Blocs de VilaWeb

Bona vesprada a totes i tots!

Abans de començar, m’agradaria agrair-los la seua assistència a la presentació del poemari Reconstrucció, de l’escriptor valldalbaidí Antoni Espí. Així mateix, també voldria expressar-los l’honor i el plaer que significa poder dir algunes paraules d’aquest treballador de la lletra el dia que ens parlarà d’aquest recull de poemes. Moltes gràcies, Antoni, per haver volgut vindre a parlar-nos del teu llibre i explicar-nos-en el procés de creació. Moltíssimes gràcies. A més de poesia, però, aquesta vesprada també tindrem música; música jove, música nova, música il·lusionant i il·lusionadora. I és que el grup Saba Nova, que acaba de nàixer, ens delectarà amb la musicalització d’alguns dels poemes que conformen Reconstrucció.

Antoni Espí naix el 1956 a Bèlgida. Treballa a l’IES Dr. Simarro de Xàtiva i a la Facultat de Magisteri de la Universitat de València com a professor de llengua i literatura catalanes. Entre la seua obra, trobem llibres individuals i col·lectius. Així, amb Joan Olivares, ha escrit la novel·la juvenil El regne d’Albaríssia (1999); d’altra banda, amb Tomàs Llopis ha publicat Curs de narrativa  i Curs de poesia, i aquests dos més l’expert fusterià Isidre Crespo, Vicent Andrés Estellés: cronista de records i d’esperances (2013). Pel que fa a nivell individual, va guanyar el Premi de Narrativa “25 d’Abril” de Benissa el 2002 amb el recull de contes Niudecorbs en blanc i negre.  Uns anys més tard, el 2006, va guanyar un altre premi, el Premi Comas i Maduell de poesia, dins dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona, amb Reconstrucció, que ara s’ha reeditat dins l’editorial Germania. I, de nou, aquest col·leccionista de premis aconsegueix enguany mateix el Premi de poesia “Joan Perucho” Vila d’Ascó amb El grum i la morca.

Fora de formalitats i de dades que qualsevol de vostés podria consultar a la xarxa, jo els contaré com vaig “conéixer” –posen-li cometes– Antoni Espí. La culpa, com amb tanta bona literatura, la tingué la música. I és que, en aquest país nostre, sovint les mancances institucionals o educatives –ningú, com amb Francesc Mompó, Joan Olivares o Jaume Cabré, ens parlà mai a classe d’Antoni Espí-, les hem de resoldre a la nostra manera. Però tornem-hi: si vaig descobrir Fuster amb els Obrint Pas; si vaig trobar Estellés a partir de l’Ovidi o de Paco Muñoz; si vaig aprendre els versos de March o de Corella amb la veu de Raimon, també vaig “conéixer” Antoni Espí gràcies a les Mâedéus. Sí, aquest grup còmic, irònic i punyent té una cançó necessària i imprescindible per a la nostra cultura: “Llegiu el Tirant”. I dic necessària i imprescindible perquè, quants d’ací saben com comença el Quixot? El percentatge serà alt. Però, quants sabrien algun paràgraf del nostre Tirant lo Blanc? I ací apareixen les Mâedéus i el mateix Antoni Espí: entre les estrofes de la cançó, la veu màgica del valldalbaidí ens narra com Tirant suplica a Carmesina que el deixe besar-la, i com aquesta li demana que la bese dins la mà “perquè besant dins és senyal d’amor, e besant de fora és senyal de senyoria…”, o com ens conta com era la ciutat de València, “la qual ciutat fon edificada en pròspera fortuna de ésser molt pomposa e de mols valentíssims cavallers poblada” i les dones que l’habitaven. Des d’aleshores, aquelles parts del clàssic se m’han quedat gravades.

