La nova web ja està activa! Si voleu pegar-li una ullada, hi trobareu penjades les cançons del nostre nou disc "Una amable, una trista, una petita pàtria" (Bureo Músiques, 2011). Allà podreu seguir les actualitzacions d'aquest blog, que a partir d'avui traslladem a la plataforma wordpress!

Ens acompanyeu?

Pau Alabajos (Torrent, 1982) és l’actual secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM). Fou guardonat amb el premi Ovidi l'any 2006 (a la millor lletra per "Cançó explícita") i l'any 2007 (al millor disc de cançó d'autor per Teoria del Caos). L'any 2008 fou doblement guardonat als premis Enderrock per votació popular (millor disc de cançó d'autor Teoria del Caos i millor artista de cançó d'autor). El proper 27 de gener inaugurarà el festival BARNASANTS, on estrenarà el seu nou treball Una amable, una trista,una petita pàtria a l'Auditori Nacional de Catalunya (Barcelona).

Què significa encentar un festival internacional com el Barnasants en un marc tan simbòlic com l'Auditori Nacional de Catalunya?

La veritat és que ens fa moltíssima il·lusió: estem molt agraïts a Pere Camps i a tot l'equip de Barnasants per haver-nos brindat aquesta oportunitat i per haver cregut i confiat en nosaltres com a espectacle inaugural. També és una gran responsabilitat: "Auditori Nacional de Catalunya" són paraules majors, i per això estem treballant de valent en els assajos i en la posada en escena. Desplegarem una formació bastant atípica damunt de l'escenari: dues guitarres, baix elèctric, bateria, percussions, piano, quartet de corda i veu. Supose que sorprendrem a tots aquells que estan acostumats a veure'ns amb la formació més minimalista, més de batalla... [riu].

La teua guitarra ha esdevingut el tema central de la cartelleria del Festival Barnasants d'enguany. Ens podries explicar quina relació mantens amb l'instrument que t'acompanya sempre?

El cartell d'enguany del festival Barnasants és un homenatge a una figura ineludible en la història de la cançó d'autor i de la música compromesa políticament: Woody Guthrie. Hi ha una foto molt famosa d'ell sostenint la seua guitarra, amb un missatge escrit a mà sobre la fusta, "this machine kills fascists". El cartell del Barnasants 2011 intenta emular aquesta imatge. L'adaptació autòctona de la frase ha sigut "aquesta màquina combat el feixisme". Em fa certa gràcia caminar pels carrers de Barcelona i comprovar que la ciutat està empaperada amb un missatge tan potent. I és la meua cal·ligrafia! Crec que és una de les coses que demostra que aquest festival no és un festival qualsevol, no es tracta d'un festival més.

Almenys, no és habitual que la cartelleria d'un cicle d'actuacions tinga un discurs explícit tan clar i sense complexos. Recordem que l'any passat la imatge era un mapa dels territoris de parla catalana amb el lema "Països Valencians" i l'any anterior un dibuix del rostre de Karl Marx i el lema "No estaba muerto... Estaba de parranda". No podem fer una altra cosa que enorgullir-nos de participar d'aquesta iniciativa que aposta decididament per les idees i pel contingut, desmarcant-se de l'habitual model cultural d'allò políticament correcte, encadenat al photoshop i al maquillatge (molt de disseny, però poc de seny). Ah! Se m'oblidava: aquesta guitarra que apareix en el cartell, la utilitzarem durant el concert del dia 27 de gener, interpretarem amb ella una cançó dedicada a Guillem Agulló, a Carlos Palomino i a totes les víctimes del feixisme, amb la col·laboració de Cesk Freixas, que posarà la veu...

En la present edició del Barnasants intervenen molts músics valencians. Creus què la societat catalana valora més la música en català feta al País Valencià que els mateixos valencians?

Com et deia abans, el Barnasants això ho té molt clar i mai no ha posat pals a les rodes a la unitat lingüística i cultural: enguany inaugure jo el festival i el clou un altre cantautor valencià, Joan Amèric, que torna als escenaris després d'un temps sense prodigar-se excessivament. Potser Canal9 i les institucions valencianes, en mans del bipartidisme monocrom des de fa més de trenta anys, donen l'esquena a la feina que fan els músics i cantants de casa nostra, però no és cert que els propis valencians no ho valoren: la prova està en què aquestos darrers cinc anys el nombre de concerts, el nombre de festivals, la quantitat de vendes, les xifres de descàrregues no han deixat d'augmentar exponencialment. Això demostra que el públic de la música en valencià segueix creixent, a pesar de la mordassa institucional.

Com definiries el nou treball que estrenes ara? Quins aspectes musicals i/o formals destacaries? S'incorporen nous músics al teu projecte?

És un treball diferent. I musicalment més ric: aquesta vegada hem comptat amb una orquestra simfònica (vuitanta músics han participat en la gravació) per enregistrar tres temes del CD: "Una nit a Berlín", "Inventari" i "Fosses del silenci", aquest últim parla sobre les fosses republicanes del cementeri de València i sobre l'amnèsia històrica que vivim avui, ara i ací. Els temes més privats, més íntims, més personals, es barregen amb altres temes més col·lectius, més reivindicatius. Crec que això és una tònica en els anteriors discos també, i d'alguna manera s'ha convertit en el nostre segell personal.

Laura Navarro ha estat una companya inseparable en tota la teua carrera musical. La simbiosi armònica entre aquesta jove violinista i la teua música tindrà una continuitat en aquesta nova etapa?

Per descomptat, aquest projecte musical no s'entén sense Laura Navarro que, a més a més, aquesta vegada ha compost els arranjaments de quartet de corda i d'orquestra que podeu trobar en el disc. A mi em semblen brutals, però què puc dir jo?: haureu d'escoltar el CD i jutjar vosaltres mateixos... (riu). La veritat és que li he d'agrair a Laura el compromís que ha mantingut sempre, i tots els esforços i maldecaps que ha invertit en aquest disc (i des que actuem junts), perquè la veritat és que ha sigut una gravació bastant complicada. Engrescadora i molt satisfactòria, però complicada. Crec que ens hem sortit molt bé, estem contentíssims amb el resultat.

Què destacaries de l'evolució musical respecte dels dos darrers discs ja publicats, Futur en venda i Teoria del caos?

