Enric Alforja, tècnic del Centre de Documentació Joan Fuster, escriu un Document del Mes sobre un homenatge que el F. C. Barcelona féu al suecà. Només remarcaré, car el podeu llegir si piqueu l’hiperenllaç, que, a pesar del poc interés futbolístic de Fuster -en aquesta entrada de fa sis anys reproduïa un fragment de l’article “El futbol i més coses”-, l’homenatge en forma de rèplica de la font de Canaletes palesa, una vegada més, d’una banda, la influència de l’intel·lectual en gairebé tots els àmbits socialment i culturalment compromesos dels Països Catalans, i, d’una altra, el paper del Barça com a “més que un club”.
L’anècdota, però, m’ha posat en ment un tercer element: l’avi. Soc del Barça -en alguna ocasió crec que ho he escrit per ací- per contagi familiar. L’avi llegia periòdicament l’Sport; arreplegava els cupons per aconseguir tots els productes culés que regalaven (mantes, jaquetes, bufandes, banderoles); engegava la ràdio i, auriculars en orelles i caliquenyo en mà, maleïa i blasfemava tot el que no està escrit cada diumenge. Si retransmetien un partit antic, ell el veia; si en tenia ocasió i ningú ocupava la televisió, es posava un VHS del 5-0 al Madrid. “Vam guanyar la Champions gràcies a Bakero”, tot i que l’heroi de la primera sempre serà Koeman. Encara va poder gaudir del sextet de Guardiola i de la màgia de Messi. El pare, també del Barça, sempre ha estat més moderat -potser m’hi assemble més, malgrat que a Túiter solte bilis-, i és un home que gaudeix del club de la capital catalana, però que també gaudeix del futbol en general; dels que diu que prefereix -tot i que mentisca, és clar- veure un bon partit de futbol. En qualsevol cas, com us deia, soc del Barça per contagi familiar.
Ser del Barça també m’ha ajudat a formar-me identitàriament i ideològicament -sí, haters, el Barça és, o era, un club polític i polititzat, com qualsevol altre equip de futbol dels que repeteixen que no volen mullar-s’hi-; cadascú té els seus ídols de jove, i un dels meus era Oleguer. En l’adolescència (o en la preadolescència), el futbol, la música, la indumentària, les lectures, gairebé tot, marquen d’alguna manera; la meua consciència catalanista -valencianista-catalanista- n’és fruit. I els comentaris de l’avi sobre “quins collons més ben posats han tingut sempre els catalans”, hi van ajudar. S’hi refermaria si haguera viscut aquests darrers anys.
Aquest escrit, però, simplement era per apuntar que la relació de Joan Fuster i el F. C. Barcelona m’ha recordat l’avi. Pep -que per a mi era un vell savi- sempre havia estat més capficat en temes familiars, laborals i quotidians que no intel·lectuals. Però, quan vaig començar a interessar-me per Joan Fuster en 1r o 2n d’ESO i li’l vaig esmentar, ell em va dir que el coneixia de nom, “Fuster, sí, un escriptor que sabia molt, de Sueca; sempre me’n parlaven quan hi anava a fer mercat”. Semblarà una exageració, però, amb dotze o tretze anys, el fet que l’avi el coneguera -ni que fora de referències-, que me’n parlara positivament tot i no haver-lo llegit, i aquella relació amb el poble de la Ribera Baixa, va humanitzar i va divinitzar alhora l’assagista. No sabria explicar-ho, però el féu més familiar; de fet, me’ls he imaginats sovint cara a cara, ambdós en les respectives butaques, omplint de fum el menjador de casa. En fi, tant se val. Com tant se val tot aquest totxo. Però qualsevol excusa és bona per recordar l’avi, si és que, de veritat, cal alguna excusa.
Daniel, el Mochuelo, ha complit onze anys i se n’ha d’anar del Valle a la ciutat, on, segons el pare, podrà prosperar. Tot El camino (1950), de Miguel Delibes, són records d’infantesa que ens permeten conéixer i descobrir qui són els seus amics, Roque, el Moñigo, i Germán, el Tiñoso, els primers sentiments amorosos -el platònic i el real-, l’estricta moral catòlica de la Guindilla, la rectitud de don José, el rector, que era un santo, la masculinitat de Paco, el ferrer, la mala llet i acritud de Sara, i un llarg etcètera de personatges i anècdotes quotidianes elevades a categoria. El jovenet protagonista, però, no vol abandonar la seua aldea, atés que “en la ciudad se pierde mucho el tiempo y, a fin de cuentas, habrá quien, al cabo de catorce años de estudio, no acierte a distinguir un rendajo de un jilguero o una boñiga de un cagajón”.
Com que les lectures venen com venen -triades o imposades per determinades circumstàncies-, ara que l’he acabat puc dir que m’hauria agradar llegir El camino, encara que fora a mode de primera vegada, l’estiu que vaig canviar l’institut per la universitat (i, compte, que ja fa deu estius!). No obstant això, és possible -res de possibilitats; de segur- que la mirada d’aleshores no hauria copsat elements que sí que ha fet ara, i a la inversa. En un moment concret, el narrador, focalitzat en Daniel, el Mochuelo, ens comenta aquesta frase: “Los grandes cambios rara vez resultan oportunos y consecuentes con nuestro particular estado de ánimo”. I no hi puc estar més d’acord, cosa que em remet a una entrada anterior en què se m’acusava de pessimista i negatiu. Els grans canvis, tant els bons com els dolents, no avisen, de manera que poden agafar el cos de qualsevol ànim (fins i tot, assegut a l’excusat). L’exemple de la majoria d’edat ens serviria: d’un dia per a l’altre, hom passa dels dèsset als díhuit, però res canvia; almenys, aparentment. Però, sense ser-ne conscient del tot, una infinitat de portes s’han obert. S’hi està preparat? No ho crec. Com tampoc no s’està preparat quan la vida segueix una certa estabilitat i, en un segon, una malaltia la trastoca. Com tampoc no s’està preparat quan, endinsats en una vergonyosa i patètica rutina, una telefonada capgira els plans de l’endemà. Com tampoc no. En realitat, s’està preparat per a viure? Com que no hi ha guies ni tutorials al Youtube…
El rector de la novel·la, don José, que era un santo, sermoneja que Déu ha assignat un camí a cada individu, malgrat que el protagonista creu que ell està seguint el camí que son pare li ha marcat. Tenim el camí marcat, doncs, des que naixem? Ningú no negarà, sens dubte, que el bressol on creixem el condiciona. Però vol dir això que ens el marque? Al capdavall, potser viure és acceptar que els grans canvis existeixen i que, tot i que no els veiem arribar, ens aparten de la senda que hipotèticament teníem predestinada, o ens reforcen, o ens fan baixar el cap avergonyis, o ens fan sentir orgullosos, o ens alegren, o ens trauen llàgrimes, o ens fan caure i arrastrar-s’hi, o ens lleven el son, o. Què és viure, si no? Què és… En fi, tant se val.