Més tard, quan vam començar una secció a Vilaweb Ontinyent dedicada als escriptors de la Vall d’Albaida, vaig tornar a llegir el nom d’Antoni Espí. Ressenyats Olivares, Mompó o Torró, els pròxims eren Espí i Jàfer, però, per circumstàncies que ara no vénen al cas, vam deixar la secció. No obstant això, jo ja havia fullejat aquell Niudecorbs en blanc i negre i havia descobert, amb el primer homínid que hi hagué a la terra què era Bèdija, aquella niarada de corbs.

Però ara m’havia d’enfrontar a un poemari. I els faré una confessió: no sóc un lector assidu de poesia, mea culpa. He llegit poemes d’Estellés, d’Espriu, de Martí i Pol, de Foix, de Carner, de Llorente, d’etcètera, però sempre amb un objectiu acadèmic. I ara em tocava llegir-ne amb un altre objectiu: la presentació de Reconstrucció. I n’he gaudit, n’he gaudit i n’he aprés moltíssim, i se m’ha fet curt, i he comprovat que el nostre lèxic és riquíssim, i he recordat i he viatjat pels indrets de la memòria, al punt on comença la reconstrucció.

El recull comença amb una “Divisa” a mode de prefaci que marcarà el contingut dels 27 poemes següents: “Gustar les paraules des de dins / com el corc la fusta: / adelerat”. Antoni Espí té molta cura a l’hora d’emprar cada mot; ho té tot premeditat, sap quan toca un subtantiu i quan no, l’adjectiu adequat, la coma precisa, l’espai en blanc imprescindible. Però no només controla l’aspecte formal; a més, sap dotar cada poema de les paraules necessàries, vingudes des de ben endins de la terra, valencianismes que entre els jóvens d’ara seria difícil trobar. En poques paraules, Espí fa parlar el país, i el fa parlar mentre acarícia mots tan genuïns com “corcó”, com “fes i corbella” o “garbell i sària”, com “hòmens” o “màrgens” (en comptes d’“homes” o “marges”), com el “cague’n Déu i en l’hòstia consagrada”.

La resta de poemes es divideixen en quatre grans blocs que porten per títol: Absències (9 poemes), Harca de foc (6 poemes), Pols enlluernada (5 poemes) i Centre i fuga (7 poemes). Amb els sintagmes que encapçalen cada part, hom es pot fer una idea de l’itinerari que segueix el jo poètic, de vegades individualment, de vegades immers en la col·lectivitat, des del “pou de les paraules de casa als avis” fins al “vol de la milotxa”.

Al primer bloc, Absències, notem un jo més íntim, que se’ns adreça des dels “ulls de la memòria”. No és estrany, doncs, que hi apareguen paraules o sintagmes que s’hi relacionen: “aigua adormida”, “l’antigor”, “els corredors tèrbols de la memòria”, “primera memòria”, “casa adormida”, “el record”, etcètera. Entre les absències, trobem els avis, un cos menut que es retalla a contraclaror de les branquetes de la persiana del carrer, la dama cega que sega, la tia Pepiqueta, l’home-arbre, o el francés Gérard Collins i l’alcoià Ovidi Montllor. Veiem com, a més de personals, també hi ha absències culturals i nacionals ancorades a la memòria.

A Harca de foc, que és el segon bloc, el jo poètic ens transporta a una altra etapa d’aquest itinerari. Sembla que és un xiquet camí de la joventut, que passa de jugar a harca, d’encendre fogueres en una nit carregada de simbolisme, de veure el pare com blasfema perquè al nostre país la pluja no sap ploure, de visitar per primera volta la ciutat de València, ciutat plena de contrastos, “de llargues avingudes i pisos de Bon Ordre amb corredors” i “de cases on s’amagava la pobresa”, mentre els pares se’n van a la verema a França, veiem, doncs, com passa de tots aquests episodis, a defensar i reivindicar la seua condició de classe enfront aquells que no saben “què és llaurar el secà” ni “com és l’assot del sarment en la galta a l’hivern ni com crema el ponent a l’estiu”. I ens recorda que som fills, néts, hereus de la por, però no per això ens hem mantingut quiets: “hem caminat, companys, per damunt la corda fluixa, funàmbuls / inconscients”.

