una entre tants

Ni tan sols per actualitzar amb decència aquest bloc!

(em sap greu, però faig tard a no sé on)

Ahir em vaig perdre el concert de The New Raemon, però no passa res! Qui no es consola és perquè no vol, així que vaig colocar-me els auriculars i em vaig posar a caminar cap a l’estació, al ritme d’El cau del Pescador, una de les cançons que més m’agraden del disc ‘A propósito de Garfunkel’, tot reprimint-me les ganes de fer saltironets.

Continua (amb regalet musical inclòs):

La nit musical d’avui a Barcelona promet. Només em fastigueja pensar en
la gentada que hi haurà a tot arreu. És per això que desisteixo, ja
d’entrada, d’anar a la fàbrica DAMM. I em perdré Mishima. I Antònia
Font, que sembla que no hi ha manera de poder-los veure en directe.
Però, repeteixo, qui no es consola és perquè no vol. Ens deixarem caure per altres racons per gaudir, primer de tot, de Manel (n’estic perdudament enamorada!), i després, de Le Petit Ramon, Love of Lesbian, Espaldamaceta, i qui sap què més!

El regalet que deia, El Cau del Pescador, de The New Raemon:

‘Catalunya és famosa per quatre coses:
1. El Breakingdance.

Nah, és broma!

1. El pa amb tomàquet
2. La Sagrada Família
3. La muntanya de Montserrat, on hi ha la verge negra.
4. El floquet de neu’

Howe Gelb dixit.

Amb pinta de treballador d’una benzinera perduda enmig d’Arizona, Howe Gelb va ser una de les grates sorpreses d’aquest Faraday. O heu vist mai algú que toqui la guitarra i, alhora, amb el màstil d’aquesta toqui el piano? Jo vaig descobrir el seu folk americà dissabte passat però, evidentment, els entesos ja fa anys que el coneixen. I molts el comparen amb Neil Young.

Un petitíssim tastet:

http://www.youtube.com/v/vYHyIWTn5K4&hl=es&fs=1

Dos dies de Faraday, el festival de música independent de Vilanova, donen per a molt. Tot va començar amb una copa de cava i uns Fred Galvan & Frida Calo que no sabria pas com definir. Jutgeu-ho vosaltres mateixos. Els van prendre el relleu Manos de Topo, que aquest any han tret el seu primer disc, ‘Ortopedias bonitas’, i que alguns defineixen com a pop irreverentment marcià. Recordeu el personatge boig de ‘Loca academia de policía’? Doncs el cantant de Manos de topo recupera els seus tics. I si no, també jutgeu-ho vosaltres mateixos:

http://www.youtube.com/v/IgIjFvhTmVE&hl=es&fs=1

La meva primera nit va acabar amb un gust de boca immillorable. El que em va deixar el directe de Mishima, ben treballat i amb la peculiar veu de David Carabén que encara em va encisar més que al disc. A més a més, amb el seu concert, vaig tornar a palpar de prop (per davant, per darrere i pels costats), després de molt de temps, el fenomen “groupie”.

Una cançó preciosa:

http://www.youtube.com/v/eUXBWUXOz_0&hl=es&fs=1

I el final del meu Faraday va ser tan bo com divendres o millor. Amb només 21 anys, el cantant de Get Cape. Wear Cape. Fly (GCWCF), Sam Duckworth, es va posar el públic a la butxaca des del primer moment. Si hagués de definir el concert amb una sola paraula, aquesta seria e-ner-gia. En totes les seves formes. Punk acústic amb línies electròniques i arranjaments pop. Així que acabo aquest post amb una de les seves cançons. Si començava parlant de la referència de Howe Gelb a Catalunya (tot un què que algú d’Arizona sàpiga posar el Principat al mapa, i no el confongui amb Espanya), acabo amb un altre homenatge al nostre país, en aquest cas de GCWCF, ‘Postcards from Catalunya’ (també és tot un què que un anglès escrigui Catalunya i no Catalonia).

