a tocar, després de força temps, al Forat del Pany de Vilafranca. Va ser especial. Perquè tocàvem a casa i perquè ho fèiem en un ambient tan acollidor com el Forat, que després de molts mesos ja ha tornat a obrir.
Aquí us deixo un enllaç amb el recull de fotografies que va fer el Jordi durant les proves de so i el concert.
No trobeu sensacional aquesta d’aquí? Sembla de portada de disc!
Encara estic paint el concert. No us passa, que després d’un concert, una pel·lícula o una obra de teatre en què heu gaudit molt i on hi ha hagut una gran barreja de sensacions, necessiteu un temps, després, per acabar d’assimilar allò que heu sentit?
Bé, a mi sí.
I no us passa que, a vegades, us desperteu cantant una cançó?
A mi també.
Fa
dos matins que em llevo cantant “Óleo de una mujer con sombrero”,
alhora que vaig digerint el magnífic concert de dimecres a la nit de
Silvio Rodríguez. Preveia que seria una nit inoblidable, i com saben
només uns quants privilegiats que em coneixen força, tinc una mena de
do per preveure certes coses [sí, sóc una mica vident. O és que a
vosaltres també us passa que imagineu coses que després acaben passant?
Doncs a mi sí], així que no vaig errar.
Més de dues hores
repassant un repertori en el què sóc incapaç de trobar una cançó que no
m’agradi. Un teatre ple a vessar de gent que anava fent peticions a
crits, que es va encetar els palmells de les mans aplaudint i, segur
que com jo, no oblidarà el concert mai a la vida.
La ressenya del concert, dimecres vinent a La Directa. Jo us deixo amb la cançó que em desperta des de fa dos matins [tinc problemes amb el goear, l’únic que puc fer és posar-vos l’enllaç]: http://www.goear.com/listenwin.php?v=bc95db6.
PS: Sóc conscient que la qualitat de la foto deixa molt a desitjar. No tinc una gran càmera i la distància de l’escenari i la llum no hi ajudaven gaire.
Una de les cançons que es passegen per “Le fabuleux destin d’Amélie Poulain“. Una banda sonora plena de colors, tendresa i màgia. Yann Tiersen és un músic que domina i toca alhora diferents insturments: piano, violí, acordió, guitarra elèctrica i toy-piano. Tot i que la majoria dels mortals l’hem conegut arran d’Amelie, Tiersen va publicar el seu primer disc l’any 1995 i, de fet, moltes de les cançons de la banda sonora de la pel·lícula francesa són composicions dels seus primers tres discos.
Yann Tiersen en concert. Le Banquet:
[PD: No tinc ni idea de què representen aquestes primeres imatges en blanc i negre. Publicitat subliminal?]
Cançó explícita
‘Futur en venda’, Pau Alabajos i els músics furtius
Poema introductori:
he estat llegint alguns poemes
de Martí i Pol que descriuen
l’acte sexual
amb tot d’adjectius
i metàfores inflamables
però no he aconseguit
identificar-me
no senyor! el sexe
no és exactament així
és bell perquè és real
perquè és versemblant
no sé si m’entens
no calen focs d’artifici
ni protocols solemnes
d’elegància
tinc fe en la còpula terrestre
en el llenguatge auster dels cossos
i dels fluids en contacte
crec en les carícies
sobre totes les coses
sóc una mena d’ateu
del sexe sacre
faig proselitisme
de la versemblança
apologia de la realitat
real
sóc d’aquells que opinen
que el romanticisme edulcorat
és una estafa
estic en contra de les muses
que fan la funció de portes astrals
en contra dels màrtirs poetes
que suen sang quan estimen
per a mi fer l’amor
és manifestar físicament
els meus sentiments
profunds
sense lloc per a l’exageració
ni per al teatre
és potser un exercici
de sinceritat recíproca
literatura sense metàfores
pretensioses.
Crec que sempre tindré un record especial del viatge a Lisboa, l’hivern passat. Va ser aquesta mena de melangia la que em va portar, ja fa uns quants mesos, a un concert d’En Fado al Forat del Pany [què tenia el Forat que feia tan especials els concerts?]. I allà vaig descobrir que no cal anar a Lisboa per escoltar fados; que quan ho portes dins, pots transmetre el mateix sense ser a la vora del mar ni tenir el portuguès com a llengua materna.
En Fado, des de terres de Ponent, porten “fado a la catalana”.
+ VilaWeb: Antoni Roig serà acomiadat demà en un acte a la Real. El músic mallorquí es va morir ahir d’una insuficiència cardíaca.
Us heu preguntat mai per quantes mans, històries i països ha passat la moneda que teniu a la cartera?
