El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
19 de febrer de 2010
7 comentaris
S’esqueixa el sostre de la nit com un ocell mort ( Elegies de Barnavila VIII )
S’esqueixa
el sostre de la nit
com
un ocell mort
que
m’esclafa.
Els
dards de l’insomni
dessagnen
l’horitzó,
una
mala ferida.
Al
carrer, paraules vanes,
saraus
etílics de cap de setmana.
Dins
la cambra, incertesa…
Sirenes
d’ambulància
s’estimben
als esculls.
Tapem-nos
les orelles amb cera
o
lliguem-nos al pal major!
Tot
és més nu i més sol,
a
la nit freda, en la penombra.
Sento,
però,
el
batec constant,
com
de gotera,
del
teu cor a la gola.
Conec
que ets viva
i
tanco els ulls.
Gener 2010
Es quan dormo que hi veig clar
La remor de les nits sonava un simfonia inquietant, atípica, a la ciutat dels prodigis, esgarrapava les notes del meu pit fins les costelles, un piano d’ossos blancs amb petges negres de tristor. És dificil de dir i d’empassar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
tanta tristor i alhora tanta conformitat. I quina tensió poètica entre la cambra i el carrer unides per la música harmònica.
Un b7 molt gran, ‘carinyo‘ ,…..que em dius tu.
Gràcies per compartir-ho
Un topònim que no havia sentit mai, però el trobo molt encertat. És de collita pròpia?