Es veu una evolució clara entre els tres treballs. Futur en venda, que és l'òpera prima, es nota que és la nostra primera experiència en un estudi de gravació. És un disc molt fresc i un punt de partida, del que vàrem aprendre moltíssim. El segon disc, Teoria de caos, ja té una altra mena d'acabat, més convincent, més professional. Vam comptar amb la producció artística de Toni Xuclà, que va deixar el seu segell personal i les cançons crec que estan millor escrites, musicalment i literària. En aquest tercer disc, Una amable, una trista, una petita pàtria també hem comptat amb Xuclà com a productor i hem posat tota la carn en el torrador: una orquestra simfònica, quartets de corda, temes amb baix i bateria més rock, combinats amb cançons més pròpies del gènere estricte de la cançó d'autor (amb la mínima expressió, guitarra i veu). És un treball més madur (només faltaria! Si no anàrem madurant al llarg dels anys, hauríem de començar a preocupar-nos). Jo sempre dic que un disc (igual que un llibre, un quadre o una obra de teatre) és la fotografia del moment: de la suma de tot allò que has aprés en els escenaris i en els estudis de gravació, allò que has viscut i experimentat en la pròpia pell, el que has llegit en premsa o en llibres, a qui has estimat, a qui has deixat d'estimar... Tot això apareix en la instantània final, que es produeix quan envies la barreja masteritzada a la impremta. Quan tornes a escoltar el disc dos o tres anys després, obligatòriament hi haurà coses amb les quals no t'identifiques, però és necessari posar un punt i seguit i passar pàgina...

I per acabar, un tema que està de molta actualitat ara mateix. Què opines del procés sobiranista encetat al Principat de Catalunya en els darrers mesos?

Seguint un poc en la línia del que comentàvem abans: els retalls de l'Estatut de Catalunya (que no són només retalls al text de 2006, sinó també a l'articulat de 1979!); la sentència del Tribunal Suprem que obliga a la Generalitat de Catalunya a modificar la Llei d'educació; i una llarga llista de greuges comparatius històrics: les balances fiscals injustes, les inversions insuficients, els serveis deficients, etcètera han convertit el govern espanyol i les institucions judicials en una autèntica fàbrica d'independentistes. A qui li pot sorprendre que s'encete un procés de consultes sobiranistes impulsat per la societat civil? No semblen lògiques les xifres de la manifestació del 10 de juliol? Per què, si no, augmenta any rere any el percentatge d'idependentistes en tots els estudis sociològics? La gent es cansa i pren les regnes.


Vicent Company



Entrevista publicada a L'Accent - Periòdic Popular dels Països Catalans (número 193 - del 12 al 25 de gener de 2011)

Avui escric el meu darrer article de 2010. I òbric un parèntesi que no sé si durarà molt o poc. Necessite prendre’m unes vacances forçoses com a articulista, perquè el nostre nou disc, Una amable, una trista, una petita pàtria, està a punt d’entrar a impremta i s’acosta un període de moltíssima feina, a vessar d’assajos intensius i treball de promoció de cara a les presentacions en viu (la primera serà el 27 de gener de 2011, a l’Auditori de Barcelona). Som conscients que durant els pròxims mesos no pararem en torreta: ens esperen moltes hores de carretera, carregar i descarregar instruments, proves de so en horaris intempestius, entrevistes a dojo... Però no us enganyeu: no ens queixem, en absolut! Per a nosaltres, deambular per teatres, auditoris i ateneus és com una mena d’addicció, i ja comencem a notar la síndrome d’abstinència: hem invertit moltes il·lusions en aquest projecte que tot just encetem i ens morim de ganes de pujar una altra vegada als escenaris.

No sé exactament quan podré tornar a reprendre la meua columna setmanal a l’Informatiu. Supose que tot dependrà de com afecte la Crisi al sempre vulnerable sector cultural, ja sabeu que és un dels àmbits en què primer es tanca l’aixeta dels diners... Espere reincorporar-me molt prompte a aquesta plantilla d’opinadors: per a mi ha sigut un autèntic privilegi compartir aquest espai amb tanta i tanta gent, que no es queda satisfeta amb el pallar de titulars predictibles i innocus amb què ens castiguen els mitjans tradicionals. Lectors que volen anar una miqueta més enllà, que somien amb un País millor, més habitable i més digne.

SI VOLS LLEGIR LA RESTA DE L'ARTICLE... http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/parentesi/


Article publicat al diari digital L'Informatiu (30 de desembre de 2010)

És preocupant, molt però que molt preocupant: Amnistia Internacional ha publicat recentment un informe sobre la venda exterior d’armament per part d’empreses espanyoles i resulta que la facturació durant el primer semestre de 2010 va arribar als 907.616.706 euros (sí, sí, heu llegit bé: no és un número de telèfon del Ministeri de Defensa habilitat per a recollir reclamacions!), segons les dades de l’Agència Tributària. Això significa que en només un any s’han duplicat les vendes de material bèl·lic a l’estranger, tenint en compte que durant el mateix període de 2009 s’hi va facturar la no menys preocupant xifra de 411,1 milions d’euros.

El més greu de tot és que aquesta mena de negocis s’estan realitzant impunement amb governs i administracions que violen sistemàticament els drets humans, com és el cas d’Aràbia Saudita, estat que no dubta a saltar-se les convencions internacionals a l’hora d’enfrontar-se a les amenaces d’Al Qaida i els rebels xiïtes zaidites al nord del Iemen. Es calcula que, arran del conflicte, aproximadament unes 200.000 persones han hagut d’abandonar forçosament aquest territori, segons apunta un altre informe de l’ACNUR.

SI VOLS LLEGIR LA RESTA DE L'ARTICLE... http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/princeps-saudites-i-carros-de-combat/

 

Article publicat al diari digital L'Informatiu (23 de desembre de 2010)

Ara ja sí, podem fer-ho oficial: el 27 de gener de 2011 presentarem el nostre nou disc (el tercer), Una amable, una trista, una petita pàtria, en l'Auditori de Barcelona. Tindrem el privilegi d'inaugurar la XVI edició del Barnasants, un prestigiós festival centrat en el gènere musical de la "cançó d'autor" que programarà més d'un centenar de concerts entre els mesos de gener i abril de l'any que ve. Ens fa moltíssima il·lusió participar-hi, perquè tenim molta sintonia ideològica amb el Barnsants, pel que fa a entendre la cançó d'autor com a ferramenta de reflexió crítica i de transformació social. No debades, només heu de fixar-vos en el cartell, que fa una referència explícita al cantautor nordamericà Woody Guthrie, que portava escrit en la fusta de la seua guitarra "this machine kills fascists". La versió en català, "aquesta màquina combat el feixisme" està escrita amb la meua lletra (la cal·ligrafia, ho confesse, podria ser millorable!) i és la imatge oficial del festival.

Ací us deixe enllaços a la notícia en diversos mitjans:

Vilaweb http://www.vilaweb.cat/noticia/3827204/20101222/pau-alabajos-obrira-barnasants-presentant-disc.html

El periódico de Aragón http://www.elperiodicodearagon.com/noticias/noticia.asp?pkid=634175

El Punt http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/348310-el-barnasants-amb-mes-de-cent-concerts.html

Directe.cat http://www.directe.cat/acn/527007/pau-alabajos-obrira-el-barnasants-2011-que-acollira-un-centenar-de-concerts

Avui http://www.avui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/348310-el-barnasants-amb-mes-de-cent-concerts.html

La Vanguardia http://www.lavanguardia.es/musica/20101221/54091819003/juan-perro-drexler-aute-ismael-serrano-y-mikel-erentxun-en-barnasants.html

La Malla http://www.lamalla.cat/cultura/musica/article?id=429971

Ara http://www.ara.cat/cultura/Refree-Drexler-Veneno-Amics-Barnasants_0_394161233.html

Enderrock http://www.enderrock.com/detall_noticia.php?id_noticia=3876

Recorde, amb la sang encesa, un dels moments més durs de la meua vida. Una persona molt important per a mi va patir fa un parell d’anys una urgència cardíaca i vam haver d’acudir corrents a l’Hospital General de Castelló.