El vídeo és del concert de dissabte, enregistrat pel Jordi Salvia. I si voleu veure imatges del Faraday, aquí teniu l’enllaç del reportatge fotogràfic del Jordi.

http://www.youtube.com/v/sp_FMKImQ3s&hl=es&fs=1

Els vam descobrir al Festinoval de Lleida (ja fa unes quantes setmanes, però no tinc gaire temps per actualitzar el bloc). I parlo en plural perquè no vaig ser l’única que va gaudir amb el concert de Manel. En Cesk en parlava l’endemà mateix. I el Jordi, que va ser qui ens recomanà que no ens perdéssim aquest concert, els va dedicar un fotolog. Porto enganxada a les cinc cançons que tenen al seu myspace des de fa dies… i amb moltes ganes que treguin ja el disc!

Pop-folk on combinen els instruments d’una formació de rock tradicional (bateria, guitarra, baix i veus), amb ukelele, banjo, clarinet i últimes tecnologies que no sé ni com es diuen.

Sóc conscient que ni les nits són fredes ni és abril, però us deixo aquest tastet.

‘Nit freda per ser abril’, de Manel.

Avui treballo, així que em limito a regalar-vos una cançó. No sé si ja l’he posada alguna vegada, però és igual. Val la pena ecoltar-la de nou. Quan tingui una mica més de temps, us parlo de la meva nova planta (me la va portar ahir la meva mare… Va, quant de temps li doneu? S’accepten apostes).

La cançó:
Vola’m a sa lluna, de Cris Juanico
(versió de Fly me to the moon)

… i és que m’agrada en Pau Alabajos!

Aquest cap de setmana, entre preparar la memòria del Grup Barnils i buscar info per a un article de L’Accent, he escoltat atentament el nou disc del Pau, ‘Teoria del caos’. Divendres, mentre netejava la cuina, i després asseguda al sofà, llegint les lletres. I ahir al vespre, mentre feia un descans de la feina, … I m’agrada.

A sota us deixo un tastet d’una cançó d’amor, passió i que em transmet alegria i bon humor:

Ja sabeu, diumenge. Gossera, pluja intermitent i temps. Però una bona manera d’acomiadar la setmana pot ser escoltant Sanjosex, no en tinc cap dubte. I si és en directe, doncs mil vegades millor!

Aquest vespre, Sanjosex actua al Via Fora! de Vilafranca. Jo hi penso anar. I per anar fent boca, a sota deixo el videoclip de la cançó que serveix de títol del darrer disc, Temps o rellotge.

Els diumenges més val no fer grans reflexions. Així que us deixo amb una cançó tel·lúrica:

Voleu que vos la cante?

Aquest paio m’agrada…

Mazoni – Memòria (“Si els dits fossin xilòfons”)

Avui he descobert aquesta cançó i el seu autor, Quintín Cabrera. Potser una mica tard, ja ho sé.

Vamos a hablar, hijos míos,

ya sabéis que los Reyes son los padres.

Que mataron a los indios por ser buenos

los vaqueros, machistas y cobardes.

Queremos que sepáis que el amor,

como todo lo hermoso, no es pecado.

Que Popeye se alimenta de espinacas

pero también de carne y de pescado.

Que es agente de la CIA el Ratón Mickey

y más que nada, Tarzán es un racista.

Supermán es asexuado y gilipollas

y todos ellos son anticomunistas.

Que los niños no vienen de París

-y mucho menos de adentro de un repollo-

que los tigres de papel son cuentos chinos:

jamás el Coco se ha comido un rosco.

También el negro es un color hermoso

y no todo lo blanco es trigo limpio.

Quienes manejan las tonalidades

son miserables que se han hecho muy ricos.

La democracia, el telediario, el cuarto oscuro,

la cigüeña, la bruja y los angelitos,

son mentiras terroristas de los grandes

para tener engañados a los chicos.

Que ser virgen tampoco es una hazaña:

no hay diferencia entre falda y pantalones.

Para tirar adelante en esta vida

da lo mismo ovarios que cojones.

Acabamos, por hoy, con este rollo.

Hacéis bien si estáis tomando nota,

pero cuidado, que hay que tener presente,

que los padres, como todos, se equivocan.

