El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Com l’estela d’un avió es desfà, així tu: Elegies a Barnavila
He arribat a Ciutat: la mar, els primers indicis des de la cabina del vaixell, el Cap Blanc, l’horitzó gris, onades altes però no irades contra el vidre, llepant el ferro vell, un dia neguitós, un sol opac, el port, quasi dues hores de retard, bosses als ulls, cerc el meu surador -com ho diria? me pens que me manca l’illa quan me’n vaig- el lligam a les persones i les coses que estim i me temperen els moviments de l’ànima quan estic trista, el paisatge.
Els dies a Barcelona han estat el que calia que fossin: ésser-hi profundament, comprendre, patir, cercar solucions, compartir, estimar , empassar-se el gust amarg de la impotència, estimar en la pau i en el caos, el que sé fer… i entendre què me deia la ciutat en circumstàncies adverses.
He escrit a paper i llapis petits poemes, en diré Elegies de Barnavila 2010
ELEGIA PRIMERA: LA CIUTAT DELS PRODIGIS
A la ciutat dels prodigis,
aquest mes de gener,
hi he trobat en Raimon,
passejant amb Rodin,
Hamlet, demanant-se el diari
i uns croissants, al carrer de Rogent,
un moix gronxant-se al corn
d’una lluna molt pàl·lida,
en Jay Wallis cantant
Gershwin i el Duke
una nit de jazz,
i aquells esguards coneguts
que no tenen edat.
A la ciutat dels prodigis
he acaronat les llàgrimes,
i un desconsol callat,
exposat a la pluja
m’ha interrogat al Parc,
mostra la mà de dona
un dit amputat,
com un retret d’altres amputacions
també silenciades.
Els seus cabells de molsa,
solcats pel vent, com ones,
omplen de vida el fred del marbre
i el meu plor.
He estat acompanyada
pels convidats d’honor al MNAC.
Els ulls de la masovera de Miró
se m’han clavat al front,
talment el tercer ull
que ens traspassa.
A la ciutat dels prodigis
m’he trobat amb l’amor,
he entès que tot és únic
i tot s’acaba,
però en perdura l’empremta
i la remor.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Victòria, benvinguda a Palma i al bloc. T’hem trobat a faltar a les teues pàgines del Pèndol.
I molt bonica i emotiva la teua poesia.
Enric
tot és únic
i tot s’acaba,
però en perdura l’empremta
i la remor.
Sí, Victòria, en perdura i en perdurarà.
Una abraçada, de filla a filla.
Volia fer-te arribar una nota d’amistat, de força per si la necessitaves. L’elegia diu veritat, el lligam d’amor veritable mai no es trenca ni s’afluixa. Ets a casa també i a la casa vilaweb on en tens molta de gent que t’estima. Una abraçada i benvinguda, un cop més.
… les meves muntanyes…/ Ciutatpalmavila
//Abraçades
Retornada Victòria: bonica la primera elegia de B. Les aniré seguint. Que bé que a la ciutat dels prodigis hagis pogut fer el que calia…de vegades és tan difícil saber-ho! Afortunats que som quan podem sentir que l´empremta i la remor perduren.
Ho sent, com ben bé saps. De fet veig que has retornat massa prest. Aquest silenci tan callat….m’unesc espiritualment a vosaltres.
Una forta aferrada d’estimació.
Quant de temps!
Se’t trobava a faltar.
Sembla que heu perdut algú estimat. Em sap greu. Des d’una muntanya d’anys i a poques passes del darrer adéu us he de dir que sí, que tot és únic i efímer, inaprehensible, emperò molt bell, tanmateix. Ningú no sap què és la vida, però hem viscut, aquí rau la qüestió. I la memòria roman, efectivament, en forma de remor, d’empremta, en nosaltres i en els altres, en els espais i els records, enganxada a les pedres que ens perviuran.
Des d’aquestes muntanyes t’enviem el nostre amor fufluner en forma de petons amb ales (de mallarenga i papallona i de merla de molts colors)
T’acaroni tota la molsa del món
M&D
…. i ” Tinc els ulls de fusta. De tant en tant, un cuc hi plora ”.
Llegint a Maria-Mercè Marçal.
Ben tornada a casa .. som prop teu.
Bona nit.
…esperant llegir la ELEGIA SEGONA … Bellíssima aquesta primera.
Bon diumenge.