Cuentos de Eva Luna, d’Isabel Allende
Sovint conte meravelles del meu institut, del qual em sent molt orgullós, perquè als professors que hi vaig tindre, els dec tota la formació que em van ensenyar. No obstant això, hi ha una professora que ens va fer avorrir un llibre i, per extensió, una escriptora. Al primer curs de l’ESO, com que anàvem a l’assignatura titulada Alternativa a la religió, passàvem les hores intentant llegir un novel·la d’una de les escriptores sud-americanes de més renom: La ciudad de las bestias, d’Isabel Allende. Al segon capítol, era impossible resseguir aquelles línies, pel rebombori a l’aula i per com de malament estaven estructurades aquelles classes. La professora ens imposava que el llegirem en veu alta, i ho féiem, però no ens en quedàvem amb res. És més, mai m’ha cridat l’atenció els dos llibres que conformaven la trilogia: El Reino del Dragón de Oro i El Bosque de los Pigmeos. I ho he intentat, però no m’exclamen, “ei, llig-nos!”.
Deu anys després, m’he atrevit amb Cuentos de Eva Luna, sense haver llegit abans la novel·la Eva Luna, però tant és. La veritat és que la manera d’organitzar els vint-i-tres relats no està malament; segueix la manera de la Sherezade, però sense el rerefons tràgic de morts o violacions. Eva Luna li narra històries al seu amant. Tanmateix, aquestes narracions moltes voltes són excessivament repetitives: d’amor, de perversió, de mort.
Els primers relats sí que atrapen: “Dos palabras”, amb els jocs amb els mots, que es venen o serveixen per guanyar unes eleccions; o “Niña perversa”, en què una xiqueta s’enamora de la parella de la seua mare i es posa amb ell al llit; o “Boca de sapo”, amb la fugida d’una prostituta. Potser, el que més m’ha emocionat és “Vida interminable”, en què li demanen a la narradora que mate a un metge que està a favor de l’eutanàsia, perquè ell no s’atreveix.
Però, en general, el llibre, que no és molt llarg, se m’ha fet massa pesat i extens. Només destacaria un parell de cites o tres que trobe interessants. No sé si aquella professora ha tingut alguna cosa a veure, però podríem dir que he llegit bastants llibres millors. Deixarem més contes de la neboda del grandíssim president xilé per a més avant…
– “Ese día Belisa Crepusculario se enteró que las palabras andan sueltas sin dueño y cualquiera con un poco de maña puede apoderárselas para comerciar con ellas. Consideró su situación y concluyó que aparte de prostituirse o emplearse como sirvienta en las cocinas de los ricos, eran pocas las ocupaciones que podía desempeñar. Vender palabras le pareció una alternativa decente.”
– “-¿Qué significa eso? -pregunté.
-Bueno… Me refiero a no satisfacer los deseos carnales de mi marido, ¿entiendes?
-No.
-Si una le niega su cuerpo y él cae en la tentación de buscar alivio con otra mujer, una tiene la responsabilidad moral.
-Ya veo. El juez fornica y el pecado es de usted.
-No, no. Me parece que sería de ambos, habría que consultarlo.
-¿El marido tiene la misma obligación con su mujer?
-¿Ah?
-Quiero decir que si usted hubiera tenido otro hombre, ¿la falta sería también de su esposo?
-¡Las cosas que se te ocurren, hija! -Me miró atónita.”
– “Eran tiempos muy duros en el sur. No en el sur de este país, sino del mundo, donde las estaciones están cambiadas y el invierno no ocurre en Navidad, como en las naciones cultas, sino en la mitad del año, como en las regiones bárbaras. Piedra, coirón y hielo, extensas llanuras que hacia Tierra del Fuego se desgranan en un rosario de islas, picachos de cordillera nevada cerrando el horizonte a lo lejos, silencio instalado allí desde el nacimiento de los tiempos e interrumpido a veces por el suspiro subterráneo de los glaciares deslizándose lentamente hacia el mar. Es una naturaleza áspera, habitada por hombres rudos.”