Lluny de l’epicentre de les celebracions d’un tal genocidi americà, a Carabanchel també es respira hispanitat. Però s’hi respira d’una manera bastant desinteressada; se sap que és un dia gran per a ells, però, pse. La festa, tanmateix, no afecta els amos de les diferents cafeteries -si foren independentistes les teles ho traurien en portada; ho agraeixes, malgrat que no hi haja cap rastre del #resacelebrar, perquè vols un café- que poblen els voltants de la glorieta del Marqués de Vadillo: les encauades entre els carrers d’Antonio López, d’Antonio de Leyva, del General Ricardos i l’avinguda de l’Emperatriz Isabel. En acompanyar l’A. al centre examinador d’anglés, busques el local on prendràs el primer café: café con leche. ¿La leche tibia? Sí, por favor. I cara a la finestra -una finestra que dona a unes obres-, t’asseus en la cadira del costat de l’escurabutxaques, i comences a beure-te’l a glops curts; fora fa una mica de fred. Immediatament, un asiàtic s’acosta a la màquina i et demana de deixar el seu café a la taula: claro, tranquilo. Fas glopets mentre observes el voltant; no, no ets a casa per més que intenten proclamar que som una, grande y libre, però s’està bé. I al cap et ressonen cançons de Joaquín Sabina, a qui te l’hi imagines component cançons, perdido como un pato en el Manzanares. Dues dones conversen, un home llig el Marca, una família hi entra i hi busca lloc, un matrimoni menja tostades amb tomaca i xurros, i el xinés segueix cremant bitllets. Te l’acabes, n’ixes i cerques un banc amb respatller, tocat pel sol, per llegir L’esperit del temps, de Martí Domínguez. És curiós, o casual, o tu què saps, que la major part de la lectura sobre l’Alemanya nazi la faces a la capital de l’Estat espanyol, perquè hi ha massa concomitàncies, però ho deixes córrer (aquesta entrada no és una crítica literària, tot i que possiblement es tracte del llibre que més t’haja impactat aquest 2019). Alternes, doncs, el banquet de vora l’avinguda de l’Emperatriz Isabel amb els que hi ha al Puente de Toledo; corredors, gent passejant el gos, gent caminant, aliens a l’home que s’ha estavellat contra la farola. I la gelor et fa visitar un altre bar, però canvies de local per allò de l’acumulació de riquesa, etcètera, i perquè t’apeteix. En entrar-hi, aquesta vegada et demanes un tallat i busques l’única taula amb quatre cadires que hi ha. Arribes a patir perquè fa bona estona que hi lliges per tan sols un euro i quaranta cèntims, però et fixes que hi ha un home que fulleja La Razón per tan sols un café. La vista va de les pàgines de Domínguez a l’espill que et permet veure què es cou per la cafeteria (t’hi has assegut de cul a la porta); hi ha un jove que per telèfon us comenta a tots que anirà al camp a dinar, i que cerca un Bankia; hi ha un grup d’anglesos a qui els costa una mica expressar-se; hi ha un home major amb uns auriculars. Però qui et crida l’atenció és el lector de La Razón, i no necessàriament per la ideologia conservadora que deu atresorar: vestit amb jaqueta vaquera i vaquers, beu el café com un pardalet mentre fulleja el periòdic, però cada certs minuts alça la cara, es gira i mira l’espill o per la finestra; s’alça els pantalons, i arrufa les celles. Espera algú? Ha matinat o encara no s’ha gitat? Està fent temps? Què? Quantes ficcions deuen haver començat observant la gent d’una cafeteria, d’un bar? Existeix ja un relat, una novel·la, un poema, una obra de teatre, un assaig, sobre aquell home? Fas l’últim glop i en surts, al contrari d’aquest hipotètic personatge d’un futur relat, a qui ja és feina teua saber dotar-lo de personalitat. Tornes als banquets, on ara ja calfa, fins l’hora que l’A. acaba. Li ha anat bé, bo, una cosa menys, tot i que estàs segur que l’ha brodat, i canvia de tema. Parleu de què fareu, d’on anireu per celebrar -que és l’única cosa que celebres hui- que ja s’ha llevat de damunt la prova; li comentes allò de la farola i del paracaigudista, i del que has estat fent, mentre busqueu un lloc on dinar, ara que ja ha passat el matí i esteu immersos en el migdia. Oblides momentàniament el lector de La Razón, que acabarà creixent dins teu, però encara no està suficientment madur per a aparéixer enlloc, malgrat que, mentre que ho has anat pensant per escrit, ja n’has deixat caure la llavor en una mena de crònica més adreçada a la memòria que a un possible visitant del bloc. I gaudeixes del dissabte, del dia i, sobretot, de la companyia. Allá donde se cruzan los caminos, donde el mar no se puede concebir, donde regresa siempre el fugitivo, pongamos que hablo de…
Ara que he vist una cirera, m’ha vingut al cap -en realitat, fa setmanes que l’habita- la història de Tadeo Isidoro Cruz que Jorge Luis Borges relata a El Aleph. Fill d’un gaucho mort per les autoritats, criat entre llops, arriba un dia que crea una família, posseeix terres i és designat sergent de la policia rural. “Había corregido el pasado; en aquel tiempo debió de considerarse feliz, aunque profundamente no lo era”, ens explica l’escriptor argentí. En un moment determinat, ha de capturar un desertor que ha assassinat gent benestant, justament en el lloc on quaranta anys abans havien matat el seu pare. Quan se sent acorralat, el criminal solta un crit que Tadeo Isidoro Cruz té la impressió d’haver escoltat abans. El malfactor mata uns quants homes de Cruz, però aquest, en l’obscuritat, comença a comprendre: “Comprendió que un destino no es mejor que otro, pero que todo hombre debe acatar el que lleva dentro. Comprendió que las jinetas y el uniforme ya lo estorbaban. Comprendió su íntimo destino de lobo, no de perro gregario; comprendió que el otro era él”. Fins que decideix que no s’ha d’eliminar un valent i acaba per unir-se al desertor, que no és un altre que Martín Fierro.
El conte de Borges juga amb la història popular d’aquesta figura emblemàtica i heroi del poble, però parla, en realitat, de trobar el lloc que anhelem en el món. Ara que he vist, com deia, una cirera, m’ha vingut al cap la idea de la por per assumir un destí que el jo interior desitja però pel qual no es vol arriscar. Convencionalismes, pautes, restriccions autoimposades, ja siga per no defraudar o per no danyar la gent que ens envolta; tot són limitacions que, moltes vegades, impedeixen traure’n l’essència i el somriure vertaders. Ocultar passions, intentar encabir pardals en gàbies mentals, proposar-se complir les normes quan es té ànima de boig; en definitiva, el temor i la incertesa a fer cas a les necessitats internes. Ens escoltem?
Hem estat entre els que reben les conseqüències dels que fan cas al seu destí; de fet, m’atreviria a dir que hi som de nou i que algun dia les tornarem a rebre, però no correm, que només són cabòries noctures. Potser, al capdavall, això és entendre un final: que les coses acaben, que les persones evolucionen i canvien, i que no pensen el que pensaven fa, ja no anys, sinó unes simples setmanes. I cal acceptar-ho, i prou, i ja. En canvi, quan ens hem vist limitats i desubicats, no hem estat capaços de seguir els instints, i això és, tal vegada, el que de veritat ens ha passat factura psicològica. La por, la por que sempre és present en la quotidianitat.
