S’ha acabat setembre, som a mig octubre i ha plogut amb desmesura tota la nit. L’aigua ha allisat l’arena de la platja que ara és fina com una galta d’infant i ningú gosa tocar-la. Els grills canten rere els esculls. Anit Kingdinsky tocava al Jarana amb Azure Blue, un grup suec de música experimental electrònica
Em surten llimones noves al llimoner i al roser un seguit de roses setinades que ja pressentien un temps més temperat. Res és banal del què hi ha al paisatge. Tot ens parla. Comença la verema. Hi ha un rem que sembla bo, ha crescut amb sequera. Al passeig nocturn he vist la lluna tintar
Bales de palla torrada, merles pellucant els solcs nous, anyells arrecerats a l’ombra ampla dels garrovers. Figues de moro ataronjades fent camí cap el roig, geloses d’aigua. La posidònia protegeix les platges i els lliris d’arenal inventen diàriament una bellesa blanca i atàvica, perdurable, antídot de la venda a baix preu de la nostra ànima,
La lluna va continuar creixent fins al pleniluni, perfecte en la blancor em va omplir de confiança en el futur que sabrem construir, no en el de les retallades, les reculades i les humiliacions, sinó en una altra vida. Si Europa no és cultura, progrés i benestar social, podem baixar del vaixell i que els
El cel era d’un blau encès, ahir . El somriure prim i lluminós del creixent de la lluna il·luminava les cases de Ciutat d’una tonalitat obscena com de neó del Mustang Ranch. Ben innocent si ho comparam amb la dansa de la mort que madame Christine Lagarde executava impúdicament al dictat inversemblant de la cobdícia
Avui s’estrena el mes d’abril. És clar i esperançat, després de les dues manifestacions d’un poble que no vol ser cornut i pagar el beure. La llibertat floreix i s’escampa el sentiment que no volem amos ni senyors, que no volem deixar de ser qui som, que no volem hipotecar el futur i pagar el
Avui, a les 18h. a la Plaça d’Espanya. Benaventurat aquellque sempre ensopega amb la mateixa pedrai bescanvia amb altri un pam de caradecorada de nafres i saber com ningúque la pedra existeix. Els fets li ensenyenque a força, ell, d’existirseguirà donant-s’hi la morrada més bèstia,a cada vegada incorporant noves saviesesentorn a la tècnica de la
Avui calabruixada: Bolles de vidre, diminutes, a un tauler horitzontal, es fonen al carrer, rodolen pels esglaons, s’arrauleixen als racons del jardí, repiquen a la taula metàl·lica. Tenen el cor gelat, com cometes minúsculs, percudeixen la simfonia dels estats de l’aigua. La neu cobreix somera els cotxes, just els emblanquina. La pluja rebrega una cel·lofana
DedicatòriaUna tristesa així pot moure les muntanyesI pot fer capgirar la singlada d’un riu Anna Akhmàtova, fragment a Rèquiem ( març 1940 ) Proa, 2004DesolacióTinc la impressió constantque hi sobro, que hi sóc de mésenmig dels morts en qui continuo tenint fe i els vius capaçosde fer-me perdre-la Feliu Formosa fragment a Llocs breus, LiterAtures,
Aquestes el·leccions són ben grises, planeja aquest color sense cap reflex de perla, amb ben poca esperança, com una llosa. Presoners doblement d’un estat que no és el nostre i d’un poder capricciós que són els mercats. La sol·litud del corbmarí He recordat el poema de Marge Piercy: Portar dol Duc gris quan porto dol,
Perseverança Aquest color d’avui, ja el suggerirenpoetes més insignes que també sentiren una molt anyil i càlidaavidesa pel mot i l’entrenyor porfidiós que el setembre remunta . Des de llavors, no s’ha alterat cap còsmica raó ni és més pregona la cisterna del vent insòlit d’existir. Tampoc no ha esdevingut cap mena de prodigi i
Les flors de les jacarandes caigudes, fent cercles, arreplegant-se. El fonoll marí nou arrapant-se a les roques. Els caragols dormint amb el rum-rum de la central elèctrica i el vertígen dels avions. El sol que es pon darrera el Galatzó. La mar que s’argenta i sagna. Els núvols com flors i ocells meravellosos, fràgils i
Pel maig cada dia un raig. La dita s’ha confirmada a la fi. El mes de maig es va acomiadar amb uns bons ruixats. Va començar a ploure amb unes gotes grosses com un vermell d’ou, si fa no fa, i després la pluja, abundant i continuada, va inundar els carrers de ciutat. A mi
T’hem cercat al bar dels nàufrags, en fer-se de nit, mentre al cel hi rodolaven senalles d’albercocs i nespres, núvols de plomissol d’annera, fins com el rastre del teu hidroavió, però no hi eres. A les flors roges del magraner, davant de casa, només hi havia el teu record. A la mar que solcaren els
He estat a plaer aquests dies del viatge sentimental i en arribar a la feina, males notícies, d’aquelles que no voldries que arribessin, tot i que saps… En Miquel és mort , 101 anys, dolça rialla, mirada llarga i sàvia, poesia, llibertat… ja sabeu, aquell argent viu de la Llar dels Ancians que tot ho