El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
L’habitació de les roses (Elegies de Barnavila XII i final )
El
forat de la vida, com
una clepsidra
va
calibrar la mida i
n’ha lliurat el fluid.
S’han
escolat les gotes del
temps concedit.
Ja
no sento el teu cor.
La
veu encara m’arriba,
un
ressò llunyà entre
els dos ports.
Deixar-ho
tot no és bo de fer.
No
és bo de fer tampoc veure’t
partir.
Deies
que no tenies por
i
allò que ja ho havies viscut tot
i
estaves preparada.
Et
demanaves on era el paradís
promès
a la guia de viatges.
Feia
masses dies que passejaves
en
una barca obaga.
He
vist el teu rostre sota
l’escafandre:
el
solc dels dies, llaurat de vida,
brunyit
i cisellat per les paraules,
el
llit de les llàgrimes,
els
camins suaus del goig,
el
traç de les rialles,
la
color dels antulls a les galtes,
l’ombra
dels paranys i
el buit de les absències
a
les espatlles.
Sota
el mirall de gel t’he vist
a
l’habitació de les roses,
minvada
l’escorça de la pell,
feble
la fesomia estimada,
els
ulls lluny de la riba,
cap
a la mar pregona,
arrossegant-hi
macs i llot
i
benaurances.
No
tot s’ha acabat a l’habitació número 25
amb
vistes a un abisme inevitable
i
un celobert amb plantes d’interior.
Tot
es contrau en aquests dies,
ben
al contrari que el primer dia del món
que
la llum s’expandia.
Avui
i ara la vida fa
color de col·lapse.
El
cor se’m cargola com
una llenya al foc.
Un
mur infranquejable és l’horitzó.
El
cel es clou en un punt blanc, opac.
Una cataracta perenne
serà
la teva absència.
Només
que tu, però,
romans
en nosaltres,
la
sabor de la vida viscuda,
el
tacte de l’amor,
la
remor de les passes i
els paisatges.
S’obre
el matí,
nou
i ple de transparència,
la mar ens abraça.
A les portes de l’estiu
dia 19 de juny
va morir mumare
Fotografies: M.V.S
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tants dies sense bloc (i sense haver anunciat viatge) ho feien témer. La vida et continua, però el buit hi és. Tranquil·la: hi has posat tot el que podies. Una forta abraçada.
L’horitzó és present cada día, de bon matí, quan comença la llum del dia i mirar al cel, el vol de les orenetes, sentir les olors, cidar del jardí, llegir, estar acompanyada, perque ella hi és també.
Bellíssima iemocionant elegia de Barnavila – final i …. roses blanques.
Marxo al Pirineu aranès, quatre díes només, però respiraré nous aires, veuré llums diferents, flors, arbres, muntanyes i ben acompanyada amb companyes i companys d’escola ….
Bon dia d’estiu, estimada amiga.
Fatídic 19 de juny, dissabte, matí de feina, a les 14,30h, trucada de Formentera, ta mare és morta.
Està estesa en terra, davant les trucades habituals al telèfon, no contesta. Faltaven 10 dies per trobar-la enmig del seu jardí, començava les vacances d’estiu. No hi han paraules per descriure la sorpresa de la notícia.
Casualitats no desitjades, una abraçada.
Arribem a un punt en què anem afegint més absències, i la nostra vida va guanyant en records, presències estimades que, tot i ja no ser-hi, ens aconhorten i ens acompanyen.
el vostre dol i us acompanyo en el sentiment. Belles paraules de comiat per la vostra mare. La mort podria ser una rosa, és vere. Darrerament la salut m’acompanya poc i quan més pateixo, més clarament es converteixen en aquestes flors les meves mans que tan poques coses poden fer ja.
Me sap molt de greu, Victòria. Tants dies i setmanes de no escriure al blog, m’ho ensumava. És un post emotiu, un bonic homenatge a la mare. No diré res que no sàpigues, clar. Simplement aquí estic.
Una besada ben forta!