El pèndol de petites oscil·lacions

El bloc de Maria Victòria Secall

19 de febrer de 2010
Mirades
7 comentaris

S’esqueixa el sostre de la nit com un ocell mort ( Elegies de Barnavila VIII )

 

S’esqueixa
el sostre de la nit

com
un ocell mort

que
m’esclafa.

 

Els
dards de l’insomni

dessagnen
l’horitzó,

una
mala ferida.

 

Al
carrer, paraules vanes,

saraus
 etílics de cap de setmana.

Dins
la cambra, incertesa…

 

Sirenes
d’ambulància

s’estimben
 als esculls.

Tapem-nos
les orelles amb cera

o
lliguem-nos al pal major!

 

Tot
és més nu i més sol,

a
la nit freda, en la penombra.

 

Sento,
però,

el
batec constant,

com
de gotera,

del
teu cor a la gola.

Conec
que ets viva

i
tanco els ulls.

 

Gener 2010


 

 

 

Es quan dormo que hi veig clar

La remor de les nits sonava un simfonia inquietant, atípica, a la ciutat dels prodigis, esgarrapava les notes del meu pit fins les costelles, un piano d’ossos blancs amb petges negres de tristor. És dificil de dir i d’empassar.

  1. tanta tristor i alhora tanta conformitat. I quina tensió poètica entre la cambra i el carrer unides per la música harmònica.

    Un b7 molt gran, ‘carinyo‘ ,…..que em dius tu.
    Gràcies per compartir-ho

    Respon
  2. Fins ara havia anat llegint les teves Elegies de Barnavila amb l’emoció continguda i no te n’havia dit res. Però avui, els teus versos  se m’han clavat als ossets de l’ànima com una agulla punyent.  De tan despullats i nets com els has escrit, contenen sense noses ni escarafalls tota la densitat de les poques veritats que importen. Llegir “Sento, però, / els batec constant, / com de gotera, / del teu cor a la gola. / Conec que ets viva / i tanco els ulls.” m’ha emocionat profundament. Gràcies per la teva poesia. Una abraçada!

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!