El forat de la vida, com una clepsidra va calibrar la mida i n’ha lliurat el fluid. S’han escolat les gotes del temps concedit. Ja no sento el teu cor. La veu encara m’arriba, un ressò llunyà entre els dos ports. Deixar-ho tot no és bo de fer. No és bo de fer tampoc
Avui han plogut flors al carrer: blanques i blaves, rosades i liles, enceses com aurores i fines com un crepuscle. Flors com galtes i llàgrimes, flors com anhels i sospirs, flors com paraules i llavis que interroguen. Fan camins d’incertesa aquestes flors, vinclades les branques per la pluja, sobre les llambordes grises i els embornals.
L’aigua de la mar avui és color de xocolata. El vent l’ha remoguda tant que quasi és tota marró fins a l’horitzó, on s’hi poden veure dues franges, una verda maragda i l’altra ben blava, en aquell lloc que sembla fet amb escaire a la vista, però que realment deu ser una corba ondulada, la
Plou i bufa el vent, que cerca un nord ben definit i, no trobant-lo, dóna voltes com si fos helicoide. Plou, i les fulles dels oms es remenen neguitoses i les capçades dels fassers i les palmes. Plou i sembla que rodolin per l’escala d’un cabaret galàctic, amb estrèpit, tot d’ídols gegants , dempeus o
LA NIT ELEGIA DE BARNAVILA XI A la nit està espantada, s’escola com una criatura esquiva, la nit , un rastre de carbó, negre xarol, carboni pur, potser? Serà a la fi dels dies un diamant cristal·lí, per sempre ? La nit, el lloc i el temps que constatem l ombra allargada de les coses,
ELEGIA DE BARNAVILA X Una taca de blau, el que resta d’un dia que havia de ser clar, d’hivern. Una taca de blau, com els teus xoquins, la teva flassada damunt les cames, el teu fulard, encalentint-te el pit. Una taca de blau com el que resta d’una vida que s’acaba, una esperança
Bimbolles de sabó s’enduen la mirada dels infants i la meva cap un miratge de colors, molt fràgil. Segueixo els meandres grocs, solcats per venes glauques, al paradís uterí, i em deixo dur dins de la càpsula plaent, com una vida que comença, nova. Un gronxador de somnis oscil·la i fa planetes, sorgits d’un
S’esqueixa el sostre de la nit com un ocell mort que m’esclafa. Els dards de l’insomni dessagnen l’horitzó, una mala ferida. Al carrer, paraules vanes, saraus etílics de cap de setmana. Dins la cambra, incertesa… Sirenes d’ambulància s’estimben als esculls. Tapem-nos les orelles amb cera o lliguem-nos al pal major!
Fa fred aquest diumenge. L’ha fet tota la setmana. La natura, però, no s’atura, va per feines, sorprenent.. Els ametllers ja són plens de flors, com mans d’infant, com núvols de sucre, blanc damunt verd del camp, atapeïts. Les mimoses revinclen de ramells grocs, com pelfes, esplèndids. Flors com carícies. Les orenelles
ELEGIES DE BARNAVILA VI: ELS CAMINS DE L’AIGUA Plou i avicia la ciutat. Plou i em sembla un baptisme, un lliurament secret per restaurar-nos. La transparència de l’aigua omple de vida tot quan toca, conhorta la desolació, dibuixa camins quan s’escola, emmiralla, si és estanca. Tot ho transforma. Tot ho neteja. Tot ho
ELEGIES DE BARNAVILA V Com un satèl·lit, cercant-te els ulls, esbrinant traces, els camins del vent, un racó de la vall encara fèrtil, potser la mar… Com un satèl·lit , jo. I tu, el planeta, mumare, perduda l’òrbita, errant. En debades cerco la teva llum i el contorn dels teus mapes. Per
<!– /* Font Definitions */ @font-face {font-family:Verdana; panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4; mso-font-charset:0; mso-generic-font-family:swiss; mso-font-pitch:variable; mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;} /* Style Definitions */ p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal {mso-style-parent:””; margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:”Times New Roman”; mso-fareast-font-family:”Times New Roman”; mso-ansi-language:CA;} @page Section1 {size:612.0pt 792.0pt; margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm; mso-header-margin:36.0pt; mso-footer-margin:36.0pt;
ELEGIA SEGONA: WEEKEND El passadís anònim del metropolità, enrajolat i trist, ens convida: Vols fer happy aquest weekend? Però, què dius? No hi ha weekends aquests dies i cap, però cap ni un, ara, dels dies que circulen com flagels, pot ser happy. Per cert m’estaria més bé, senzillament, que m’ho demanessis amb
He arribat a Ciutat: la mar, els primers indicis des de la cabina del vaixell, el Cap Blanc, l’horitzó gris, onades altes però no irades contra el vidre, llepant el ferro vell, un dia neguitós, un sol opac, el port, quasi dues hores de retard, bosses als ulls, cerc el meu surador -com ho diria?
Enhorabona perquè heu exercit la llibertat amb seny, amb amor, amb civisme, amb il·lusió, amb solidaritat i amb bons resultats. Enhorabona perquè els temps estan canviant. He cantat la cançó amb la mateixa força de fa trenta anys i plena de sentit.