Avui el cel, de bon matí, era com l’arena d’un circ, daurat i pàl·lid. Els núvols, expectants com lleons, a punt de presa, com gladiadors d’esguard sever amb la certesa de la mort, talment el circ gegantí que sovinteja el paisatge humà, encara avui, al mapa del món, un espectacle per apaivagar la multitud i
El dia s’ha llevat gris, mandrós, pausat. El vent fa caure les fulles de la bignònia en diagonal, com ocells en picat, m’ha entapissat el jardí. Jo també arrossego aquesta calma, com si tot fos llunyà, embolicat amb cel·lofana, intocable. L’hivern no se n’ha anat, fa fred com toca encara i abelleix estar a casa,
La lluna tot el dia s’ha mostrat al cel, ben alta i blanca, juntament amb el sol, com una neula de Nadal, brodada per mà fina i poc apressada, amb tanta plenitud que semblava un miracle. El sol, daurat i brillant, la corona d’un santet, refulgent, s’estenia damunt la mar , mirall que enlluernava. Tot
Ha plogut des de la matinada. Gotes constants sense estrèpit. Els teuladers es mengen les bolletes menudes del llorer i el nesprer. No fa fred, malgrat ho han anunciat .No veig la merla. Deu ser arrecerada, va ben viva. Ara som una viatgera de finestra a ca meva. Com deia en Pla al Quadern de
M’ha mancat la força a la meitat del cos. He entès també per què. Fa mig any que em manca mumare, la veu, les corredisses, les anades seguit a oferir i a rebre. Els fills i en J. s’han abocat en fer caliu, donar-me amor immens i molt real, fer dinars exquisits. I jo he
Avui fa un fred que pela, metàl·lic, el fred de les coses inertes. Es clava a les galtes, però si dus un guardapits calent i l?estómac ple, és un fred agradable, anunci de l?hivern. Al carrer les fulles ens recorden que encara som a la tardor. Hi ha una escampada de grans fulles dels plàtans.
Entre vels d’or A l’hora de la posta el vell camíllisca en silenci per un rost pendentarrecerat, amb pins a cada vora,fins a l’indret on, amplament obrint-sea l’espai, se m’ofereix en calma el moviment majestuós del mar:aquest és el meu éxtasi possible.L’or Qui cerca avaramentdins la foscor del cor,no veu com en el riues manifesta
Dilluns 29 de novembre als 95 anys Mario Monicelli s’ha llançat al buit d’una mort elegida, des del cinquè pis de l’Hospital San Giovani de Roma on estava ingressat. Sofria un càncer terminal. Cercava una fi que ell creia que ja li tocava. Tant de bo la fi de la vida es pugui dur sempre
La mar avui va molt plana, sembla no existir, una línia imaginària, dibuixada amb bon pols, on ahir hi havia un renouer de butza i alenades i les ones sortien de mare arribant a les cases. El cel, ennuvolat, una pastilla de xocolata blanca, gegant, també és uniforme. Un domàs gris clou una obra trista
La mar està embravida. Escup posidònia, deixa una catifa protectora, en fa caramulls, turons arrodonits amb olor de sexe. S?omple el passeig del Carnatge d?una carícia humida, salpasser salat per a llavis assedegats i pells lliures. Bufa el vent entre les dunes i els pals que separen l?aeroport. Tot és remor. L?arc de sant Martí
Ahir la mar arrecerada de l?amarrador del port era un mirall atzabeja. Les barques hi pintaven una còpia exacte a la superfície, cap per avall, com un món paral?lel que abellia tocar. El sol estopejava els núvols, fins a obrir-hi ferides. Queia a la mar pels forats que s?obrien i s?hi fonia. Regalims de sang
Respira la mar, molt alta. Alça el diafragma com un arc. Esclata, vehement, quan en va plena. Aboca l’escuma i les onades damunt les llambordes del passeig. Un bon ensurt per a ciclistes i vianants. Corredisses i rialles necessàries. La llebetjada estripa les boires i omple d’aire els pulmons de l’aigua . No val a
Molt dolçament sense fer renou, s’escola la vida i l’esperit tardorenc. Al carrer les fulles mortes són un estesa de colors grocs, terrosos i liles, que entapissen el ciment i el fan més humà. Cal sortir més prest a fer el passeig d’horabaixa, perquè la llum ens mostra les ombres una hora abans i es
Una calitja com un fogasser ens tanca i estreny, ens ofega. No passa un bri d’aire, ni es belluguen les fulles dels arbres, ni l’herba respira. És lletosa, fumada i obscura la tarda. S’oculta la lluna i la pruna no dansa. El sol fa vacances darrera el filat, escalfa i escalfa i no brilla… I
El dia és molt blau, del color de la vida. Se’m fa estrany no venir , no telefonar-te. La mirada em va guerxa, com d’ocell esgarrat que planeja maldestre i no veig el que hi ha, just ho endevino, d’esma. T’he cercat entre els cards florits de lila, entre les roselles tossudes que treuen el