Blocs de VilaWeb

Tot final té un principi. La Terra va nàixer per l’explosió d’un altre planeta. I quan algú, sempre de la religió o civilització majoritària, va decidir ordenar el desordre temporal, va escriure que l’any tindria dotze mesos (tot i que, en un primer moment, deien que n’eren huit), 52 setmanes i 365 dies, els quals es compondrien de 24 hores, de 1.440 minuts i 86.400 segons. Aquesta religió o civilització suprema, per a deixar constància de quines eren les creences autèntiques, va anomenar els dies segons els déus del moment. I així, malgrat els canvis religiosos o civils, s’ha mantingut en la majoria dels països del món.

Quan la hipocresia, els bitllets i les armes van dominar els quatre elements, vam deixar de ser fills dels dies per a esdevenir-ne esclaus. Esclaus dels dies, de les setmanes, dels calendaris. Esclaus. I vam oblidar la nostra condició de fills de la naturalesa. L’ésser humà va sotmetre la seua espècie i va destruir al seu parer, sense importar-li les conseqüències; va eliminar civilitzacions i va imposar la pròpia a sang i foc.

Podríem tornar a ser aquells fills dels dies, aquells fills de totes les cultures, de tots els déus o de cap, aquells buscadors de la vida. Hi ha finals que acaben i punt; aquest, però, ens obri la porta a un any que lluitarem perquè siga el principi de la nostra victòria.