El tercer bloc, Pols enlluernada, estaria dominat per una certa sensació de tranquil·litat, de tedi, de poder estar a la terrassa, fumant i bevent un vermut blanc, i llegint un poema, de demanar que neve, que neve i  que ho impregne tot de puresa, i de demanar que al nou any “les coses –volem dir això i allò- rodaran millor que aquest malfadat any dos mil cinc”. L’últim poema, que dóna nom al poemari, actua ací com una mena de conclusió del que el jo poètic veu com a reconstrucció: sobre el passat, sobre les runes i els enderrocs, sobre els records, bastirà aquesta reconstrucció, “perquè encara hem de tenir un temps de goig vora el foc o a tocar de la finestra, quan uns raigs de sol clar siguen llum damunt la pols enlluernada, un or lleuger”. No obstant això, no oblida que encara les poden vindre maldades, que hi haurà “borrons de primavera, matins de llum concreta, vesprades d’ocres foscos”, però tot això “ara ho sabem, que abans no ho sabíem”.

L’últim bloc, titulat Centre i fuga, vindria a ser una conclusió de tot el poemari: hi ha un divertit remei per a curar berrugues, l’episodi de l’eixavegó, el record d’“aquella primera aposta al joc de xapes, massa arriscada per al xiquet que era llavors”, la descripció de la pena de les mares i totes les feines que feien, la dicotomia del que podria ser la vida i el que podria ser la mort al poema “Novembre”. Els dos últims poemes mereixen una menció especial: “Alguns records” ens comenta com hi ha records que no ens són agradables, però que no convenen oblidar perquè també són necessaris per a la reconstrucció. I, finalment, el haikú “Centre i fuga”, que és la imatge de tot el poemari: “Vol de milotxa: / buit de l’esdevenir, / força que fuges”. Aquest és el jo poètic i aquests som tots nosaltres: una milotxa que, sense deslligar-se dels seus records, intenta volar cap a un futur incert.

Quan hom acaba de llegir Reconstrucció, s’adona de com de màgica és la literatura espiniana: amb un llenguatge popular, genuïnament valencià, propi de la vida quotidiana, l’autor ens regala uns versos d’una qualitat elevada, excelsa. De fet, hi ha un vers al poema “Pedregada” –al meu parer, el millor de tota l’obra– que explica la seua poètica:  “L’home que blasfema en perfectes decasíl·labs ‘cague’n Déu i en l’hòstia consagrada’.” Una expressió tan popular amb una mètrica tan exacta. És genial! Però no acaba ací el meu meravellament. Lluny del que podíem imaginar, i malgrat el llenguatge de poble, observem les fonts d’on beu Espí: la quotidianitat i les meravelles del dia a dia d’Estellés, el joc entre la forma i el contingut de Salvat-Papasseit, la sàtira i el tetrasíl·lab de Jaume Roig o la prosa literària de Foix. És a dir, eleva a la categoria de literatura, al costat dels nostres més grans poetes, frases i expressions que la gent diu –o deia– sovint. I aquesta és la barreja que fa que l’obra resulte tan perfecta: llenguatge popular amb referents cultes. Llegir Espí és llegir sobre la vida, sobre la terra, sobre la memòria, sobre el passat, sobre el país, sobre la nació.

Quan vam presentar ací mateix Joan Olivares, vaig comentar que si la Vall d’Albaida parlara tindria accent otosí. Ara, havent llegit Antoni Espí, puc fer una classificació millor: si la Vall Blanca ens contara històries, ho faria, sens dubte, amb la veu del mestre Olivares; si la nostra comarca fera versos, ho faria, sens dubte amb la poètica del mestre Espí.

Moltíssimes gràcies, de nou, a tots vostés per haver vingut i, com no, a Antoni Espí, per aquesta joia literària i per haver acceptat parlar-nos-en. Moltes gràcies.