El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
ELEGIA SEGONA: WEEKEND
El passadís anònim del metropolità,
enrajolat i trist, ens convida:
Vols fer happy aquest weekend?
Però, què dius?
No hi ha weekends aquests dies
i cap, però cap ni un, ara,
dels dies que circulen com flagels,
pot ser happy.
Per cert m’estaria més bé,
senzillament,
que m’ho demanessis amb la meva parla,
no pas una altra,
la meva parla, neta de pols i palla:
Es pot ser feliç algun dia?
Llavors jo podria dir que sí,
que he estat feliç algun dia
i que ho seré potser algun altre,
però no pas dins d’aquest subterrani
amb olor concentrada
d’aixella i de sabates,
sota consigna aliena.
M’hi manca l’aire.
Un violí, tocat per una mà maldestra,
em treu de les divagacions
i m’apropa a la gent.
Una riuada de passes omple l’andana,
potser també passes absents,
sense weekends happys,
com les meves d’ara.
ELEGIA TERCERA: LA LLUNA
Tot ho pinta de blanc encès
la lluna, quart creixent,
entre les fulles dels plàtans,
colonitzades pels fongs,
que, estranyament,
romanen a la branca
sense caure,
la constatació de l’absurd.
Fa nimbes a les cases
i als bancs de fusta,
a la pena que em sanglota a cada passa.
Em conhorta
amb un escalf inexplicable.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’escalf i la brillantor de la lluna ens conhorta i molt, malgrat la foscor del transport públic amb qui s’ha de conviure, de vegades, i sempre trobes una escletxa de llum, com llegir o recordar.
Bon dia.
No sé què deu tyenir la lluna que encisa tant. A mi també. Despús-ahir la vaig descobrir ataronjada i grossa abans que pujara cel amunt… preciosa.
Aquests dies el Marçal , que encara no parla, també vol dir coses de la lluna. De tant en tant jo enyoro el metro, encara que sembli estrany.