Una vegada allà, el personal del centre sanitari de referència de les comarques del nord ens va confessar que aquell dia malauradament no n’hi havia cap cardiòleg de guàrdia, perquè era estiu i cap de setmana, i que, tenint en compte la gravetat de la situació, s’havia de traslladar el pacient (el cardiòleg en actiu més proper estava a 80 quilòmetres de distància!) en una ambulància medicalitzada a l’Hospital Clínic de València, amb la vida d’aquesta persona penjant d’un fil.

En arribar a l’Avinguda Blasco Ibáñez, encara amb l’ai al cor, vaig percebre un soroll estrany que procedia del barri del Cabanyal o de la Malva-rosa: era com un brunzit continu, un rugir persistent, una remor intensa que esgarrava la tranquil·litat d’aquell diumenge d’agost. Una vegada passat el perill i desactivades totes les alarmes, gràcies a l’actuació impecable dels metges (perquè tenim grans professionals al País Valencià, hem d’estar-ne orgullosos!), ens vam assabentar que aquell enrenou incessant el provocaven els motors dels Fórmula1 que participaven en la primera cursa oficial del València Street Circuit, un altre dels grans esdeveniments (i faig constar explícitament la cursiva!) que el Govern Valencià s’apunta com a medalles en cada roda de premsa, en cada declaració pública, en cada intervenció parlamentària.

 

SI VOLS LLEGIR LA RESTA DE L'ARTICLE...  http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/mcsanitat

 

 

Article publicat al diari digital L'Informatiu (16 de desembre de 2010)

Ryanair és la reina indiscutible de les companyies aèries de baix cost. Després de la seua irrupció en el mercat, moltes empreses públiques d’aviació van haver de replantejar-se les seues estratègies comercials: Iberia fins i tot va traure’s de la mànega Clickair (ara fusionada amb Vueling), una filial que proporcionava els mateixos serveis que la seua germana gran, però amb tarifes raonables.

No sé si us en recordeu, però fa un parell d’anys el cantautor alguerés Claudio Gabriel Sanna, en una de les seues cançons, va pujar l’empresa irlandesa als altars, agraint-li la tasca d’haver posat en el mapa la seua ciutat i haver-la enllaçat amb la resta del domini lingüístic, amb els beneficis turístics i patrimonials que això suposa.

Però no us equivoqueu, aquest article no serà en absolut ni una lloança acèrrima ni una oda gloriosa a Ryanair: no em sembla l’exemple d’empresa modèlica de transports, ni molt menys. Aquells que voleu habitualment amb ells sabeu perquè ho dic, segurament haureu patit les seues mangarrufes i manies en la vostra pròpia pell.

 

SI VOLEU LLEGIR LA RESTA DE L'ARTICLE... http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/santa-ryanair



Article publicat al diari digital L'Informatiu (9 de desembre de 2010)

Avui torne a escriure-vos des de lluny, des d’Amiens concretament. He tingut l’oportunitat de viatjar fins a aquesta ciutat de la Picardia, una regió situada al nord de l’Estat francés per realitzar un parell de concerts i un taller didàctic amb els estudiants de català de la Universitat Jules Verne. El lector que imparteix l’assignatura es diu Josep Samuel Marqués i ha preparat una activitat molt especial per a la vesprada de dilluns. Amb l’objectiu de treballar la seua expressió oral, els alumnes de tercer ens oferiran una visita guiada pel centre històric d’Amiens, de manera que ens vestim el milllor que podem i eixim al carrer: a l’exterior fa cinc graus negatius de temperatura, o això marquen els termòmetres.

Partim des de l’estació ferroviària central i travessem el mercat de nadal, caminem pel carrer dels Tres Cudols fins a arribar a un rellotge en forma de dona despullada, li toquem un pit tal i com marca la tradició, i seguim avançant fins que ens aturem davant de la façana principal de la catedral gòtica, fem una volteta de reconeixement i ens dirigim cap al riu Somme, on acaba la nostra visita. Allà som testimonis d’excepció d’un triangle amorós entre una dona que hi ha pintada en una façana, el seu marit que està dibuixat en la paret de la casa més propera i l’estàtua d’un home que, segons ens diuen, és l’amant clandestí d’aquella dama i es troba situat enmig del riu, emergint d’aquelles aigües glacials.

Mentre passegem, una vegada agafem una miqueta de confiança, tinc l’oportunitat de xarrar una estona amb els estudiants i m’expliquen per què van decidir aprendre la nostra llengua. Aurélie, per exemple, té el seu xicot a Barcelona i pretén anar-se’n a viure a Catalunya en un any aproximadament, de manera que està cursant un programa adaptat de català perquè vol integrar-se adequadament en el cercle d’amics i familiars de la seua parella. Estudia català per amor, vaja!

Álan té la família repartida entre Colòmbia i Catalunya i és un apassionat del Barça (avui porta la samarreta de l’equip perquè està mentalitzant-se de cara al derbi), però ha viscut ací molt de temps i s’ha adreçat al lectorat de català per millorar els seus coneixements de la llengua i de la cultura dels seus cosins i tiets.

Mathilde, en canvi, se n’ha assabentat d’una història èpica protagonitzada per sang de la seua sang, material de primera per a una possible novel·la o llargmetratge: la seua iaia va fugir de Granada durant la dictadura. Va travessar a peu l’Espanya franquista i no es va aturar a La Jonquera. Va continuar caminant fins a arribar al nord de França, on va conéixer el seu iaio. Una de les coses que l’àvia li ha explicat a Mathilde és que Federico García Lorca, un poeta de la seua terra natal, va ser assassinat a sang freda, d’un truc a trenc d’alba, pocs mesos després de l’alçament militar de 1936. Una història com aquesta no s’oblida fàcilment, no passa desapercebuda. Mathilde estudia català perquè sap que la seua àvia va viure un temps a Sant Feliu de Guíxols i ara que la seua memòria va extingint-se progressivament i que els seus records van difuminant-se, Mathilde no es resigna i continua escarbant en les seues arrels, rescatant les vides viscudes per la seua iaia, cercant el contorn de les seues petjades, posant en pràctica l’únic antídot fiable contra l’oblit.