Ara que he vist una cirera, m’he preguntat si som feliços, o, millor, si sabem ser feliços. Se’ns ensenya, lluny de la paraliteratura de màrqueting, a ser-ho? La felicitat ve derivada del descobriment d’un lloc -el teu, el de cadascú- al món? “Cualquier destino, por largo y complicado que sea, consta en realidad de un solo momento: el momento en que el hombre sabe para siempre quién es”, sentencia Borges en un fragment del relat. Envege, així, en la boca petita, aquells que estan plens de certeses i que amb poca edat ja coneixen aquell moment únic en què saben qui són i qui seran per a sempre. Els envege i, alhora, espere -sense maldat, simplement perquè ho veig impossible- el moment en què s’adonaran que no, que tot era un miratge i que, com tots, estan -estem- perduts a l’univers. Vist en perspectiva i com una contradicció -una més- pròpia, considere, alhora que he escrit que em desperta una certa enveja, que deu ser avorrit. Però això és un altre tema.
Fins als quaranta, Tadeo Isidoro Cruz no va saber, o no va acceptar, que el seu lloc estava entre els gauchos, d’on provenia, però, a la fi, va tenir el valor de viure la vida a què pertanyia. El conte, no obsant això, acaba ací, i no ens dona pistes sobre si amb el temps se’n va penedir o no; només s’apunta que va morir d’una malaltia uns anys després. El poder de la ficció, que ens atorga la màgia d’imaginar-ne possibles continuacions. Jo crec que no, que no se’n va arrepentir i que simplement es va escoltar i en va actuar en conseqüència. Sí, d’acord, compre la versió de la llegenda de Martín Fierro. Però d’això tracta la ficció, no?, de donar respostes a la vida; o, almenys, d’oferir-nos una visió paral·lela o oculta que la que el dia a dia ens mostra. I ja calle, que comence a desvariar i només volia parlar d’una cirera que havia vist.
Llig a l’article de Sergio del Molino que un grup d’alumnes de Fuerteventura ha enregistrat la seua professora i n’ha extret frases de context; ara, sembla que Vox les ha aprofitades per parlar d’adoctrinament feminista (justament, la professora era un càrrec pesocialista). Més que una anècdota, estem davant d’un fet totalment simptomàtic: la idiotització i la imbecil·lització a què sotmetem els nostres estudiants.
D’una banda -i parle de la matèria que conec-, hi ha un cert tipus de professors que creuen que els adolescents no estan preparats per a determinats aspectes del currículum acadèmic: “és que els meus alumnes no saben llegir un text en occità o en valencià medieval”. I, doncs, els en donen la versió adaptada. Però en lligen la versió adaptada? No m’imagine un professor de Matemàtiques o de Física i Química en un consell d’avaluació confessant tan tranquil·lament que, com que el seu grup no sap resoldre incògnites amb la X i la Y, o no entén les lleis de la cinemàtica, tornaran a les taules de multiplicar o jugaran a desplaçar cossos per l’espai. Si els alumnes no saben llegir un text en occità o en valencià medieval, cal ensenyar-los-ho: a poc a poc, de mica en mica, amb l’ajuda de glossaris, amb la versió adaptada al costat com a complement, o amb la respectiva versió musicada (per exemple, el “Veles e vents”, de Raimon). I el mateix per si els alumnes no entenen el simbolisme de Rodoreda o la ironia de Fuster: cal acompanyar-los en la lectura, que és, al capdavall, l’obligació i la raó per la qual hom ha decidit dedicar-se a l’ensenyament de Valencià. Un altre dia parlarem de l’intrusisme filològic.
També tenim, però, el cas contrari: l’abandonament de l’adolescent a la lectura de textos que no sap per on agafar. Per què Colometa passa el dit per la paret mentre baixa l’escala? Què vol dir el color vermell o morat al conte “Un gelat rosa”? Ací Fuster està sent molt taxatiu, no? Plena de seny és que tenia el cap ple de coneixement? Per què Carmesina prefereix donar-li la mà cap amunt a Tirant perquè la bese? Tant se val, si total no han d’entendre res, que s’ho arreglen com puguen, i a l’examen, més.
D’una altra, hi ha un determinat tipus de pares que troben que els seus fills poden fer-se mal en qualsevol obstacle i que es postulen com els seus representants suprems. I, compte, que això no està malament fins a cert punt (els fills són menors d’edat, i etcètera); el problema ve quan, en compte de mirar què han fet malament, els pares en dipositen la culpa en els docents. “El meu fill això no ho ha fet”; “la meua filla va estudiar quinze dies per al teu examen, i ara la suspens?”; “si no aprova, prepara’t, que et caurà el pel”; “poseu massa deures i treballs, i amb els exàmens i tot, com voleu que vagen al dia?”. No he estat mai en cap grup de Whatsapp de pares i mares, però això deu fer fredat: que si quines són les activitats que ha de fer hui, que si per a demà què havia de portar, que si. Si aconsegueixen traure el curs endavant, els regalaran l’últim esmàrtfon -a veure si així-, però, si no, cap problema: els regalaran l’últim esmàrtfon i, a més, els pagaran les millors vacances de la seua vida, amb viatges, ser fester o festera, o faller o fallera, o…
Ens fem els sorpresos quan llegim que un grup d’estudiants ha gravat una professora i n’ha difós frases descontextualitzades per a fer-li mal. Ens alarmem quan una altra professora explica que una mare ha acompanyat la seua filla a l’examen oral d’Anglés i li ha dit “que la criatura se pone muy nerviosa, y que espera que tengamos psicología y nos acordemos de cuando éramos estudiantes nosotras”. Però mantenim els adolescents en la bombolla, com quan aprenen a caminar i hi ha la por primigènia que caiga i es faça bua, ai, pobret o pobreta, va, vine que el pare o la mare te’n curaran el dolor.
Alguns pares lleven l’autoritat als professors; alguns professors, moltes vegades més preocupats a caure bé o a semblar divertits (un dia parlarem també -i ja s’acumulen els temes- de la tendència a fer divertit sí o sí l’aprenentatge amb pràctiques, com a mínim, de dubtosa utilitat), es lleven l’autoritat ells mateixos. Resultat: adolescents que no veuen la metàfora en l’expressió menjar-se el món i que, literalment, creuen que se’l poden tragar; adolescents que no coneixen el fracàs, perquè no els han deixat fracassar, i que, en tenir-lo davant, no el saben afrontar. Condescendències actuals que apunten a frustracions no tan llunyanes. En fi…
L’Impression, soleil levant, de Claude Monet, és el quadre que generà l’etiqueta -inicialment, irònica- d’impressionistes per a una sèrie de pintors francesos dels seixanta, setanta i huitanta del segle XIX. Aquests, que abandonaren els tallers per pintar au plein air, deixaren de preocupar-se més pel dibuix i la forma i dedicaren l’esforç a jugar amb els colors i la naturalesa; que fora, al capdavall, l’espectador qui n’intuira la imatge. O una cosa semblant, no vagen ara els experts en art a condemnar-me i a posar-me enmig de la plaça perquè em llancen pedres.
