El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
LA NIT
ELEGIA DE BARNAVILA XI
A la
nit està espantada,
s’escola
com una criatura esquiva,
la
nit , un rastre de carbó,
negre
xarol,
carboni
pur, potser?
Serà
a la fi dels dies
un
diamant cristal·lí,
per
sempre ?
La nit, el lloc i el temps que constatem l ombra allargada de les coses, les coses fetes ombra, les pors que ens alberguen. També hi trobem el sentit per a continuar
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Continuar, sí, encara que costi a voltes. T’he de dir que, d’aquesta sèrie d'”Elegies”, és una de les que més m’han agradat.
M’agrada el diamant cristal.lí …..
Bon vespre !
Al final sempre hi ha la llum sinò, res tindria sentit. D’aquí pocs dies la llum serà present i, nosaltres la gaudirem envoltada de colors i olors, és així, no potser de cap altre manera, estem en temps real. Tu ja ho saps, quan veus que s’acaba , torna a començar, una besada plena de primavera.