El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
L’aigua de la mar avui és color de xocolata. El vent l’ha
remoguda tant que quasi és tota marró fins a l’horitzó, on s’hi poden veure dues franges, una verda maragda i l’altra
ben blava, en aquell lloc que sembla fet amb escaire a la vista, però que
realment deu ser una corba ondulada, la natura és més de formes femenines.
Anit era alta la mar i el passeig estava solitari per
mor del vent. S’hi veien ones llargues i algun jove fent surf, algunes ones més
braves havien arrossegat algues fosques que s’amuntegaven a les roques i es
mesclaven amb l’aigua i la sorra fins al Passeig. L’única llum sobre l’aigua era
la dels avions freqüents, com si hi haguessin molts de sols o de llunes
viatgeres, talment el planeta del Petit Príncep, tintant la nit intermitentment.
Els esculls cap el far eren submergits i no hi podien
plantar canya els pescadors.
En haver dinat, però, el vent s’ha temperat i ha sortit la gent a
prendre el sol i a espaiar-se, defugint les notícies fosques de les que n’estem farts, aferrant-nos a la vida com a pegellides. M’ha vingut al cap en Lluís Llach, i com ens torna a ser necessari, amb quina claredat ens mostrava camí. Potser ens l’hauríem de repassar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Avui el cel és tan net i d’un blau brillant; el sol entra amb força a la cuina, al bany, a l’habitació. Les tòrtores no paren i els ocelles cerquen alguna engruna al terra del pati de veïns. Com a pellegides ens aferrem a la llum, a la claredat, a la bellesa i fugim de la foscor. Però no només tot es contemplació, cal lluitar, perseverar, no defallir. Sí, no només hem de repassar en Lluís LLach, també en Ovidi.
Ahir nit a la 2 van fer un reportatge emocionat d’ell i en escoltar la seva veu, veure’l dins una petita pantalla, tornar a sentir el nom de ‘Teresa’, ai, les llàgrimes ….
Bon diumenge !
Llach sempre és necessari. Espero, doncs, que ens facis repassar algunes de les seves grans cançons. Aquesta, tot i que molt coneguda, no passa de ser una cançoneta… amb tots els respectes pel mestre. És clar que contribuïa a popularitzar, en el seu moment, l’univers de la música en català. Mirem-ho també des d’aquest punt de vista.