Impression, impressió, impressions. Què ens impressiona, als habitants del segle XXI? Seríem capaços d’impressionar-nos hui en dia d’igual manera que els francesos de finals del huit-cents davant del quadre que Monet pintà el 1872? Ens impressionaríem amb els bulevards amb neu de Camille Pissarro, o amb el magnífic Rue de Paris. Temps de pluie, de Gustave Caillebotte, si en compte d’haver-los pintats a finals del déneu els hagueren creat ara? Què entenem per “impressionar”? Com narra Martí Domínguez a El fracassat, les obres del mateix Monet, de Pissarro o de Cèzanne eren constantment rebutjades al Saló de París; més enllà de possibles interessos, no impressionaven els coetanis? Què és el que produeix -i ja no parle d’art, només- que algú s’impressione per una cosa que a un altre el nifunifasetja? No és la paraula “impressionar” molt, massa, solemne en si? No seria un terme dels que Fuster encunyaria com a absolut i que potser convindria evitar? Comptat i debatut, ja ens diu, encara que en un altre pla, que el “posa molt trist això d’estar escoltant com parla una persona intel·ligent i que no m’interesse gens el que em diu”. No hi ha molta gent que exagera una mica quan diu que alguna cosa l’ha impressionada? No és el que toca dir, després de, no sé, una pel·lícula o un llibre de què la crítica i tot-el-món-que-ha-eixit-del-cine o tot-el-món-que-ha-eixit-d’una-llibreria exclama elogis? S’impressionava fins a l’èxtasi, de veritat, Santa Teresa de Jesús davant l’aparició de Déu?
Seré sincer: l’exposició dels impressionistes no em va impressionar, almenys tal com estem acostumats a escoltar-ho diàriament amb tota mena d’escarafalls hiperbòlics. En canvi, el DIEC dona com a primera accepció el fet de “produir una impressió en l’ànim (d’algú)”, i potser per aquest camí… Diuen els experts que, en acabar de llegir un clàssic literari, en acabar de tancar el volum d’un, no sé, posem per cas, Ulisses, es té la impressió que res no ha canviat, però que és amb el temps, quan comences a pair-lo, que te n’adones de la magnitud. No m’imagine un lector –un lector-lector, no un lector de diumenge– de Joyce, o de Tolstoi, o de Shakespeare, o de Pessoa, impressionant-se a cada frase, llançant uns “oh!-ah!” pseudorgasmàtics a cada paràgraf, i etcètera. Però tampoc no me’ls imagine indiferents, insensibles, a allò que han llegit. Impressionats? En un primer moment, diria que no, perquè, qui fa no fa, n’ha escoltat a parlar, dels autors, o dels músics, o dels pintors en els casos anteriors. Ara: quan els comença a interioritzar, és possible que, dins seu, n’haja canviat una percepció cap a pròximes obres literàries, musicals o artístiques. Sap que ha llegit, que ha escoltat o que ha estat al davant d’una cosa extraordinària, i que el seu filtre personal, a partir d’aquest moment, s’ha fet una mica més selectiu, més primmirat.
Potser, la qüestió d’impressionar-se o no, és, en definitiva, una qüestió d’expectatives: d’altes o de baixes expectatives, realitzades per aquells que habitualment s’impressionen tant. Caldria també, d’altra banda, analitzar qui s’impressiona i qui no, i per què. Però ara comence a descarrilar, i jo només volia donar la meua impressió de la visita al Marmottan…
Nota innecessària. Les obres es troben, ja ho he dit, al Museu Marmottan, que permet fotografiar sense flaix aquells quadres on no s’indique el contrari. En ambdós casos, no hi havia cap senyal de prohibició, així que.
“Un meu veí, petit botiguer loquaç i cultivat, que va viure de jove uns quants anys a París, em regala un llibre de Bernanos en edició curiosa. L’exemplar és una reminiscència d’aquells bons temps de la seva estada parisenca. En parlem.
—M’havia fet a mi mateix una doble promesa, i vaig mantenir-la rigorosament: no
empenyoraria cap objecte de la meva propietat ni manllevaria un cèntim a ningú… París és una gran ciutat, però una ciutat cara. Vull dir el París agradable, dels teatres i dels concerts, de l’òpera i dels cabarets. Ho era en la meva època.
—No crec que les coses hagin canviat gaire…
—Jo guanyava un jornal molt magre, i ¿què vol vostè que faci un jove estranger a París
sense diners a la butxaca?
Penso una resposta equànime, moral i evasiva:
—Passejar…
—Sí, senyor. No ben bé passejar: flâner. Hi ha paraules que no tenen traducció. Flâner, en
francès, i com ho traduiria vostè? Flâner és passejar, vagar pels carrers; d’acord. Però jo diria que això no ho explica tot.
—Potser no, certament.
—Flâner és una gran diversió. Plegàveu a mitja tarda i no sabíeu què fer. La solució més
econòmica era aquesta: passejar. Caminàveu a l’atzar, reposadament, sense prejudicis. Era molt distret.
—Ja m’ho imagino.
—Flâner és passejar, però passejar d’una manera especial. Ací la gent no passeja com
passeja la gent d’allà.
—Probablement, no. Ací ens estimem més de no passejar, i si passegem, ho fem per mirar el paisatge, o per continuar la conversa encetada al casino amb els amics, o per prendre el sol.
—D’aquella experiència he tret la conclusió que flâner és una creació específica del folklore parisenc. Només l’escenari de París possibilita una cosa així.
Fa una pausa, i jo espero que continuï.
—Els carrers, els individus que us trobàveu al pas… No us interessaven gens ni mica. Eren uns carrers com qualssevol altres, i uns individus desconeguts. I tanmateix, us entreteníeu força mirant-los i admirant-los. Els oblidàveu de seguida. Però, mentrestant, us divertíeu.
—El món és un espectacle curiós, certament.
—¿El món? París.
Potser tot això solament és el residu d’una intoxicació literària perdurat en la memòria del
meu interlocutor. No ho sé. Ni tampoc sabria dir si el valor semàntic que intenta donar al verb flâner, a base dels seus records juvenils, té alguna consistència.
—Flâner… —repeteix encara en plena evocació.
Penso en Bernanos, i no me l’imagino a París. Però la cosa no té importància.”
Fidel a la cita i a la fita que acaba l’1 de novembre -o, millor dit, el 31 d’octubre- de cada any, passe a copiar els títols dels llibres que he llegit en aquests dotze mesos. Sí, sé que no té cap sentit fer-ho gairebé acabant l’any, i que podria iniciar-la, o bé l’1 de desembre, o bé quan comença el nou curs, però tant se val. No hi he inclòs, de nou, aquells llibres relacionats directament amb la investigació -els més teòrics- ni tampoc els articles i capítols solts, o els contes, poemes, apunts de di(et)aris… Només hi ha aquelles lectures que hom pot llegir en qualsevol lloc, ja siga al metro, al tren, a la sala d’espera del dentista o mentre camina de casa a la facultat.
