Cançons d’amor i de pluja, de Sergi Pàmies
I, de nou, Sergi Pàmies torna a la primera escena literària. Ha baixat d’aquella bicicleta estàtica i ara s’ha dedicat a escriure vint-i-sis cançons d’amor i de pluja, en què es tracten diferents tipus d’amor -cap d’ells dels que s’anomenen platònics- i on l’aigua del cel sol ser-hi protagonista.
D’entrada, la cita de Rusiñol que enceta el recull és ja una declaració d’intencions: “Les millors cartes d’amor són fetes pels que no estan enamorats”. És a dir, no cal estar enamorat -potser que l’amor ja s’haja acabat- per parlar de l’amor; és més, segons la frase, sembla que siga millor no estar-ho per a escriure-hi millor. Ja ho va deixar escrit Aristòtil -si no m’enganya la memòria-: distanciar-nos de la temàtica per a escriure-hi. De fet, i no és casual, totes les històries d’amor que hi apareixen trenquen el prototipus d’història d’amor: en la majoria dels contes, la dona deixa l’home o bé es fixa en altres mascles. També hi ha la falta de comunicació o la relació monòtona en què la parella està per estar-hi, sense passió, sense desig. Però, tanmateix, no hi ha aquests escarafalls per la pèrdua -en les ocasions en què n’hi ha, de pèrdua- de la persona estimada.
També, i tornem al tema de les dones, a ‘Col·loqui’, una xica li pregunta al narrador per què el sexe femení sempre ix malparat, per què desprén aquesta misogínia. El protagonista, que ho argumenta tot sense arribar a contestar-li, es respon de forma senzilla: escriu del que coneix; coneix els homes, escriu dels homes. Fins i tot, parla -sempre interiorment- d’una “incapacitat misantròpica per entrar en el món dels altres, també en el de les dones”. Com ja hem dit, a les relacions que hi surten sempre és la dona la que enganya o deixa l’home, però no crec que hi haja cap odi; ell mateix ho afirma al llibre, que no recorda haver escrit mai cap frase misògina.
Però no només els humans hi pul·lulen; extraterrestres o animals també protagonitzen aquestes històries. S’hi esmenten les qualitats de la tortuga, i la tranquil·litat amb què viu en relació amb els hàmsters o els peixos.
He volgut destacar quatre relats: ‘La clau del son’, ‘Autobiogràfic’, ‘El temps’ i ‘El nínxol’. El primer és un conte magistral en què l’autor apareix involucrat en la trama; dialoga amb el lector, a qui demana disculpes per avançar-li el contingut de la narració; el fa barallar-se amb un dels personatges i, finalment, si tanquem els ulls, el podem sentir, fins i tot, respirar. El segon és una excusa perquè el narrador deixe de parlar d’ell -tot i que hi continua apareixent- i palese el pacte de ficció que s’estableix entre l’autor i el lector. Com que “a hores d’ara, la història ja no té res a veure amb mi”, “ningú podrà qualificar-la d’autobiogràfica”. ‘El temps’ m’ha interessat per la imatge del caçador matant el temps, ja que “o dispares i mates el temps o el temps et mata a tu”. Finalment, ‘El nínxol’ parla del record de l’oncle del narrador, que ací és el mateix que l’oncle de Sergi Pàmies, Antonio López, a qui van matar uns anarquistes per equivocació. Aleshores, el jo reflexiona i s’adona que si no haguera estat per aquest infortuni -i per tots els retrucs que comportà-, possiblement no haguera conegut els seus fills (perquè els pares no s’hagueren conegut, ni casat, ni l’hagueren tingut). És a dir, i com el mateix escriptor ha explicat en alguna entrevista, som fills del destí.
Pàmies juga fins a l’extrem en la xicoteta línia que separa la ficció i la realitat. Hom pot copsar fàcilment les nombroses referències personals que hi ha: la història de la seua família, la vida durant la postguerra, els llibres de la seua mare, la seua existència com a escriptor, el nombre de llibres (7) del protagonista del conte ‘Agraïments’, etcètera. N’hi ha que semblen més aviat cròniques.
Pel que fa a l’extensió, tenen trets de les cançons: no són llargues -la majoria de tres fulls-, però sí intenses, que t’obliguen a reflexionar sobre el pas del temps, la família, la memòria, l’amor i el desamor, l’estupidesa del dia a dia, els sense sentits constants, les manies humanes, la mort. Tot representat per personatges, majoritàriament, grisos i tristos, que no destaquen respecte de la resta, que volen passar inadvertits. Es lligen molt ràpidament, aquestes “cançons”, però se’t queden gravades i et fan tornar-hi una i altra vegada. Tenen aquell gust agredolç de l’autèntica realitat, com ho veiem a l’últim conte, ‘La posteritat’. Abans de morir, ho deixem tot lligat, tot controlat: la música del funeral, el taüt, la roba amb què salparem a l’altre món. Però ens oblidem del que realment importa: ens recordaran?
Entre tanta “literatura” barata, best sellers i tantes novel·les de gasolinera, de sobte hi torna Sergi Pàmies que, sens dubte, actua de desinfectant. I no només literari, sinó també de les vergonyes diàries. Un plaer, fullejar les més de cent setanta pàgines, en què, a més del contingut, cal tenir en compte com serveixen de referent per als qui intentem traçar unes quantes frases i convertir-les en contes. I és aleshores quan, llegint-lo, a Pàmies, t’adones que no tens ni idea d’escriure, perquè estàs davant d’una gran espasa de la literatura catalana actual.
A continuació, les frases que m’han agradat:
– “Hauria d’existir un simulador per preparar el moment de la decepció definitiva. De la mateixa manera que, abans d’una missió, els cosmonautes assagen en piscines que reprodueixen les condicions d’ingravidesa espacial, les parelles haurien de sotmetre’s a simulacres per aprendre a entomar emocions tan brutals com el final de l’amor.”
– “I, com sempre, lamentaré la presència de la història en majúscules, asfixiant la lletra petita de la vida domèstica.”
– “Que no plorés en el moment de néixer va ser el primer indici d’una voluntat -aleshores només embrionària- de passar desapercebut.”
– “M’ha inquietat la possibilitat que, a partir d’una certa edat, tinguem més raons per plorar que no pas per riure.”
– “Aleshores, per consolar-me -i recorrent a la justificació que fan servir les persones qua comencem a perdre la memòria però que no ho acaben d’admetre-, m’he repetit que només oblidem les coses que no tenen importància, he entrat en un cafè i he començat a escriure aquesta història.”
– “I pensaré que, perquè ningú no digui que els escriptors sempre parlem de nosaltres, de vegades acabem escrivint coses ben estranyes.”
– “Tan perillós és no recordar com no oblidar, diuen.”
– “Si no t’adones del que estàs vivint, no recordaràs res que, més endavant, pugui fer-te mal. La caducitat de l’oblit, però, és capriciosa i el que has viscut es pot acabar imposant no pas perquè sigui rellevant sinó perquè, seguint un repartiment arbitrari, hi ha vivències que suren i altres no.”
– “Potser els anys li han atrofiat la capacitat de sorprendre’s, pensa, i la facultat de valorar un text amb generositat lectora i no des de la reticència i el perfeccionisme professionals.”
– “Llegint entre línies, li fa l’efecte que els agraïments deixen entreveure que els llibres s’escriuen gràcies a l’esforç de molta gent. De vegades imagina un autor improductiu i, al voltant, un exèrcit format per cònjuges, secretàries, editors, documentalistes, agents, becaris, muses, tots empaitant l’artista i vetllant, de manera abnegada, pels seus interessos.”