Dilluns passat a la tarda vaig agafar el tren cap a Sant Sadurní, teníem concert a Riudebitlles. Les inclemències del temps, però, van fer que al final el Cesk hagués de tocar amb un format reduït, al teatre del centre catequístic. Podríem pensar que vaig fer un viatge en va, però no. Perquè dilluns vaig descobrir en Pau Alabajos i me’n vaig enamorar. En un sentit metafòric, s’entén.
[Per cert, que acaba d’obrir-se un bloc a MÉSVilaWeb: Pau Alabajos, dietari personal].
‘
Cançons compromeses, amb la terra i amb la gent. Una veu neta i clara, sense vergonyes. L’acompanyament de la Laura al violí (en Pau tampoc va tocar amb la banda al complet) donava un toc de sofisticació i un plus de bellesa. Presentació clara i concisa en cada cançó, amb la serenor de qui se sent com a casa.
Van ser moltes, per no dir totes, les cançons que em van agradar. Però una em tocà la fibra més que la resta. No en sé el nom. Sé que parla de l’accident del metro de València el 3 de juliol de 2006; de la tristesa i la indignació d’aquella gent. N’he sentit a parlar i n’he llegit força del tema. Però dilluns a la nit, aquella cançó em va fer estremir. Cap manifest ni cap imatge m’havia fet sentir el que em recorregué la pell al concert. A vegades, una cançó val més que mil paraules i que mil imatges.
Pau Alabajos no és només un bon músic, des del meu punt de vista, sinó que, a més, em va semblar una persona serena, amb les idees clares, humil i amb una gran estima per la seva feina. Vam estar parlant del col·lectiu Ovidi Montllor, del que n’és el secretari, i de projectes que arribaran aviat.
El final del concert va ser sublim. La Muixeranga interpretada amb violí (pèls d’eriçó), un poema recitat amb tanta força com amb odi pels qui destrueixen el país i la cançó “Futur en venda”, totalment recomanable.
(No vaig fer cap foto, així que amb permís de TattooRay, agafo prestada la seva foto que té en Pau al bloc, eh?)
Us deixo uns quants enllaços interessants:
· Web de Pau Alabajos i els músics furtius.
· Perfil de Pau Alabajos a Cantautors.com.
· Pau Alabajos al col·lectiu de músics Ovidi Montllor.
· Article: Música i carrer, per Pau Alabajos.
· Multimèdia: Pau Alabjos al YouTube.’
Un no sé què, ‘Jocs’, Lluís Llach
Un no sé què quan camines
i aquest posat mig despenjat dels qui enxarxen estels.
Un tarannà que no estimen
els nous cretins, cabdills d’un ordre corroït i vell.
Però aquesta llum dels teus ulls
omple de fars l’horitzó,
i encega els llops que cada nit vigilen
la llibertat encadenada lliure…
Tens un secret al somriure
que és un ensurt pel somni plàcid dels omnipotents.
El cor et bat en revolta.
Fent-te insubmís als guardes del correcte pensament.
I aquesta llum als teus ulls
que és esperança i demà,
t’estimo així i així sé que m’estimes
quan frec a frec obrim la nostra vida
a un aire nou que empeny amb força
un món que ja s’acosta…
Canto el somni dels teus ulls
perquè va més lluny d’aquest meu somni,
hi ha un poema de futur
en l’anhel que t’omple la mirada,
i és el teu somriure qui el proclama.
M’agrades quan t’amotines
i pirateges nous vaixells per anar contracorrent.
Ningú no sap com comprar-te
ni com tornar més pla el pols del teu arrauxat cervell.
Perquè la llum dels teus ulls
és flama encesa i perill
per l’ordre de la por que fa correcte
acceptar com normalitat certa
la injustícia, la misèria,
la ferotge guerra…
Canto el somni dels teus ulls
perquè en ell perviu tot el que estimo,
hi ha un poema de futur
en l’anhel que t’omple la mirada,
i és el teu somriure qui el proclama.
Dissabte vaig assistir a un concert de Quimi Portet per primer cop a la meva vida. I només se m’acut dir que aquest home és un geni! Actuació sublim i espectacle immillorable. Crec que tots els que vam ser al concert – dins el festival Calima de Vilafranca – ens ho vam passar teta. Sembla que mai se li acabin els recursos, al guapo i sexi d’El último de la Fila. Per dir-vos que a quarts de cinc de la matinada, després de passar per la festa major de Sant Martí [per cert, massa moments patètics i sexistes a la Centauro], em trobava al sofà llegint el ‘Diari d’un Astre Intercomarcal’… Un deu pel cantant del Hollywoodès!