 

Article publicat al diari digital L'Informatiu (2 de desembre de 2010)

En primer lloc, en Pau s'encarregarà de presentar als estudiants de català de l'Université de Picardie Jules Verne el taller musical L'herència de la Nova Cançó, amb el qual, tot ajudant-se del guix i la guitarra, farà un repàs al panorama de la cançó d'autor als Països Catalans. Es remuntarà als darrers anys del franquisme per tal d'acostar-nos al context en què apareix el moviment cultural de la Nova Cançó; Raimon, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor o Lluís Llach seran peces clau en aquest repàs. Des d'ací avançarà per explicar-nos com es van viure les primeres passes de la democràcia a l'Estat espanyol i com va influir aquest procés polític en la Cançó. Finalment, Pau ens esbossarà el panorama actual en el qual apareix i alhora es consolida tota una nova fornada de cantautors que, a l'igual que els seus predecessors, també tenen molt a expressar.

Durant aquesta setmana hem estat preparant a classe el taller que, de fet, en Pau ja ha presentat en altres indrets gràcies a les col·laboracions realitzades amb diversos lectorats. Així, hem analitzat amb els estudiants algunes cançons (tant dels “pares" com dels "fills" de la Cançó) i hem confeccionat també un llistat de qüestions que els mateixos estudiants s'encarregaran de preguntar al nostre convidat.

Més enllà de les activitats que realitzarem al Campus de la universitat amb els estudiants, hi ha programats dos concerts a ciutat en els quals tractarem de fer descobrir al públic amiénois i picard la proposta musical del nostre cantautor. Aquests seran el proper dimarts 30 de novembre i el dimecres 1 de desembre. Tota una oportunitat per donar a conèixer a companys i curiosos la nostra llengua i així una miqueta de la nostra cultura.

No oblidem, per acabar, la visita guiada per Amiens que ens prepararan per a l'ocasió els estudiants de tercer nivell. De ben segur que serà tot un plaer!



Si voleu saber més sobre les iniciatives i activitats que realitzen els lectorats de català de la Universitat Jaume I a l'estranger, podeu consultar el seu bloc.

El que ha passat aquestos dies a Benimaclet és molt greu. No només perquè uns quants energúmens han pogut passejar-se impunement, amb tota la seua prepotència i hostilitat, pels carrers del barri, com si foren els amos i senyors de la ciutat. O que hagen pogut entrar a demanar unes cerveses al Centre Social-Bar Terra, amb l’únic propòsit de provocar, d’amenaçar, de tibar la corda i tractar d’intimidar totes aquelles persones que, dia a dia, s’arremanguen la camisa per fer País, treballant colze amb colze amb el teixit associatiu del barri, posant les mans en farina, a la recerca de justícia social, defensant els drets dels immigrants, protegint la nostra llengua i la nostra cultura aferrissadament, sense amagar-se darrere de les paraules i dels discursos, prenent partit, ara i ací.

És molt greu perquè des de Delegació de Govern s’ha autoritzat una manifestació (i no és ni molt menys la primera: abans de Benimaclet va ser Russafa, un dels barris de València amb una major densitat de ciutadans nouvinguts; Torrent, amb aquell lema explícit de Limpiemos Valencia, limpiemos Torrent, referint-se al col·lectiu d’immigrants de la comarca de l’Horta; i també Xàtiva, Mislata, El Cabanyal o l’intent de boicot del recital de Raimon a l’Olympia). Insistisc: és molt greu que s’haja autoritzat una manifestació d’aquestes característiques, tenint en compte que els serveis de l’ordre (la policia nacional, vaja) van manifestar repetidament que no podien garantir al 100% la seguretat dels ciutadans. No debades, els dies anteriors a la marxa, la policia va visitar la majoria dels establiments i locals que es trobaven en el recorregut aprovat per l’equip de Ricardo Peralta, aconsellant els treballadors i treballadores que baixaren les persianes o que no acudiren a la feina divendres de vesprada. ¿Si no podien garantir la seguretat dels ciutadans perquè van permetre aquella manifestació?


SI VOLEU LLEGIR LA RESTA DE L'ARTICLE... http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/feixistes-sense-fronteres



Article publicat al diari digital l'Informatiu (25 de novembre de 2010)

El pròxim dissabte, 20 de novembre de 2010 (coincideix amb el 35é aniversari de la mort de Franco), se celebren a València les primeres Jornades sobre Genocidis i Crims contra la Humanitat. Tindran lloc a la Societat Coral El Micalet i comptaran amb la presència de diversos ponents que explicaran, fil per randa, alguns dels drames i tragèdies més sagnants del segle XX i de la primera dècada del XXI: no podem oblidar que, dissortadament, la majoria d’aquestos conflictes encara continuen latents i, per tant, no podem contar-los en passat, sinó en present.

Es parlarà de Palestina, es parlarà de Bòsnia i Hercegovina, es parlarà de Ruanda i també de la València de postguerra, de la repressió franquista i de les fosses del silenci. Es parlarà del Sàhara, tot i que no estava previst en un principi, però les notícies que arriben amb comptagotes des d’El-Aaiún ho exigeixen per qüestions d’urgència democràtica.

Per a fomentar la participació i el debat, aquestes jornades seran retransmeses en directe per internet mitjançant un servei de livestreaming, la qual cosa permetrà als espectadors que no puguen assistir presencialment a l’acte poder seguir les conferències des de casa i, fins i tot, formular preguntes durant el torn d’intervencions a través d’un xat habilitat a tal efecte. Només heu de fer clic en aquest enllaç.

Crec que és importantíssim que s’organitzen iniciatives com aquesta, impulsada pel Fòrum per la Memòria del País Valencià, el Centre Social Terra i Alerta Solidària: els mitjans de comunicació sempre, o quasi sempre, ens donen una visió fragmentada de la realitat, obliqua, sense matisos. I és per això que una persona que vulga estar al corrent del que ocorre en el món, haurà de contrastar la informació que extrau de la televisió, de la ràdio i dels diaris amb altres fonts complementàries. Com per exemple, documentals, llibres especialitzats, internet o unes jornades que ens permeten escoltar, en viu i en directe, les experiències en primera persona dels protagonistes circumstancials d’aquestos conflictes. No és el mateix llegir les estadístiques, les xifres comparatives i les notes al peu d’una notícia de la secció d’Internacional, possiblement copiada i enganxada d’algun teletip de l’agència de premsa X o del corresponsal Y, que sentir la història (en minúscula, sí, però no per això menys dolorosa) en boca dels invisibles, dels que no tenen veu, dels danys col·laterals.

 

Article publicat al diari digital L'Informatiu (18 de novembre de 2010)

Des de l’aeroport de Montréal agafem un vol a Los Angeles, amb escala a Chicago. Per raons meteorològiques, el comandant ens anuncia que volarà relativament baix, de manera excepcional, la qual cosa ens ve molt bé, perquè ens ofereix una perspectiva quasi zenital del Gran Canyó del Colorado i de les Muntanyes Rocalloses. Arribem a Los Angeles al voltant de les quatre de la vesprada, després d’haver-li guanyat tres hores al rellotge. Tenim reservat un cotxe de lloguer amb el qual ens desplaçarem fins a San Diego, ciutat situada a escassos quaranta quilòmetres de la frontera amb Mèxic.

