La lluna quart minvant, d’ivori net, com un ullal caigut d’un antic mite, ben perfilada i clara, m’acompanya al matí nou nat, cobert de gasa pàl·lida. Dos vaixells dibuixen a la mar encalmada una lenta mort de ferralla cap un desguàs inevitable. Potser són aixopluc de navegants errants que no han rebut encara el
La setinada pell molt blanca, vulnerable, les ferides, les taques fosques i esparses com l’ombra d’un núvol damunt la plana erma, la pèrdua continuada fins a la solitud i el fred de la nuesa, allò essencial alçant-se. De cada pic més nua la capçada, de cada pic més fulles amuntegades, esteses al carrer i a
El sol calafata d’argent la pell de la mar, talment escates. Quina bonança de novembre més agradosa, és l’estiuet de sant Martí. El rellotge de sol d’en Rafel Soler al Passeig de l’Escullera marca el temps vertader a un semicercle de pedra traspassat per un dard d’acer que fa una ombra precisa just al lloc
Les fulles cauen silents , esparses, anit, suaument però continuadament , com alenades cansades. Confegeixen una estesa de oblongues i menudes figures grogues, talment peixos morts entre les xarxes que s’assequen. La lluna és al cel ben prest, una premonició d’existència insinuada. La trobes alta quan encara és de dia i va baixant i
El dia de cada pic es lleva més tard i es torba en mostrar els colors de les coses , aquells que són per a nosaltres els colors essencials. Una se’n va, dempeus a sòlides llambordes, les butxaques gaire bé buides i el pensament a coses que la mà no pot tocar, aixoplugada a la
Avui el dia i la nit passada me recorden un fragment d’un poema d’en Vinyoli, 25 anys ja de la seva mort: Jo no sóc més que un arbreque s’allunya del bosccridat per una veu de mar fondaQuan surto cap a l’autobús encara és fosc. Hi ha les llums de la nit, la remor dels llamps i els
S’obren lentament els domassos de la fosca amb una vessa tardoral, un a un, com una dansa ritual, el gest necessari per desvetllar-se. El cel encara és gris de bon matí . De la mar s’alcen boires blanques i grises de formes diverses, un lloc per a la imaginació, només gotes d’aigua, com escuma. Semblen
Un núvol blanc, immens, una explosió, un bolet gegantí, un cúmul de raresa exquisida, omplia el cel ahir dematí. M’amarava com un vel protector. Lluny de fer-me por, jo l’he rebut com un senyal benfactor, un bon auguri. Dues hores després s’havia transformat en retalls grisos i esparsos. Ben aviat el cel cendrós ja era
Cada vespra, després de sopar, toca una estona a la gandula , les febles llums del jardí enceses i a mirar paret amunt, tot esperant l’espectacle: és el drac, altrament dit dragonet o llangardaix. Sempre n’hi ha un de jove i un de vell i uns petitois, minúsculs que semblen de cera, transparents. El ritual
Un rastre de llum a dos cents mil quilòmetres per hora, una exageració relativa. Acotxada a l’hamaca no són més que un sospir, un sanglot, aquests fragments d’un ball aleatori d’aparences, brossa universal, les llàgrimes del Swift-Tutle o de sant Llorenç, la pols de Perseu. Som tan fràgils com elles – penso. Potser una exhalació,
Un fil de sang lliscava com una llàgrima roja atret per la gravetat i em dibuixava trajectes a la cara. Un xap al front d’un accident fortuït sense més importància me diu que m’aturi, que hi ha moltes estacions al via crucis i que he de recollir els bocins esparsos del meu cansament i tirar
ASCETA Talment l’asceta que s’ha menjat tota l’herba de la muntanya on va fugir i espera un poc de pluja per veure’n néixer un bri, brostejo entre les runes per trobar-hi restes de la vida, atàvics micelis portadors de fongs, que quallin llet i apaivaguin l’ira, el tal·lus primigeni que ens uneixi… el
Creix la llum a bon pas. El sol ja està alt en sortir de ca nostra. Inunda el finestral del bus i desvetlla. Una patina de boira enlluernada cobreix la mar, els esculls i les cases, fins al cap Blanc. Les branques despullades del savinar sorgeixen dels terrats de ciutat i coronen les agulles dels
El dia s’aixeca aviat ara per març. Núvols com dits d’una mà espectral tapaven un sol groc que era ben alt, aquest matí, quan anava a la feina. Les tòrtores jugaven damunt els molins del Jonquet, omplint de vida flonja l’inútil moviment de les aspes. El solc de la riera s’esmerçava per continuar humit. Al roquissar dos
Tot el que sócbenignaments’escolapels camins sinuososdel cervell,a cada replec flonjo i gris,a cada somni blanc.S’estén per la pell setinadai el solc clivellat.Fa punyides de doloral fetge i als ronyons.Accelera el cor vermell i estriatamb deler. Tot el que sóc, avui,és aquesta llàgrima salada i dolça a la vegada……aquest oximoróaquest vent que m’afua el bescolli el