La publicació de ‘La plaça del Diamant’ segons Joan Fuster
L’últim dia del mòdul de Bibliografia i documentació en cultura i literatura contemporània, el professor Vicent Simbor ens va comentar els diferents cànons literaris que havien fet Joan Fuster, Joaquim Molas i Jordi Castellanos. Hi havia convergències i divergències, naturalment. Les vam discutir, vam parlar d’alguns autors que ara hi afegiríem i d’altres que en llevaríem. I, a partir de l’enquesta -que després serviria perquè Castellanos redactara la Guia de la literatura catalana contemporània (1973)- a càrrec de sis dels crítics més importants de l’època, com Castellet, Molas, Marfany, Manent, Ferraté i Triadú, vam parlar de la publicació de La plaça del Diamant. En un article de Carme Gregori, la professora ja explica que Fuster va contactar amb Joan Sales perquè publicara l’obra de Mercè Rodoreda, ja que Josep Pla no va voler que el primer Premi Sant Jordi fóra per a aquesta. El professor Simbor ens va explicar que, per a Pla, era millor que guanyara un llibre que parlava sobre putes i estraperlo, que no un que ho fera de coloms. L’expressió planiana en boca de Vicent Simbor va provocar alguns somriures. Ara, fullejant el llibre De Fuster a Pla amb camí de tornada, d’Isidre Crespo (CEIC Alfons el Magnànim, 2002), he trobat l’anècdota contada per Joan Fuster en l’última “conferència” pública que féu i que estigué dedicada a la figura de Josep Pla. El fragment, molt divertit, és aquest:
“I, continuant a nivell d’aquestes coses, també hi ha una pregunta que la gent es fa, encara que no se la fan relacionada amb Josep Pla: per què La plaça del Diamant no va ser premiada amb el Premi Sant Jordi de novel·la. Això, probablement, no ho he contat mai en públic, però ara ve rodada la cosa, ho explicaré.
El 1959, l’editorial Aymà va deixar de concedir el premi Joanot Martorell de novel·la. Aleshores es va crear el Premi Sant Jordi, que pagava la gent que després va constituir l’Òmnium Cultural. […] Aleshores els organitzadors van constituir un jurat bastant curiós. En primer lloc van posar allà cinc grans figures consagrades del món intel·lectual català. Presidia el jurat el doctor Jordi Rubió i Balaguer; hi havia Gaziel, hi havia Josep Pla, hi havia el nostre paisà Martínez Ferrando i hi havia Joan Pons, de Mallorca, que també era un erudit. I, diguem-ne fora d’aquests, tots eren ja grans, prou grans; de més joves, n’hi havíem Joan Petit, que és mort […]; en Joan Petit i jo. Aleshores, és clar, cadascú tenia les seues preferències, preferències que, per raons d’edat i formació, havien de ser necessàriament molt heterogènies. I, és clar, un jurat tan heterogeni, doncs difícilment podia donar un veredicte massa coherent i raonable. La deliberació, quan ens vam reunir, no sé, es va agrejar de mala manera, de tal forma que el doctor Rubió i Gaziel ja no tornaren a parlar-se mai més en aquesta vida, van renyir. I, en tot cas, només Joan Petit i jo vam proposar la candidatura d’un llibre que es titulava Colometa i que ens semblava estar molt ben escrit, molt ben articulat i era una novel·la digna del premi. No sembla que va tindre, no va tindre un gran èxit la nostra proposta i, a més, de seguida, Josep Pla, que no s’havia llegit cap llibre dels que s’havien presentat a concurs -s’havia fullejat els originals i s’ha acabat-, va dictaminar d’aquesta manera, diu: “No podem encetar aquest premi amb una novel·la que té un títol de sardana.” En canvi -agafà un altre llibre-, “aquest llibre sí que s’ha de premiar, perquè aquest llibre parla de putes i d’estraperlistes, i això és la realitat”. No sé com s’ho va fer, com s’ho va apanyar que, efectivament, aquell llibre, que es titulava Viure no és fàcil, d’Enric Massó, va ser premiat amb el primer Premi Sant Jordi que es va donar. I això és una anècdota que explica per què Colometa no va ser publicada.
I jo, després, vaig escriure al meu amic Joan Sales, que en aquell moment, fins a la seua mort, és clar, portava el Club dels Novel·listes, i li vaig dir: “S’ha presentat un llibre molt interessant. Veges tu que pots fer”. Efectivament, Joan Sales va contactar amb la Mercè Rodoreda, li va fer canviar el títol de la novel·la i en compte de dir-se Colometa, es va dir La plaça del Diamant, que és un gran llibre i que ha tingut molt, molt d’èxit. En canvi, el pobre senyor que vam premiar, va pensar que ja era un escriptor consagrat i que tot aniria ja per a sempre; tenia una agència de no sé què; va tancar l’agència, va fer un viatge a Itàlia, va escriure una altra novel·la, no va trobar editor i sembla que acabà malament. Però això són coses que poden passar en qualsevol lloc del món.” (2002: 28-29)
