Un esbart d’estornells, oblong, llarguíssim, cobria el cel de ciutat aquest matí a quarts de vuit. Feia passades compassades cap el nord, cap a l’est , es dividia en dos, circumdava la Seu, tornava en retirada cap a la mar, mentre el sol, taronja i brillant, s’enlairava, tintant els núvols de rivets rosats. Sembla que
Des que som tan febles i hem perdut el pèl estem exposats a la intempèrie, hem de vestir i cobrir el munt d’ossos i carn amb simulacres de pell i escafandres de disseny i així i tot el fred ens tomba. No som autònoms com ho són els ocells que veig solcant la badia. Torna
INUSUAL DIGNITAT El vent s’enduu de cop els pètals de les flors de l’ametler. Es mouen sense rumbsuspesos a l’aire,talment les ales astoradesd’un insecte nou nat. Omplen la voraviad’inusual dignitat. No eviten l’encontreamb les merdes de ca,ni el bes a les llosques. Un paisatge urbàtocat per la carícia d’un instant. A cada cop de vent
La llum del sol i el sol mateix comencen a expandir-se entre els pals de les barques i les grues. L’herba creix als molins com un miracle. Jack el negre se’n riu i escampa la seva rialla per la murada, talment un llangardaix . És l’hora dels fantasmes, aquest matí de fosca. Totes les maledicències
De bon matí l’olor de ferro de la porta, la remor de la clau daurada obrint i tancant, la voravia grisa. Els fanals com cuques de llum fins l’hospital, el trespol humit i les serpentines de colors de les llums dels cotxes fent trajectes ondulats, els rètols grocs, gegants, dels autobusos nous. Blau nit, fosca imprecisa, el cel.
He rebut aquest video d’un amic, en J.R. Crec que paga la pena difondre’l Hi ha pocmés a dir. Gràcies a na Severn, potser, per ser tan valenta i decidida. Ella i Vanessa Sutlie, Morgan Geisler i Michelle Quigg, formen ECO ( Environmental Children’s Organisation ). Na Severn, representant de l’Organització, parlà en nom del
La mar molt plana, tintada per ditades opaques, una superfície de vidre, quasi un estany nacrat. Els pescadors de cada dia , un home vell i un de jove, a l’espadat del Moll Vell. L’horitzó corbat. La ciutat dibuixada en ombres de carbó, difuminada . Les branques nues dels lledoners i els oms, artèries escleròtiques
“Epitelis tendríssims” Carme Riera UN MANDAT Cerca l’abella els fràgils epitelis, tendríssims i rosats, els contorns, les cavitats, el tacte setinat. Es desfà en el seu desfici i la tulipa expandeix la seva bellesa nua, efímera, exultant. Ambdues acompleixen un mandat antic i savi, el propòsit de la terra: perpetuar-se o fer dissabte?
UNA DOSI DE CIANUR S’obre el matí d’hivern, com una poma. Sorgeixen miracles i colors del blanc tall. Al cor dels pinyols, com fosques llàgrimes, s’hi amaga una dosi de cianur, per matar esperances. Aferrar-se a la polpa cruixent. Assaborir fresques aromes. A cada mossegada de la vida perdre un paradís i
Les roques dibuixades a l’engonal de la badia, color carbó i argent, s’han fet protagonistes de la meva mirada en aquella hora foscant de bon matí just al llindar del dia que neix. Un relleu desigual i geomètric, un trencament de l’escaire de la mar, plàcida, avui, després de tants de dies embravida i bramant, impensable. Boires
El sol com un vaixell m’endinsa a l’aigua. Pel rost de l’aiguavés s’esmuny la tarda. M’omple de fongs i cruïlles, com un oracle,la pluja que era mar i ara és paraula. A la retxillera dels meus llavis tremolen les paraules, inefables i inèdites, talment no nades, carrer del silenci avall sota la taula.
Feia fosca quan he sortit de casa aquest mati. El cel blau nit . El carrer brillant, atzabeja, banyat . Les fulles dels àlbers, dels oms i dels lledoners voleiaven uns instants fins a petar de nassos en terra i s’hi aferraven com esmalts. Tenyien el carrer de llum groga, deixant l’arbre trèmul, dibuixat com
El cel era rosat aquest matí, com les aurores que descriu na Safo, rosat i blau molt clar, lluminós. En realitat només una meitat del cel. A l’altra part s’estenia, des del Cap Blanc fins a la Seu, una nuvolada, com una arbreda, que vestia de cop la roca aspra, i més amunt un seguit de
Hi ha aquella boira avui que és aigua del cel que tot ho xopa i ho embolica. Cau l’aigua constant i excessiva. El vent llança les fulles grogues del magraner i les restes de fruit damnat. De tant lleugeres i menudes fan un ball neguitós i sincopat fins a caure i ser arrossegades per l’aiguat. Les capçades
Núvols de pols, ferida per la llum,atrapats en llur nuesa, mostren les partícules despreses del movimentde cada dia,un ball aleatori. Bocins de pell que ja no ens pertany, polsim d’ala d’insecte, miques de pa i paraules de paper dels llibres i la premsa. Un exèrcit petit en retirada. L’ofec opacque de vegadesarriba. La levitat dels