Per continuar amb l’autobombo que ja comentava l’any passat, si em seguiu a l’Instagram (@angelcanomateu), podreu veure -entre d’altres coses- què estic llegint o què acabe de llegir. De nou, no em marque cap objectiu lector per als pròxims mesos perquè, gat vell, sé que no el compliré. Però m’agradaria destacar que he aconseguit llegir tres llibres més que l’any passat, malgrat no tenir tant de temps lliure.
I ara, més conclusions: he tornat a llegir més literatura i menys lectures, i hi he afegit algun assaig, a més de teatre. Però encara caldria incloure-n’hi més, ai! En fi, posem el comptador a zero i… endavant!
– Robinson, de Vicenç Pagès Jordà
– Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, d’Stefan Zweig
– Black Friday, d’Antoni Rubio
– No et miris el Riu, de Mònica Batet (relectura)
– L’home que es va perdre, de Francesc Trabal
– Quo vadis, Sànchez?, de Francesc Trabal
– Era una dona com les altres, de Francesc Trabal
– Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon, de Francesc Trabal
– Els fills de Llacuna Park, de Maria Guasch
– Cigales i formigues, de Santiago Rusiñol (dues vegades)
– Legado en los huesos, de Dolores Redondo
– Això no és Amèrica, de Jordi Puntí
– Por, d’Stefan Zweig
– La mirada de los peces, de Sergio del Molino
– Carícies, de Sergi Belbel
– Climent, de Josep M. Fonalleras
– La hora violeta, de Sergio del Molino
– Tres Nadals, de Quim Monzó
– Com s’esbrava la mala llet, d’Antònia Carré-Pons
– El que pensen els altres, de Clara Queraltó
– Cafè Berlevag, de Mònica Batet
– Qui no fa la festa, de Paco Esteve
– Les possessions, de Llucia Ramis
– Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster (relectura)
– Lo que a nadie le importa, de Sergio del Molino
– L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol
– La casa de l’art, de Santiago Rusiñol
– L’ordre del dia, d’Éric Vuillard
– Mecanismes narratius en la construcció dels personatges de la novel·lística rodorediana, de Laura Bolo
Com en Campverd, jo també dibuixe els dies. De dibuixar els dies -o qualsevol altra cosa, tot i que cosa potser no és el terme més correcte-, en diem escriure. Hui, per tant, és el dia 274. Abans que jo, ja hi havia gent que escrivia els dies; els anomenàvem comptadors. Des dels orígens, anoten el dia en què vivim. Hui, per exemple, ja ho he dit, és el dia 274. Què hi havia abans d’aquest còmput? No ho sabem. Això forma part del passat antic. El passat antic és el d’abans de l’inici del còmput; en canvi, el passat nou és el que inclou els dies anteriors a hui. No podem saber què hi havia abans del dia 1. Hi ha coses que no sabem ni podem saber. No ho podem saber tot. És Llei.
L’estiu acaba quan toca canviar, de nou, la caseta per casa. Això és així. És costum. No és Llei. La data de la fi de l’estiu, cada any, balla entre finals del mes nové -altrament conegut com setembre– i principis del mes desé -que rep el nom d’octubre. L’any passat, però, es va acabar gairebé a principis de l’onzé mes, que els més vells van anomenar novembre. Això no és costum, ni és Llei. No ho entenem tot. Un mes té trenta o trenta-un dies, depén. El segon mes, en canvi, en té vint-i-huit, encara que cada quatre anys se n’hi afig un. És Llei. Diuen els savis que els que ens vigilen ens donen el bon oratge: ells ens permeten gaudir del sol, de les temperatures típiques de l’estiu. Enguany, a més, sembla que també han decidit començar la tardor gairebé en el moment que havia de començar. En el Consell ningú no dubta que gràcies als que ens vigilen les estacions giren com toca. Però jo no ho crec: malgrat la fresqueta que ja hi fa, tem que al llarg dels pròxims dies la calor continue fent-nos suar. En diem suar a l’acció d’excretar líquid pels porus de la pell. Tanmateix, és cert que ja cal un cobertor, per més finet que siga.
Amb la tardor, tenim por que tornen els horrors i les desaparicions. Ningú no sap per què ocorren: cada cert temps, s’esdevé una secada –els que ens vigilen no fan res per impedir que es talle l’aigua-, que ve acompanyada d’una becaina grossa i, en despertar-nos, vivim el període dels horrors: és quan hi ha les desaparicions. Coneguts, amics, familiars, desapareixen: no moren, car si moriren almenys tindríem el cos per poder-nos-en acomiadar. En alçar-nos de la becaina grossa, correm a mirar si hi som tots; aleatòriament, però, sembla que la terra es traga determinades persones. És Llei. No ho podem saber tot. En els ulls dels humans que hi resten i que han perdut algun ésser estimat, s’hi veu molta ira, segurament cap als que ens vigilen. Però ningú no gosa obrir la boca en el Consell. Fem ofrenes als que ens vigilen, unes ofrenes falses, perquè no serveixen per fer aturar les desaparicions. Però les seguim fent. És costum.
No obstant això, ens hi hem de resignar i hem de continuar amb les nostres vides. Demà serà el dia 275, l’estiu haurà acabat definitivament i afrontarem la nova estació tardoral. De bon matí, haurem de treballar els nostres maduixers, amb la vista fixada en dijous que ve. No és costum. És Llei. I una reflexió: els que ens van ensenyar a escriure, abans ens van ensenyar a llegir. El mateix procés de lectura n’implica un d’interpretació, així com en el procediment d’escriptura rau una necessitat d’organització del món i del pensament que el món pressuposa. No és costum. No és Llei. És la vida.
Nota: Dimecres passat vaig acabar la fantàstica novel·la Res no és real (Males Herbes, 2015), de David Gálvez. Llegiu-la, feu-vos-en el favor!
En l’assignatura d’Ètica de 4t d’ESO, hi havia dies en què el llicenciat en Filosofia -dir-li professor seria dir-li molt, i quin contrast amb l’Antonio Aramayona de la novel·la La mirada de los peces, de Sergio del Molino (Literatura Random House, 2017)- no tenia ganes d’explicar cap lliçó i parlava de futbol, de bandes de música, de curses, i d’altres temàtiques que només tenien resposta entre un grupet de xics, entre els quals m’he d’incloure. Resposta que, tot siga dit, gairebé sempre tenia un punt d’ironia o de sarcasme. Per a l’últim dia del curs, com que ja estava en mode vacances, ens va fer reflexionar sobre què era per a nosaltres l’avorriment. No recorde amb quines paraules vaig omplir el full; segurament escriuria quatre tòpics maquillats amb paraules pomposes (no és el mateix que fan molts escriptors?, no és el mateix que faig jo mateix -que no sóc escriptor- en aquest bloc?) que tocarien aspectes com no fer res, no tenir objectius, l’ociositat d’una vesprada d’agost quan tens quinze o setze anys, etcètera.