El primer contratemps que ens trobem és el canvi de marxes: als Estats Units la major part dels vehicles tenen canvis automàtics i no hi estem acostumats, de manera que ens veiem obligats a entrenar-nos una miqueta abans d’emprendre el viatge. A l’autopista ens trobem una retenció bastant important: no hem previst que aquest cap de setmana se celebra Halloween i tothom s’ha llançat a la carretera. Arribem a San Diego al voltant de les vuit de la nit, absolutament desfets. Sopem alguna cosa ràpida i ens n’anem a dormir. Al dia següent plou intensament, però a mig matí escampa i el sol s’apodera del cel. Agafem el cotxe i ens dirigim a la platja més pròxima: és la primera vegada que visitem la costa oest i encara no havíem tingut l’oportunitat de remullar-nos les mans en l’aigua del Pacífic. A la vora del passeig marítim observem una gran multitud de gent que avança amb pancartes i samarretes del mateix color: és una marxa antiavortista. Aquest cap de setmana hi ha convocades eleccions federals i, a més a més, es consulta amb la ciutadania sobre diverses qüestions. El republicà Arnold Schwarzenegger és actualment el governador de Califòrnia, però no podrà revalidar el seu càrrec perquè ja ha complit les dues legislatures que s’estipulen com a màxima permanència en el poder. A les dotze del migdia hem quedat amb Aleix Barandarian, un vigatà que se n'ha vingut a viure a San Diego, amb la seua companya i els seus fills. Ens acostem a la sala de la UCSD on està previst que es faça el concert-recital. És una sala d’actes bastant acollidora de la Universitat. Omplim de senyeres el recinte.

Recol·loquem totes les cadires en forma de mitja lluna perquè volem tindre els espectadors molt a la vora. Provem l’equip de so i ho deixem tot preparat fins a d’ací unes hores, que començarà a arribar el públic. Aleix ens porta a fer una volta per les rodalies. Des d’un mirador de la costa, veiem esteses sobre l’arena, una vintena de foques que estan prenent el sol i posant per als turistes, que les immortalitzen (immortalitzem) amb les seues (nostres) càmeres digitals. Dinem i marxem tranquil·lament cap a l’hotel, arrepleguem la resta del material i comencem a mentalitzar-nos de cara a l’actuació. El Casal dels Països Catalans de Califòrnia és l’entitat que organitza l’acte. Aquesta associació aplega gent del País Valencià, de les Illes Balears i de Catalunya (encara no tenen censat cap membre de l’Alguer ni de la Catalunya Nord) que s’han mudat, temporalment o definitiva, a l’estat de Califòrnia. Celebren activament la Castanyada, l’Onze de Setembre, Falles, Sant Jordi i moltes altres dates assenyalades per a nosaltres; també han participat, treballant en xarxa, en l’organització d’una consulta sobre la independència en territori dels EUA.

Abans del concert tenim la possibilitat d’intercanviar quatre paraules amb tota aquella gent que ens tracta entre cotó-en-pèls, es nota que han dipositat moltes expectatives en nosaltres: no els és fàcil tindre accés a la cultura catalana a tants quilòmetres de distància, de manera que aquelles activitats que organitza el Casal serveixen per a fer-los sentir-se més a prop del seu País, per a tindre contacte directe amb la seua llengua i la seua cultura. Ho notem en les reaccions del públic, en escoltar alguns dels poemes que recita Susanna i algunes de les cançons que jo cante. En acabant, ens quedem xarrant tranquil·lament amb ells, mentre anem arreplegant els instruments. Una mare mallorquina i la seua filla valenciana ens conviden a una paella de Halloween, cuinada per un nord-americà, però no podem fer una altra cosa que bandejar l’oferta, en vista que a l’endemà és quan agafem l’avió a Barcelona.
Tornem a casa.



Article publicat al diari digital L'Informatiu (11 de novembre de 2010)

Des de Missouri, fem una escapada de dos dies a Chicago: no tenim actuacions ni tallers programats en aquesta ciutat, però ens prenem el cap de setmana de relax, ens vindrà molt bé abans d'afrontar la recta final del viatge. La nostra pròxima parada és Montreal. Allà ens esperen Èric Viladrich i Montse Colera, els màxims responsables de la nostra presència al Quebec i als Estats Units. Han invertit moltíssims esforços i maldecaps perquè aquesta gira de concerts fóra possible i els estem veritablement agraïts per haver cregut en nosaltres. Aquesta setmana tenim l'agenda bastant carregada, però estem ansiosos per posar les mans en farina: el dia 26 d'octubre, per a començar, fem un taller amb els estudiants de català de la Universitat de Montreal. Ens acompanyen també alguns membres del Casal Català del Quebec i el reputat director de cinema Josep Maria Forn (El Coronel Macià), que ha creuat l'oceà expressament per participar en el Festival de Cinema “Tapis Rouge”, enguany dedicat als nostres màxims exponents pel que fa al seté art. També vénen a explicar les seues respectives pel·lícules Ventura Pons (A la deriva) i Dolors Genovés (Adéu, Espanya).

Per això el dia 27 ens acostem al Cinema Beaubien, on està convocada la cerimònia d'inauguració de l'esmentat festival. Després d'un parell de discursos institucionals, ens quedem amb la boca oberta en veure com es preparen a l'escenari la colla de castellers de Montreal, que es disposen a il·lustrar en viu i en directe una de les nostres tradicions més arrelades. Formada per alguns catalans “a l'exili”, però també per una gran part de quebequesos. Posa la pell de gallina comprovar com a no sé quants mil quilòmetres de casa nostra, formen una sèrie de piràmides humanes. De veritat, impressionant! Després ens toca el torn a nosaltres: li dediquem una versió de la mítica cançó Al Vent al lingüista i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Joan Solà, desaparegut recentment. Com que Laura Navarro, autora de l'arranjament d'aquesta peça per a quartet de corda no ha pogut viatjar amb nosaltres, ens veiem obligats a buscar músics autòctons per a la guarnició, la qual cosa ens serveix per a adonar-nos del gran nivell musical que hi ha a la ciutat. Amb només dos assajos tenim prou perquè la cançó sone com si Julie-Odile GM (cello), Jennifer Thiess (viola), Cecilia Curiel-Garcia (violí segon) i Maria Demacheva (violí primer)  l'hagueren tocat tota la vida. A més a més, es tracta d'una actuació per la qual no rebran cap remuneració, s'han prestat a actuar a Tapis Rouge filantròpicament, per tal de contribuir amb el seu granet d'arena. En acabant, em quede sol a l'escenari: interprete una versió d'una cançó del grup quebequés Les Trois Accords, que ha adaptat a la nostra llengua l'hilarant artista de l'Alcúdia, Toni de l'Hostal, amb el títol de Molt guapot (Vremaint beau). No em faig una idea de com deuen haver sonat les tres estrofes i mitja de la versió original que he cantat en francés, espere que almenys els espectadors hagen reconegut la cançó!