Acabo de rebre l’enllaç a youtube del videoclip! Ja en tenia ganes!! Aquí us el deixo.

El Camí cap a nosaltres,
Cesk Freixas i Els Altres Bandais.

Era evident que ahir no podiem fallar als Premis Enderrock. La presència dels altres Bandais abraçava al Cesk, “amagat” als camerinos; n’estic segura. Clar que jo em pensava que nosaltres també podriem rondar pels camerinos, i conèixer molts dels músics que hem admirat durant anys, però es veu que no hi havia lloc per a tanta gent. No m’estranya, si els de La Carrau ja devien ocupar la meitat de l’espai! (Quanta gent eren? 20, 40, 300?) Per cert, felicitats pels premis, companys!

Així doncs, ens vam conformar a veure els premis des de baix, però vaja, cap problema. I, a més, vam fer la feina pendent: saludar en Xavier Mercadé com cal. Estem en paus, oi?

Cesk, l’any que ve curra-t’ho, i suborna el Roger Palà perquè poguem ser als camerinos, eh? Per cert, Roger, et confesso que jo vaig aconseguir colar-me. No en tenia la intenció (aquestes coses no m’agraden), però no sé com, vam fer un “hop” i ens vam plantar al principi de la immensa cua!

Aquí podeu veure les fotos que va fer el Jordi. Felicitats a tots els premiats i premiades!

Si he de ser sincera, no em feia especial il·lusió el concert. La planificació era anar a Barcelona dissabte i quedar-se allà fins diumenge. Havia de buscar una alternativa, però no la vaig trobar. Al cap i a la fi, vaig pensar, si té tantes ganes d’anar al concert, no li boicotejarem pas!
Havia escoltat el disc un parell de vegades de passada, i el primer que vaig pensar va ser “Pf… S’està tornant un popi“. Però què hi farem, anirem al concert i ens ho passarem tan bé com podrem.

Doncs m’ho vaig passar teta!

El concert, el dels madrilenys Grande-Marlaska. El lloc, la sala 2 de l’Apolo.

Vaig xalar, perquè aquesta gent té molta força en directe i perquè sap connectar amb el públic amb una gran facilitat. Ja m’enteneu, això de xerrar entre cançó i cançó mentre algú afina i fer broma amb la gent; això que crea aquella complicitat entre tots plegats i que fa que un concert tingui encant.

Grande-Marlaska van néixer amb el nom de Garzón, però després que el jutge del mateix cognom els denunciés, van canviar-se’l per aquest d’ara que, curiosament, també coincideix amb el cognom d’un altre jutge de l’Audiència Nacional espanyola.

Són tres: guitarra-veu, baix-veu, bateria-coros. En el concert de dissabte, en un parell o tres de cançons, a més, van comptar amb la col·laboració del trompetista de Nisei, que tan sols havia practicat durant les proves de so i per tant, es mereix una ovació.

Fan pop, sí. Però també tenen cançons rockeres. Molen. Ara criden, ara són dolços. Tenen força i són simpàtics. Madrilenys macos.

– Gora ETA!!, es va sentir entre el públic. Era l’últim que m’espera d’un concert popi, la veritat.
– A ver, el que se ha pasao tres pueblos que levante la mano…

Coneixen el Penedès. O, si més no, saben de la seva existència, i això els dóna 10 punts de cop! I a més a més, han tret el disc sota llicències Creative Commons. Això deuen ser-ne 100!

En una cançó, algunes persones del públic van pujar a cantar amb ells. Seguidors que coneixien d’altres concert o bé de deixar-se comentaris al myspace. Era una cançó composta, en part, en català.

– Bueno, la parte en catalán es: LALALALALALALAAAA LA LAA LALALALALALALA LAAAAA LA

Aquí deixo algunes fotos del concert, fetes pel Jordi Salvia.

La vaig descobrir fa un temps. És una jove francesa que no només té una veu magnífica sinó que experimenta amb la capacitat corporal i els seus sons. Aquí deixo una actuació en directe; tota una joia.

[Acabo d’adonar-me que últimament estic d’un gavatxo…]