En dinar, he acabat la suara esmentada La mirada de los peces. L’he gaudida moltíssim: un jo que, pacte novel·lesc (o autobiogràfic?) en mà, utilitza el recurs retòric d’un professor de Filosofia per a explicar-se, per a ajudar a definir-se, per a saber quin lloc ha acabat ocupant, per a veure’n l’evolució que l’ha portat des de l’extrema esquerra adolescent fins a la plaça ideològica actual. Alternant records de joventut (1993-1996) amb l’actualitat (2009, 2011, 2013, 2016, 2017), hi pul·lulen els primers concerts de rock alternatiu i combatiu, les classes escolars soporíferes, el barri com a punt d’origen, el primer gran amor no entés -no diré si correspost o no-, i la influència d’Aramayona, que, després d’una vida de lluita activista, vol morir dignament. Torne a repetir-ho: l’he gaudida moltíssim, fins al punt que des que l’he finalitzat sent una terrible buidor, i no sé quin començar que hi puga estar a l’alçada; el deixarem reposar. El cas és que a les primeres pàgines hi ha un fragment en què descriu què és l’avorriment, una definició que, a pesar que ara diré que envege per a aquella reflexió del 2007, no haguera tingut sentit per l’absència de totes les experiències viscudes posteriorment. Concretament, segons Sergio del Molino:
“El aburrimiento te convierte en Sísifo. Subes tu piedra maldiciendo la subida, pero no consientes que nadie te la cambie por otra cosa. Quieres tu maldita piedra, con su mismo peso y su misma textura de granito. Achica los horizontes de una persona, limita su mundo, dale lo mismo cada día a la misma hora. En unos años, rechazará todo lo que altere esa rutina que en verdad detesta, como se detesta a sí mismo” (p. 13).
Aquell llicenciat no ens va ensenyar ni qui era Sísif, ni que l’avorriment tenia més formes a part del tedi, ni que faria que ens detestaren tant. Rutina, zona de comfort, por dels canvis: avorriment. Al capdavall, potser encara ho podria lligar amb la resposta d’aquell curs: no és l’avorriment una constant vesprada d’agost, dolça, suau, que acaba immobilitzant-nos al sofà fins al punt que acabem odiant-nos? Com se suposa que hom s’ha de sentir quan, a més d’un agraït Sísif, ha estat pedra alhora? “Lo raro es renunciar a la primera persona del singular, fingir que son otros ojos los que miran y otra voz la que habla, y quizá eso sí que sea soberbio, adoptar un punto de vista divino y sin mácula” (p. 193). No som res!
Hem començat el mòdul de Literatura Valenciana dins del curs UNISOCIETAT del campus d’Ontinyent. Literatura Valenciana, sí, ja els he advertit que l’etiqueta redueix moltíssim les possibilitats, però, en fi, tant se val, farem el que podrem, i etcètera. Hem iniciat les classes amb poesia contemporània: uns conceptes generals, “La Barraca” i “Vora el barranc dels Algadins”, de Teodor Llorente, i una bona selecció -el que donen tres hores i vint minuts de classe en total- de Vicent Andrés Estellés. Hi ha hagut una alumna que ens ha contat que el va conéixer personalment, i s’ha emocionat llegint “Cançó de bressol”, fins al punt que, en acabar, s’ha torcat una llàgrima. Hi ha hagut una altra alumna que ens ha explicat que Vicent Ventura va anar a un soterrar a Aielo, i que en té fotografies. L'”Assumiràs la veu d’un poble”, en veu de Paco Muñoz, els ha despertat passions; “Una escala qualsevol”, musicat per Miquel Gil, els ha provocat somriures.
Per la meua banda, he redescobert uns versos que restaven amagats des de tercer de grau, a la “Crònica especial”. Estellés era periodista i s’havia de què anava el gènere de la crònica, però al diari havia de seguir una -la- línia oficial. En aquest poema, però, ens regala uns titulars que el lector coetani potser no trobà en la premsa (ep, que són suposicions; no n’he fet la recerca a les hemeroteques): “Les execucions en un pati de Nuremberg”, o “El Tyris ple de gent”, o “La marxa de Mao pel continent de Xina”. Tanmateix, el que m’ha sobtat és la quotidianitat de la història -inserida en la Història- que ens narren els versos: uns fills que s’estimaven i que feien l’amor en el buc de l’escala. Han somrigut -hom, tinga l’edat que tinga, sempre somriu quan es tracten segons quins temes- i han seguit atents la lectura. S’estimaven i feien, en passat, aquests fills; un passat condicionat per una trista, bruta civilitat, que, tot i que sempre és cosa de quatre dies, o de quatre setmanes, no canvia mentre passen els dies, les setmanes, els anys. Fins que:
El pare es va morir, es va morir la mare.
La filla es va casar amb un altre, anys després.
Algunes voltes troba aquell primer amant.
Cosa de quatre dies o de quatre setmanes.
Com si entre ells no hi hagués hagut la intimitat
en el buc de l’escala, raonen dels seus fills.
“El meu va a l’Institut”. “La meua té pallola”.
Han guanyat una trista, bruta civilitat.
Dempeus en el carrer, raonen quan es troben.
I cadascú segueix després el seu camí.
Oh l’amor inserit, quina cosa, en la història!
L’amor “brusc i salvatge”, amb pinzellades de l’amor “educat” d'”Els amants”, és aixafat per aquesta trista, bruta civilitat. M’ha agradat (no cal que ho compteu: la porte escrita quatre vegades, i ara va la cinquena, què hi farem) aquesta realista doble adjectivació que acompanya el mot d’ordre: trista, bruta civilitat. No sé per què sempre ens quedem en els quatre poemes amarats de suor per als eslògans o dies de; aquesta crònica personalíssima és d’una bellesa deliciosa (que sinestèsic m’ha quedat). Tanta que, si sabérem explotar-la, donaria per a un bon relat actual(itzat) de ficció -els relats són sempre ficció, bla, bla, bla- que ocorreguera, no ho sé, en un metro?, en un ascensor?, en l’eixida o l’entrada d’una empresa? Que conste, però, que, abans de rellegir el poema, l’escena ja feia setmanes que em rondava pel cabet (ara, que eufemístic), encara que no amb la naturalitat amb què ho tracta el fill del forner. Això sí, no cal que recordem la mort de Manolete, que l’home tampoc no era cap exemple d’ésser -sí, ja deixe els incisos idiotes, però és que no sabia com acabar l’entrada- civilitzat.
“Com una gran manifestació de desheretats”, sintetitza la xica de l’últim conte de Black Friday, d’Antoni Rubio, el pas dels diferents personatges que pul·lulen pel recull. Desheretats, marginats, els misèria-humana, els no-ningú de Galeano; Rubio dóna veu als invisibles, als emmordassats, als que hom no vol escoltar, ni veure, ni creuar paraula. I ho fa jugant amb els diferents recursos que el llenguatge, que la literatura, li proporciona: un monòleg interior extremadament excel·lent a “Grossa” (no endebades va rebre el Premi Sambori el 2009); l’alternança de majúscules i minúscules i una cançó de bressol en “A la voreta del mar”; la narració de distints “Fragments” d’una dona que sent com li parlen les nines; la pròpia versió de la “Metamorfosi”, que ens demostra que determinades persones compten per a la societat el mateix que els insectes més fastigosos; el relat de la vida de Xosé Tarrío, vull dir, Xoan Tarrés, un activista heroïnòman condemnat a setanta-un anys de presó; la recerca d’un “Valhalla” molt diferent per a un finlandés i l’Omar de Fallujah; la crònica de la moda del Pokémon Go; les pinzellades ferrantorrentianes a “Ombres”; el comportament tan semblant de les persones grises amb les “Mosques”; la solidaritat d’un govern que promou el suïcidi com a ajuda social; o l’autoreferencialitat del “Final feliç”.