Per la seua banda, Susanna també ha tingut el seu moment damunt de les taules, participant en la cerimònia inaugural, en companyia de l'actor portaveu del festival, Simon-Olivier Fecteau: passant-li un senzill càsting sobre cultura catalana que serveix de fil conductor de l'acte. El dia 28, cloem el nostre periple quebequés amb un concert en la Maison de la Culture – Rosemont La Petite Patrie. Aquest concert, que també forma part de la programació del festival i que serveix d'homenatge als 50 anys de la Nova Cançó, l'hauríem d'haver compartit amb el cantautor i amic Cesk Freixas, que finalment no hi ha pogut assistir. De fet, el cartell que hi ha penjat a la porta del centre cultural és el que fem servir habitualment per al nostre espectacle conjunt “Venim del nord, venim del sud”.

Segons ens explica Èric, les entrades estan esgotades des d'una setmana abans del concert! Fem l'actuació amb una llum tènue, molt càlida, perquè el públic puga seguir les traduccions al francés de les lletres del nostre repertori. En finalitzar l'actuació, s'obri un torn obert de preguntes i comentaris, tal i com vam fer el primer dia en el taller a la Universitat, i ens adonem de quantes analogies es poden fer entre la situació social i política del Quebec i dels Països Catalans. El poema Comptat i debatut, que enregistràrem en el nostre segon disc i que ací teniu traduït al francés, aprofita per a posar-hi sobre la taula moltes semblances i debatre engrescadorament. Ens pregunten per les consultes sobre la independència que s'han realitzat darrerament en diverses poblacions del Principat (i també en algunes ciutats d'Estats Units, on votaven els catalans i les catalanes “en la diàspora”). Al Quebec ja s'han fet un parell de referèndums oficials sobre l'autodeterminació, que no han arribat a bon port. Possiblement, si el Partit Quebequés guanya les pròximes eleccions es proposarà una tercera consulta. A propòsit, ¿sabeu un altre estat, a banda d’Espanya, que no va acceptar institucionalment l'autodeterminació de Kosovë? Exactament, haveu encertat: Canadà. Ja ho diu la dita, quan veges la barba de ton veí pelar, posa la teua a remullar…

Ens n'anem a dormir: us escriurem des de Califòrnia l’última postal.


Article publicat al diari digital L'Informatiu (4 de novembre de 2010)

Des de Florida fins a Missouri hem de fer una combinació bastant tortuosa: prenem un avió des de Gainsville fins a Charlotte, i un transbordament fins a Saint Louis. Quan estem a punt d'agafar aquest darrer vol amb US Arways, la tripulació ens comunica que s'ha produït una avaria i ens fan tornar a la terminal, fins que se solucione el problema. Després de quatre hores d'espera, ens posen un altre avió i podem marxar finalment cap a Saint Louis. Des d'aquesta ciutat, hem de fer dues hores d'autocar fins a Columbia, on es troba el campus de la Universitat de Missouri. Després d'aproximadament dotze hores de trajecte en total, arribem per fi a la nostra destinació. Aquest estat del Mid-West, eminentment rural i amb una densitat de població de 21 habitants per quilòmetre quadrat (l'Estat Espanyol, perquè us en feu una idea, en té 91 per quilòmetre quadrat) està de celebració. L'endemà de la nostra actuació, l'equip de futbol americà de la Universitat de Missouri, els Tigers, juguen un partit importantíssim contra l'Oklahoma, i tot el campus està ornamentat amb els colors de l'equip local, groc i negre. El partit es televisa a tota la nació i s'aprofita l'avinentesa per organitzar una trobada d'antics alumnes i una sèrie d'activitats que expliquen per què la ciutat està plena de gom a gom. Mònica Marcos-Llinas, la lectora de Missouri, ens ve a buscar a l'hotel i ens dirigim a l'empresa de sonorització a la qual li lloguem el material tècnic que farem servir durant el concert. De camí al restaurant on dinarem amb la cap del Departament de Llengües Romàniques, passem per l'Speakers Corner, una espècie de cercle obert de debat a l'aire lliure on els estudiants i la gent de fora del campus discuteixen sobre temes diversos i intercanvien idees, un punt reservat per a la lliure expressió. Quan ens hi apropem, un estudiant i un home d'Església parlen sobre  l'equació “Déu igual a amor”, amb una trentena d'espectadors que no es perden detall de la conversa. Uns quants metres més enllà, en la zona de restaurants del campus, hi ha estacionat un camió d'allistament de l'exèrcit americà, en el qual s'atenen les sol·licituds dels futurs soldats. A les quatre de la vesprada comença el nostre espectacle híbrid entre recital de poesia i concert de cançó d'autor al Memorial Union, un edifici multiusos al servei dels estudiants i dels professors de la universitat. L'espai escènic escollit és una mena de saló de conferències molt acollidor, amb moqueta i cadires de vellut, en el tercer pis. Unes seixanta persones s'acosten al concert i ens mostren la seua escalfor. Tal i com vàrem fer a Florida, obrim un torn de preguntes i d'intervencions perquè el públic en puga dir la seua. Ens pregunten per què encara parlem de la dictadura, si Franco ja fa més de trenta anys que és mort i els expliquem que encara no s'ha fet cap judici dels crims comesos pel règim i que tractar de fer memòria (històrica) pot entendre's com una deslleialtat a Espanya, que algunes persones no saben on reposen els cossos dels seus familiars, que les fosses comunes continuen sense investigar-se amb l'exhaustivitsat necessària. Ens pregunten sobre el blaverisme (!?) i els diem que no té cap base acadèmica, que és una representació ultradretana del complex d'inferioritat valencià respecte a Catalunya, l'autoodi convertit en ferramenta política dels conservadors per a desmobilitzar els projectes identitaris al marge d'Espanya. Ens pregunten per què escrivim en català i no en castellà, la qual cosa ens donaria moltíssims més espectadors potencials, i els diem que es tracta d'un acte de naturalitat. Que les nostres cançons i els nostres poemes són bastant autobiogràfics i que, si vivim en català, si somiem en català i estimem en català, per quina raó hauríem d'escriure o cantar en una altra llengua?

Demà ens n'anem cap a Chicago.



