El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
ELEGIES DE BARNAVILA VI: ELS CAMINS DE L’AIGUA
Plou i avicia la ciutat.
Plou i em sembla un baptisme,
un lliurament secret
per restaurar-nos.
La transparència de l’aigua
omple de vida tot quan toca,
conhorta la desolació,
dibuixa camins quan s’escola,
emmiralla, si és estanca.
Tot ho transforma.
Tot ho neteja.
Tot ho fa nou.
Veig les fulles nervades,
com saures,
i les altres,
segellant la terra
que les acull,
fent-hi oracles.
Esbrino en debades
on me duran els camins de l’aigua.
M’empasso les llàgrimes.
Anar al Parc, veure la pluja, mirar allí on hi miren els infants, caminar entre les fulles, veure el goig de viure, que, tossut com una arrel, sap trobar els espais per a fer flors i persistir.
Tot això me donava conhort els dies d’incertesa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Entenc que tenies la pluja a dins, i et cobries amb el paraigua per fora.
“De vegades plou al cor
i no saps ben bé perquè”
diu Serrat a la meravellosa cançó que és “Plou al cor”.
És clar que tu sí que ho sabies. Que et preservi el paraigua intern i extern. Ànims!
La pluja de vegades ens destorba, digues-m´ho a mi! però l´aigua és purificadora i renova.