PS: Que es retiri la Centauro!
PS2: No sé si us interessa, però que sapigueu que la meva tomaquera (que un dia ha de fer tomàquets, no marihuana) ha revifat! Li han sortit fulles noves i està més maca que mai.
+ Fotos concert Quimi Portet de Jordi Salvia (que no sÀlvia ni salviÀ com he vist escrit per alguns llocs! grgrgr Si no porta accent no porta accent, no us entesteu…)
Cançó d’amor #398
‘Com anar al cel i tornar’, Els Pets
Dins d’un raig de sol
cent vuitanta-tres partícules de pols
fan l’amor
al mateix compàs
dels sorolls que, des del llit mig rebregat,
fa el teu nas.
[…]
Sota el cobrellit
s’endevina un dels teus pits
mentre l’altre apunta ferm cap al nord
just on hi ha la porta
on aquest babau t’escorta
i somia de dia
tornar-se un instant
en aire,
juganer com l’aire,
fent petons.
Aire,
dòcil però no gaire,
ressegint-te el cos.
Des de l’aspersor,
dos-cents quinze gotes ballen els acords
d’aquell so
que desafinat
va lliscant des dels teus llavis barrejat
amb sabó.
Damunt del didet
unes calces d’aneguets
jeuen xopes apuntant cap al sud
just a la finestra
on aquest babau s’entesta
en ser espia de dia
i tornar-se un instant
en aigua
transparent com l’aigua,
fent petons.
Aigua
tèbia però no gaire,
resseguint-te el cos.
L’Albert està muntant una emissora de ràdio per internet. Totes les cançons que emet Ràdio Cheewaka són sota llicències Creative Commons, així que hi ha inclòs dues de les que formen part del nou disc ‘El camí cap a nosaltres’, de Cesk Freixas i Els Altres Bandais.
Em sembla una iniciativa molt interessant. Cada cap són més els grups que editen les seves cançons amb copy left, això és bona senyal!
Entrevista a Cesk Freixas a l’Enderrock del mes de maig.
Encara no tinc la revista a les mans, però a la web, en l’apartat de sumari del número de maig, s’hi pot veure una petita introducció.
Cada cop falta menys perquè ‘El camí cap a nosaltres’ vegi la llum.
Fa uns dies, la Noemí Colomer va fer-nos les fotos del disc, pels carrers de Riudebitlles. I el Jordi, fotògraf de guàrdia, va fer el seu particular making off. Amb el seu permís, i els dels Bandais (espero!), aquí us les deixo:
Cesk Freixas. El príncep de la revolta
23 anys, fill de Sant pere de Riudebitlles (l’Alt Penedès), veu dolça, característic tallat de cabells mullet, guitarra pràcticament annexada al braç, arracades contundents i lletres compromeses. Cesk Freixas és la peronificació de la dita popular del pot petit carregat de bona confintura. A la primera trinxera de la renovada cançó d’autor, la seva proposta pren consistència amb un segon àlbum, el camí cap a nosaltres (autoeditat), gravat entre Sant Sadurní d’Anoia i Sant Pere de Riudebitlles, amb la producció i aportació musical de Magí Batalla (Revolta 21, Transpenedès Jazz Orquestra, Companyia Catalana de Latin Jazz), un nnou disc que veurà la llum al maig i que fa honor a una atapeïda agenda de concerts.
[Enderrock]
[Fotos: Jordi Salvia]
Te doy una canción
Como gasto papeles recordándote
como me haces hablar en el silencio
como no te me quitas de las ganas
aunque nadie me vea, nunca contigo
y como pasa el tiempo
que de pronto son años
sin pasar tu por mí, detenida.
Te doy una canción si abro una puerta
y de las sombras sales tu
te doy una canción de madrugada
cuando más quiero tu luz
te doy una canción cuando apareces
el misterio del amor
y si no lo apareces, no me importa
yo te doy una canción.
Si miro un poco afuera, me detengo
la ciudad se derrumba y yo cantando
la gente que me odia y que me quiere
no me va a perdonar que me distraiga
creen que lo digo todo
que me juego la vida
porque no te conocen, ni te sienten.
Te doy una canción y hago un discurso
sobre mi derecho a hablar
te doy una canción con mis dos manos
con las mismas de matar
te doy una canción y digo patria
y sigo hablando para ti.
Te doy una canción como un disparo
como un libro, una palabra, una guerrilla,
como doy el amor.
[Adjuntaria la cançó en format àudio, perquè és una meravella, però no sé com es fa]
He trobat aquest reportatge per internet: ‘Que levante la mano la guitarra’, sobre la vida i obra del creador de la Nueva Trova.
