Bon Nadal
25 de desembre de 2016
6 comentaris
Les artèries de l’amor abracen murs, cerquen camins, comencen esperances. Són del color de la vida que no s’atura. Vida i esperança per a vosaltres.
Les artèries de l’amor abracen murs, cerquen camins, comencen esperances. Són del color de la vida que no s’atura. Vida i esperança per a vosaltres.
Molts d’anys blocaires de VilaWeb. Us desitjo un 2014 sense rendicions i un horitzó clar i ple de llum per al 2015. Bones Festes! Imatge: Port de Pollença, MVS, 2014.
De vegades convé canviar de direcció però mai de propòsit. Surten flors a l’arbre de l’amor, just on va estar podat, la bonança i el vell, bell, propòsit necessari de resistir, treure ulls a la vida, sembrar esperança vertadera, somni irrenunciable. El caragol transita pels obstacles, dibuixa la victòria . La imatge vos dirà més
De vegades la meva ànima té partiguera. No li basta restar continguda a les parets del pensament , al bategar del cor, als porus de la pell, al alenar sincronitzat , als moviments que fa la retina a la llum excessiva o a la fosca, als paisatges de la vida gelosament estotjats, a la carícia
Tots els colors del verd són nostres ara, les esponges petites que arriben a la platja, les mates de lliri d’arenal que s’aferren a l’arena, bellesa infinita i perdurable que un temps omplia tot el litoral. Son verdes encara les fulles del magraner i les darreres figues tardanes, les llimones noves de ca nostra i
Camina el mes d’Agost de puntetes cap a la fosca, com cada any. Plourà. Això crec que ens farà bé, a nosaltres i a la Serra. M’esgarrifa pensar que tardarà 80 anys a refer-se. Hi ha ferides males de guarir, els anys no les apaivaguen, pèrdues vives sense remei, al paisatge exterior i a l’interior,
Els norais nans del port. La lluna amagada rere la boira. El somni d’un eclipsi imperceptible. La boira com fum apressada a un flascó de vidre, un univers gris i volàtil en suspensió. Les orenelles baixes, esmolant cabòries. Els xiscles continguts. El castell sorgint del turó, talment un fantasma en flames vist per uns ulls
Qui goig veure i sentir de nou que els carrers s’omplen d’artèries de vida i el poble diu les coses pel seu nom. Dijous van caure granotes del cel . Això sempre ha estat senyal de prodigis. Corruptes i banquers han esquilat la gent. Que els paguin ells els despropòsits!
He cercat al silenci i a la música, a les paraules de Marius Torres, a les mirades de la gent, als sons del silenci de la bella cançó. Una allau de renou ens cau a sobre cada dia, masses paraules repetides, buides, masses paraules no dites. Espais de malfiança i decepció embruten les paraules, talment
La mar ha vessat avui a la platja un caramull de grumers com pedres precioses, somnis que es desfan al sol, vertaders, sense temps suficient de poder viure’ls. La llum del dia, diafana, dóna relleu a la serra, defineix un paisatge conegut i estimat, color de sípia i blau, que es resisteix a baixar el
És el meu desig per aquest any nou de cometes. Anit, com els mags, tancaré els ulls i ho creuré. Potser si ho pensem bé, potser si ho desitgem intensament, potser si ho fem possible entre tots. Fa molts anys que la meva generació ho cantava i molts més que els afroamericans ho van aconseguir.
És un moment molt important, com una pluja que has esperat molt de temps, la cara serena de Joan, profundament fidel, dona , companya i lluitadora, espera que es faci justícia. A la fi, Víctor Jara, trencarem la impunitat. Els cinc minuts, en sortir del treball, que són l’eternitat, per veure l’estimat, l’esperança d’un món
La lluna ben alta anit, coberta d’un fogasser opac a estones i, a estones, neta i brillant. Quart minvant, nacrada, feia llesques de llum a l’aigua tranquil·la de la mar. Les garses dels esculls, també blanquíssimes, compareixíen entre aigües somes. L’agró blau, quasi immòbil, allargava el coll, escrutant l’horitzó . Al recollir-se, s’acomiadava amb dos
A la fi esclata la pluja, baldament continguda tant de temps, absolutament abundant. No és pas el seu dret ni tan sols el seu excés el que em regira, sinó aquesta calma disfressada d’oblits, aquest novembre que imperceptiblement s’esmuny tan lent, aquest ivori vell de capvespre aquestes hores grises, atapeïdament esteses, la impúdica raó
Les flors del nesprer s’obren i venen les abelles a festejar-les, alienes a la mediocritat d’un temps convuls que esclata en diverses direccions i escampa colors amenaçadors. El jardí de tardor s’omple de bignònies, de gessamí, de clívies i de roses i em porta conhort. La remor de les abelles marca el camí de la