Seria fals dir que Antoni Rubio debuta en el món del llibre (el 2007 va publicar, junt amb Héctor Sanjuan, Del Sud: el País Valencià al ritme dels Obrint Pas; també ha publicat articles en diferents reculls), com també seria fals escriure que debuta en la narrativa (alguns d’aquests relats ja han vist la llum al suplement cultural “Arts”, del periòdic El Mundo). No ens ha d’enganyar, doncs, el fet que ara haja tret el seu primer llibre de narrativa: Rubio, que no és novell en aquest art -a què se suma la formació periodística-, ens ha regalat un mosaic de la societat que el telenotícies només ens conta quan als de dalt els interessa que no se’n parle dels afers sinistres, un ventall d’aquells que per als periòdics només són un nom i unes sigles. És una lectura incòmoda, però, trobe que en alguns àmbits, necessària; tot i el filtre de la ficció, els esdeveniments són d’una quotidianitat que asfixia. El lector, per collons, està obligat a reflexionar cada vegada que acaba un conte, el qual, al seu torn, esdevé un punyal amb sal enganxada a la punta. En alguna ocasió, però, l’autor peca d’explicitat i ens ensenya massa les cartes, sense deixar que ho deduïm per nosaltres mateixos, o, justament, ens ho revela quan ja ho hem deduït nosaltres mateixos. No obstant això, aquest xicotet però no pot entelar el bon treball que ha editat Sembra. Llegiu-lo, llegiu-lo amb calma, assaborint cadascun dels vint racons que amaga. I, malgrat la sensació que vos naixerà de voler aturar el món perquè potser no el sentiu com a propi -encara que sí, que això és el món real, el que habita els carrers, els barris xinos, les sales d’interrogatoris, els bordells, els grans magatzems-, penseu que “sempre queda l’esperança d’un final feliç”.
Presentació de l’antologia de textos fusterians, Fuster per a ociosos, de Xavier Aliaga (Sembra, 2017), feta el divendres 6 d’octubre de 2017 al centre cívic el Llombo (Ontinyent).
Abans que res, voldria agrair-los la seua assistència i confessar-los que és un plaer estar –i això que diré ara ho faré amb una punta de vergonya– per primera vegada al centre cívic el Llombo. Moltes gràcies al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida i a l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida per l’oportunitat que em donen de poder presentar-los aquesta antologia de textos fusterians, Fuster per a ociosos, de Xavier Aliaga.
Sempre m’havia preguntat com seria una presentació –des del punt de vista de qui presenta l’acte– d’una antologia o d’una edició crítica de tal autor o tal altre. Perquè sorgeixen certes preguntes: de qui o de què has de parlar? Del llibre, segur. Però el mèrit del llibre, de qui és: de l’autor?, de l’antòleg?, de l’editorial? Hi ha hagut casos en què una antologia ha posat llum sobre un autor desconegut, de manera que el mèrit és de qui ha curat el llibre, tant de l’antòleg com de l’editorial. Potser no és el cas, almenys total, de Fuster per a ociosos. I això ens obliga a parlar de quina funció hauria de complir una antologia.
En la meua opinió –i recalque el possessiu perquè això que diré ara és el que jo pense, i, per tant, lògicament, admetrà tot el debat que vulguen–, una antologia té la funció bàsica de “mostrar” una producció, en aquest cas, literària: bé perquè les circumstàncies socioculturals i polítiques no ajuden a la difusió (les antologies de poesia i narrativa de finals dels 40 i principis dels 50, per exemple); bé perquè un autor no ha gaudit de l’interés que li hauria pertocat i, al cap d’uns anys, se’l vol tornar a posar a la palestra; bé perquè es vol donar un petit tast de la nombrosa productivitat d’un autor; bé perquè es vol celebrar alguna efemèride. En el cas de Joan Fuster, amb diversos matisos, podríem dir que aquestes quatre causes es compleixen: un govern de dreta i d’extrema dreta entre PSOE i PP no era el més propici per a Fuster; encara ara en alguns sectors se l’estigmatitza, o se’l silencia, com el culpable de tots els mals del valencianisme; la gran quantitat de papers que va escriure no evita que “només” se’l considere l’autor de Nosaltres, els valencians; i enguany, com bé sabran, es commemoren 20 anys de la seua mort i 90, del naixement. Així, doncs, està justificada la publicació d’aquesta antologia.
Ara bé, de reculls d’escrits de Fuster fets pel mateix autor o per altres antòlegs, el mateix Xavier Aliaga ja detalla al final de Fuster per a ociosos que n’hi ha un fum. De fet, enguany, que ha sigut un any positivament productiu quant a producció fusteriana o fusterianòfila, també se n’ha publicat alguna. Tanmateix, hi ha el perill que les antologies acaben semblant repetitives i que, en certs casos, facen la impressió que el curador s’ha dedicat a ajuntar articles i prou. Afortunadament, no és el cas del llibre que presentem hui –la qual cosa, tot siga dit, va ser una de les raons per les quals vaig acceptar aquesta presentació, encara que això ara té poca importància.
Fuster per a ociosos és una antologia treballada i, com a conseqüència, atractiva; Xavier Aliaga ens ha donat píndoles en forma de diversos fragments de texts: fragments que ens permeten contemplar l’estil característic fusteria, que ens ajuden a fer-nos-en una dia, fragments que ens en pinzellen l’obra, fragments amb un què al darrere, fragments que provocarien debats substanciosos, fragments que ens incitarien a la reflexió, fragments que, a pesar de la descontextualització històrica, segueixen ben lligats al present, fragments on es veu l’autèntic intel·lectual que fou Joan Fuster. Com que vivim dies històrics i excitants, llegiré, contra la meua voluntat, atés que m’agrada més reivindicar el Fuster literari que no el cívic o el polític, aquest fragment extret de l’article “País Valencià, una singularitat amarga”, de 1973:
“Tant en la polèmica com en el simple examen, les referències habituals solen ser Catalunya, Galícia, els bascos, més o menys en contrast amb una Castella executiva i decisòria. De vegades el bloc ‘castellà’ fins i tot rep anàlisis de matís, i Andalusia, o Extremadura, o les Canàries, són objecte de consideració especial, econòmica, política o literària. Però gairebé mai no es parla del ‘cas valencià’. Ni tampoc, tot siga dit, del cas de les Illes. […] A tot estirar, i per una mera inèrcia culturalista –la de l’idioma–, valencians i mallorquins solem quedar implícits en un plantejament general català. Però la llengua, amb tot i ser un component molt important, molt bàsic, no ho és tot […]. Siga com siga, l’evidència resulta escandalosa: ni als llibres ni als pamflets, i encara menys als programes, no ens té en compte ningú. Com si aquest tros de mapa que ocupem no tingués entitat pròpia: com si la gent que l’habita -ni ‘catalans’ ni ‘castellans’, en principi- no arribàssem sinó a una identificació purament administrativa, o geogràfica.”