Article publicat en el diari digital L'Informatiu (28 d'octubre de 2010)

Estem ja al voltant de nou dies als Estats Units i la veritat és que hem fet tantes coses que no hem tingut temps material per a digerir tanta informació: començàrem el nostre viatge a Nova York, en la ciutat dels gratacels, i ens hi estiguérem cinc dies. Suficients per a fer un taller amb els alumnes de la Universitat de Columbia i un concert en el soterrani d'una antiga capella dissenyada per un arquitecte valencià, Rafael Gustavino, a finals del segle XIX. Era un lloc increïblement acollidor per a escoltar música en directe; no debades aquesta sala, Postcrypt Coffeehouse, està oberta al públic des dels anys seixanta i pel seu diminut escenari han passat artistes de la talla d'Ani Difranco, Suzanne Vega o Jeff Buckley. Les normes de la sala són que no es pot endollar cap instrument i s'ha de cantar a cappella obligatòriament. Això fa que els espectadors fins i tot continguen la respiració, que el silenci i els ciris de les taules conviden a la intimitat i a la confidència, i que el músic puga mirar als ulls al seus interlocutors, que s'hi produïsca una connexió molt especial. Va ser realment interessant parlar amb els alumnes de Columbia, estudiants de català amb un nivell altíssim, que s'han amerat de la nostra cultura fins al punt que entenen alguns dels problemes socials i polítics que ens afecten, que mostren empatia cap als nostres somnis i preocupacions. Tot això es deu a la labor fonamental de la lectora, Elsa Úbeda, la professora que els ha encomanat aquest amor per la llengua i la cultura catalanes, responsable de la nostra presència a Nova York.

Després d'aprofitar els dies lliures per fer el guiri per Manhattan i arrimar-nos als dos museus més importants de la ciutat, el Metropolitan i el MOMA, agafem l'avió cap a Florida. El canvi és radical en tots els sentits: des de les altures, ens adonem que els gratacels han desaparegut i que Gainsville (ciutat on es troba situat el campus universitari) és absolutament horitzontal. Un dels edificis més alts deu ser l'estadi de futbol americà dels Gators, un dels orgulls locals: els dies de partit, les graderies s'omplen de gom a gom amb 90.000 espectadors (calculeu que Gainsville té al voltant de 150.000 habitants) per donar suport a l'equip universitari. L'equip porta el nom de Gators perquè a aquesta zona hi ha moltíssims caimans (alligators). Aquesta vesprada anirem a un parc protegit a veure'n alguns de prop! També el canvi d'oratge ha sigut molt acusat. Passem de portar abric d'hivern a Nova York a vestir-nos amb samarreta i roba d'entretemps, com a conseqüència de la temperatura primaveral de Florida.

En Pau Alabajos a la nostra classe!

"Tinc una mania inconfessable
i és que m'encanta capbussar-me en els teus ulls..."

Aquestes paraules són d'un cantautor valencià, en Pau Alabajos, que va venir a la nostra classe ahir per ensenyar-nos una mica sobre la Nova Cançó i donar-nos un mini-concert de la música d'aquella época (els anys 60 i 70) i moltes cançons seves... o "seues" com diuen els valencians. També la seva amiga, la Susana Sebastià, el va acompanyar amb uns poemes catalans. Ho van fer en preparació per a la seva presentació aquest dissabte a Postcrypt Coffeehouse, una sèrie setmanal de concerts petits i íntims aquí a Columbia University.

Va començar la classe amb un repàs de diversos cantautors dels anys 60 i 70, explicant la importància de la Nova Cançó per a la democràcia i la llibertat dels catalans i la llengua catalana sota la dictadura de Franco. Va cantar l'"Al vent" de Raimon, "L'estaca" de Lluís Llach, i el "Què volen aquesta gent" de Maria del Mar Bonet, unes cançons famoses que es van convertir en himnes del període i que encara són molt importants. Com que són tan conegudes, ell volia que cantéssim amb ell, però només érem quatre estudiants i estàvem una mica tímids... La Susana, per la seva part, ens va llegir uns poemes de la mateixa època amb molta claredat i una cadència forta, incloent poemes d'autors valencians com en Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster o Marc Granell i fins i tot un de seu, anomenat "Passen". "També en Pau va recitar el poema/cançó "Ais" de l'Ovidi Montllor, amb el qual havíem de fer petar els dits marcant el ritme. Era molt més difícil del que semblava inicialment perquè els dits se'ns cansaven! També havíem de sospirar al final de cada vers, però el nostre ritme era tan dolent que ens perdíem gairebé cada vegada. Va ser molt graciós.

Després, en Pau va interpretar per a nosaltres algunes obres seves. Ja havíem sentit algunes de les seves cançons a classe les setmanes anteriors, practicant a esbrinar les lletres i treballant-ne el vocabulari i la temàtica, així que estàvem ben preparats. Amb "Contra el ciment," va cantar sobre el canvi de la costa valenciana a un terreny completament ple d'edificis i contruccions al que "l'horta és devastada." L'altra cançó amb un tema greu que va interpretar va ser "Línea 1," sobre l'accident de metro a València el 2006, quan van morir 41 persones.El govern no ha acceptat la seva responsabilitat amb les famílies de les víctimes, moltes d'elles ciutadans de la ciutat de Torrent, d'on és en Pau. Moltes de les seves cançons tracten sobre política, però ell dedica moltes obres a l'amor també. A la nostra classe, va cantar el seu hit, "Tinc una mania inconfessable," una canço energètica i feliç sobre els moments de passió, i "Síl•labes de vidre," una canço molt trista sobre la dificultat d'acceptar quan una relació ha acabat. Encara que sigui tan trista, "Sil•labes de vidre" va ser la meva canço preferida de la sèrie perquè té una melodia molt dolça i suau, acompanyada amb paraules molt sinceres i potents.

Al final de la classe, vam tenir l'oportunitat d'entrevistar en Pau una miqueta. Ens va explicar que a València, "la música és per tot arreu" però que ningú de la seva familía té un rerefons musical. Ell va començar a tocar música quan era jove, al barri històric de la ciutat de València, al carrer Miquelet, un carrer petit davant de la catedral. Donava petits concerts per al públic, i un productor el va trobar i li va oferir fer música professionalment. Des de llavors en Pau ha viatjat a Alemanya, Suïssa, França, Occitània, Itàlia, Panamà, Jerusalem, la República Txeca i altres llocs, per tocar la seva música, i ara és aquí als Estats Units! A més, ens va dir que el seu procés d'escriure cançons "és molt caòtic." Va explicar que, algunes vegades, primer troba les lletres i després una melodia per ser-ne el "vestit," i d'altres troba primer la música i al final arregla les síl•labes matemàticament. L'arranjament de les cançons pot ser només amb una guitarra (com el nostre mini-concert) o fins una orquestra de 80 músics, com algunes de les cançons del seu nou disc, que sortirà el proper gener. Com que la seva inspiració són molts cantautors polítics de la Nova Cançó, pel que fa a la política en Pau ens va explicar que es considera activament polític i que la cançó li ofereix un altaveu per fer circular els missatges. No obstant, admet que primer és cantautor, i per això totes les seves lletres són autobiogràfiques, perquè necessita sempre escriure sobre com se sent, des del seu punt de vista . També ens va parlar de la seva feina al Col.lectiu Ovidi Montllor i la tasca que hi fan per la música en valencià.

Em va agradar moltíssim tenir en Pau a la nostra classe i tinc moltes ganes de tornar a veure'l aquest dissabte al Postcrypt. Si sou a Nova York i voleu venir, el concert comença a les 8:30 i es pot trobar més informació sobre la seva ubicació aquí. Per trobar més informació sobre en Pau Alabajos, visiteu la seva pàgina del MySpace Music.

"Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos,
com si acariciara els núvols amb les mans..."



Ací teniu l'enllaç al seu blog

El cantautor valencià Pau Alabajos realitzarà una gira de concerts per EUA i Canadà que es prolongarà durant dues setmanes. Arranca hui a Nova York i culminarà el dia 30 a San Diego. A continuació, l'artista afrontarà la gravació del seu tercer treball discogràfic, Una amable, una trista, una petita pàtria, que veurà la llum el gener del 2011, en la inauguració del festival de cançó d'autor Barnasants.

El cantautor de Torrent comença el seu tour nord-americà a Postscrypt Coffeehouse, una sala pertanyent a la Universitat de Columbia (Nova York), que funciona des de l'any 1964 i que està especialitzada en folk singers. Per aquest local ha passat el millor de l'escena local de cantautors, com ara Ani Difranco, Jeff Buckley o Suzanne Vega. Pau Alabajos, en aquesta ocasió, compartirà cartell i escenari amb els artistes Chris Milam i Cameron McLain.
El Departament d'Hispàniques de la Universitat de Florida és l'entitat encarregada d'organitzar el recital que tindrà lloc el dia 19 d'octubre a Gainsville. L'espai escènic triat serà el Thomas Center Spanish Court i Alabajos comptarà amb la col·laboració de l'actriz Susanna Sebastià per a aquest espectacle. El dia 22 d'octubre, Pau Alabajos interpretarà les seues cançons al Memorial Union de la Universitat de Missouri.
Ja a Québec, el cantautor participarà en tres activitats: el dia 26 d'octubre Alabajos impartirà un taller-col·loqui amb els alumnes de la Universitat de Montréal. L'endemà, realitzarà un concert en la inauguració del festival de cine independent Tapis Rouge, on enguany la cultura catalana és la invitada d'honor. Assistiran a aquesta cita, com a ambaixadors del cine, Ventura Pons i Josep Maria Forn, han apuntat les mateixes fonts. Finalment, Pau Alabajos cantarà a la Maison de la Culture de Rosemont-La Petite-Patrie el 28 d'octubre


Notícia publicada al diari Levante EMV (16 d'octubre de 2010)

És una cançó. Bé, no, en realitat és un poema. De l'any 73. Forma part d'un disc imprescindible d'Ovidi Montllor, Crònica d'un temps. Un treball que hauria d'haver passat a la història com a obra mestra de la música popular, amb denominació d'origen. De fet sí que ha marcat un abans i un després (molts músics d'ací i d'allà el reivindiquen), però no es pot dir que fóra un àlbum que transcendira massivament. A voltes passa això en el nostre País: els grans artistes fan grans obres que no arriben al gran públic, una autèntica llàstima! Potser fóra un disc massa avançat per a la seua època: quan la majoria de cantautors es decantaven pel model mediterrani de Cançó (inspirada en les tradicions italiana i francesa, empeltades de catalanitat), Ovidi, per contra, s'emmirallava en les aventures anglosaxones del rock progressiu, amb una actitud inequívocament transgressora, trencadora en la forma i en el contingut. Els Pink Floyd n'hagueren estat orgullosos, haurien estampat la seua signatura en la portada sense despentinar-se...

Però no ens desviem del tema, el tall en qüestió es titula Ais! i és tota una declaració de principis. O millor, un sospir explosiu d'alliberament. Ovidi exhala impotència, desesperació i ràbia, molta ràbia. Un martell picant rítmicament contra un ferro, a manera de metrònom. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. El recordatori implacable de com el temps se'ns esmuny entre els dits mentre treballem. Mentre ens guanyem el pa, amb la suor del front. Mentre hipotequem un percentatge de la nostra vida servint cafés i croissants, posant ordre a les aules (o intentant ensenyar història, llengua i matemàtiques), collint taronges, unint paraules o picant pedra, tant se val. 

SI VOLEU LLEGIR LA RESTA DE L'ARTICLE... http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/ais

 

Article publicat al diari digital l'Informatiu (14 d'octubre de 2010)

 

Amb motiu del Dia Mundial de l’Alzhèimer, es va celebrar el passat 26 de setembre de 2010 un concert molt especial en el Palau de la Música de València. Les Veus de la Memòria, un cor format per homes i dones que pateixen aquesta malaltia neurodegenerativa, va pujar a l’escenari per delectar el públic amb un repertori de cançons populars, resultat de molts mesos d’encomiable treball i dedicació constant.

Un silenci d’emocions contingudes va envair per complet la Sala Iturbi. El pati de butaques feia goig, havia vingut molta, moltíssima gent: amics i amigues, fills i filles, nets i netes, membres de l’Associació de Familiars d’Alzhèimer de València (AFAV), que no volien perdre’s l’ocasió i que els feien costat des de la distància.

SI VOLS LLEGIR LA RESTA DE L'ARTICLE... http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/les-veus-de-la-memoria



Article publicat al diari digital L'Informatiu (7 d'octubre de 2010)

Anava a dir que em sorprén, però en realitat no: em preocupa, i molt, la unanimitat dels mitjans de comunicació de l’Estat Espanyol a l’hora de tractar el tema de Veneçuela. Sembla que algú, des de les altes esferes, haja dictat, punt per punt, què i com han d’escriure els periodistes de les seccions d’Internacional sobre la figura d’Hugo Chávez. Fins i tot en alguns programes d’humor de La Sexta (cadena gens sospitosa d’alinear-se amb la caverna conservadora), com ara Salvados o Buenafuente, es fan acudits recurrents sobre la falta de llibertats i drets civils a Veneçuela, cosa que converteix en un lloc comú, en una obvietat universalitzada, la idea que existeix un “règim dictatorial” que administra el país.

Resulta simptomàtic comprovar com els diaris, les ràdios i les televisions amb més audiència del panorama mediàtic espanyol han coincidit a valorar les eleccions veneçolanes com un fracàs polític per al PSUV i, en canvi, han titllat d’èxit (i de revolució democràtica!) els resultats de l’oposició...

M’he perdut. A veure si algú m’ho pot explicar, perquè no ho acabe d’entendre: però no havíem quedat que era una dictadura? Quin sistema totalitari coneixen vostés que convoque eleccions sota els paràmetres de la legalitat? Els mateixos periodistes que ahir parlaven d’un Chávez amb alé de sofre, avui donen crèdit informatiu als resultats dels comicis que organitza el seu equip de govern? Tretze eleccions oficials s’han celebrat a Veneçuela des del 6 de desembre de 1998, data en què la majoria dels seus compatriotes van confiar a Hugo Chávez el govern del país, sense impugnacions ni retrets per part d’observadors internacionals imparcials ni d’organismes independents de control.

SI VOLS LLEGIR LA RESTA DE L'ARTICLE... http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/chavez-te-banyes-cua-i-trident



Article publicat al diari digital l'Informatiu (30 de setembre de 2010)