Presentada l’antologia, passem ara a parlar-ne de l’antòleg que l’ha feta possible. Així, Xavier Aliaga Villora naix a Madrid el 10 d’abril de 1970, tot i que viu i creix a Xàtiva. Es llicencia en Filologia Catalana per la Universitat de València i desenvolupa la seua activitat professional com a periodista. Comença a treballar al setmanari comarcal Noticia-7 de Xàtiva, que posteriorment dirigeix. Entre el 1997 i el 2007 és responsable de comunicació dels grups parlamentaris d’Esquerra Unida, Entesa i Compromís. Entre els anys 2003 i 2007, és director del programa La Caixa de Música de Ràdio Klara, i l’any 2008 forma part de l’equip de guionistes del programa d’humor Autoindefinits, emès a Canal Nou, TV3 i IB3 entre el 2005 i el 2008. Com a guionista també treballa en altres programes, com Cheking Hotel (2009) i Evolució (2008), emesos a Canal Nou.
Entre 2007 i 2013 col·labora amb regularitat en el suplement cultural Quadern del diari El País. També ha col·laborat, entre d’altres, en publicacions com Caràcters, L’Espill o L’Illa. En l’actualitat és responsable de cultura del setmanari El Temps, columnista de Levante-EMV, El Punt-Avui i La Veu del País Valencià. També és contertuli d’Onda Cero i Popular TV.
La trajectòria com a novel·lista de Xavier Aliaga comença l’any 2005 amb el títol Si no ho dic, rebente. Amb aquesta obra, publicada per l’editorial Moll, obté el Premi Vila de Lloseta de narrativa. Amb Els neons de Sodoma, apareguda el 2009, guanya el premi Andròmina de narrativa dels Premis Octubre de l’any 2008. L’any 2011 publica l’obra Vides desafinades, títol que li val el Premi Joanot Martorell de narrativa de Gandia del mateix any i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa del 2012.
També és autor de la novel·la juvenil El meu nom no és Irina, publicada l’any 2013 i guanyadora del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa i del Premi Samaruc de l’Associació de Bibliotecaris Valencians del 2014 i de la novel·la negra Dos metres quadrats de sang jove, apareguda l’any 2014. Amb la novel·la Les quatre vides de l’oncle Antoine es va adjudicar el premi Pin i Soler 2017 de Tarragona.
Tenim, doncs, dos dels actors causants d’aquesta antologia, però encara voldríem esmentar la jove, però experimentada editorial Sembra, que sembla que sempre sàpia quina tecla ha de tocar. Ha obert la porta a Joan Fuster amb una maquetació i unes il·lustracions delicioses d’Aitana Carrasco; si es fixen en la portada –un bolígraf amb una mà a la punta que sosté un misto encés– veuran la metonímia del que va ser, és i serà el suecà: un provocador intel·lectual.
Benvolgudes i benvolguts, fet aquest preàmbul amb què espere no haver-los avorrit amb excés, li passe la paraula, donant-li l’enhorabona i les gràcies pel Fuster per a ociosos –enhorabona i gràcies, Xavi–, a Xavier Aliaga. Moltes gràcies!
Novel·la amb moltes -massa- pàgines de palla, amb abundants descripcions que no aporten res -això que dius: ho llegiré transversalment i avant- a la història. Igualment, he notat una carència d’estil i de gràcia per a transcriure una russa que no parlava bé l’espanyol: només hi ha una frase de tots els diàlegs que té en què dóna a entendre, per mitjà d’una conjugació en tercera persona quan hauria d’anar-hi una primera, i l’ús de l’adverbi da, que no sap comunicar-se correctament en la llengua de ponent. Després, parla com qualsevol altre personatge, i en una sola ocasió, a través dels guions incisius, el narrador ens explica que allargava la ‘r’ de la paraula ‘inspectora’: inspectorrrra. D’altra banda, un final una mica fluix i apressat, i l’assassí ja es coneix des de les primeres pàgines, ajudat, tot siga dit, per la imbecilada en forma d’espòilers del boicot aquell que feren, o volien fer, a la pel·lícula perquè una de les actrius -Miren Gaztañaga- va dir en EiTB que els espanyols eren “un poco atrasados” i “catetos”. La pell finíssima, pel que sembla, dels que fan president de govern el senyor Mariano Rajoy. En fi. Obra plena de clitxés -la temàtica tan suada de les menors mortes i violades a càrrec d’un psicòpata sexual, la inspectora amb un passat fosc, els diferents símbols mitològics i religiosos, etc.-, encara que en destrueix d’altres de les pel·lícules i sèries, com les mentides tan repetides que és la família qui ha de demanar que es realitze l’autòpsia o quan veiem que el forense i els polis es passen els informes per damunt del cadàver. Així i tot, m’ha resultat una novel·la entretinguda per a les vesprades i nits de calor d’agost, i per a descarregar altres lectures acadèmiques o d’un altre nivell. Al meu parer, es tracta, doncs, d’una novel·la que no convida gaire a pensar, o si volem dir-ho de forma positiva, que invita a desconnectar, però que guanya interés a mesura que s’hi aprofundeix. En un futur, no sé quan tampoc, potser donaré una oportunitat a la segona part.
“Tinc la convicció que, amb la capacitat de morir, vaig perdre també la capacitat d’estimar”, diu Joan Ferrer a Carta a la reina d’Anglaterra, de Vicenç Pagès Jordà. I potser ací rau -oh, Àngel, acabes de descobrir la gasosa- el perquè d’estimar: estimem perquè sabem que morirem. Inconscientment, potser, ens fixem l’objectiu: estimar, en un sentit més o menys ampli, els nostres éssers més pròxims. Si sabérem que vivim -individualment en el món, és a dir, només nosaltres, cada lector amb la seua unicitat, sense el seu entorn- sense una obsolescència programada des del clau clau dels nostres pares, quin sentit tindria estimar algú que no podrà compartir amb nosaltres la immortalitat? Sí, podríem estimar les persones en qüestió fins que els arribara la data de caducitat (seixanta, huitanta, cent anys?), però, i en acabant, no ens sentiríem ben buits pels segles dels segles, amén? Algú dirà: home, podries estimar la descendència d’aquestes persones -en alguns casos, la teua descendència també. Sí, però, i després? I respondria aquest algú: la descendència de la descendència. I després? Etcètera. Però no seria el mateix. A la gent que estimem, la perdríem, i, en el millor dels casos, després d’haver viscut dècades i dècades i dècades i dècades, serien un gra més en el dipòsit de la memòria. Naixerien nous lligams, però ni serien com els primers, ni serien per a sempre, i tornaríem al mateix: si Atlas ja és present -i pesat- en el nostre dia a dia i en les nostres curtes vides, imagineu-vos en un temps infinit. A més, estimar, no ho oblidem, també requereix esforç, sacrifici, suor i llàgrimes. Segurament, acabaríem bojos, esquizofrènicament incontrolables, i… Jo també tinc la convicció que els humans estimem perquè morim, perquè sabem que morim i sabem que la nostra gent també mor. Ep, i això no vol dir que nasquem per a estimar, però deixem-ho córrer.
