Jo estic acabant-lo de llegir i tracte de gaudir de cada línia, de cada mot o de transportar-me a la memòria viscuda per l’autor. De gaudir lenta i pausadament, de tornar enrere o de fer un fast-forward…i de tractar que no s’acabe mail.
Publicat el 4 de novembre de 2013
La lectura a glops
Sembla que amb el pas del temps s’aprén a llegir. O, millor dit, hom comença a aprendre a llegir. Ara bé, realment, alguna volta sabrem llegir a la perfecció? Què vol dir llegir a la perfecció? Evidentment, caldrà una relectura per entendre aquells punts que amb la primera lectura no havien quedat clars. Però no, no em referisc a això. Em referisc al ritme, a la velocitat, a saber dividir els temps, a deixar-nos una mica per a demà quan no podem més hui. Una novel·la de gasolinera o d’aeroport, un d’aquells best-sellers mundials que tots lligen o de la qual han sentit parlar, es pot empassar com un refresc: de vegades, com un suc de taronja acabat d’esprémer; d’altres, com un líquid de color taronja que vénen al Mercadona. El que vull dir és que, d’un únic glop, llarg o curt, depén del got, ens llegim el llibre. Aquests llibres estan fets per a això expressament: per a una lectura ràpida.
Jo, babau de mi, sovint tendia a llegir tots els llibres d’una manera igual: els agafava, m’asseia o em gitava, i em posava a fullejar i fullejar. A poc a poc, hi vaig introduir el subratllat d’aquelles frases que em cridaven l’atenció. I, d’aquelles frases que em cridaven l’atenció, vaig passar a la recerca d’informació sobre un punt o un altre de la lectura (que abans ja feia, sí, però no amb el mateix fervor, sinó únicament per a la comprensió d’un apartat i per poder seguir llegint). Però, tot això, sense donar temps al repòs. Ara, vaig aprenent a calmar l’ànsia d’avançar malgrat tot, i a delectar-me en aquells fragments -capítuls, paràgrafs o, simplement, frases- que tenen la màgia de la literatura. La prova és que El tramvia groc, de Joan Francesc Mira, fa gairebé dues setmanes que m’acompanya, i a cada capítul pose tota la meua atenció per evitar deixar-me els mínims detalls interessants possibles. Sé que no ho aconseguisc en la totalitat, però el que sí que note és que en gaudisc molt més, de la lectura i de la prosa de Mira. Potser, aquesta era una de les pors de llegir l’assaig o dels clàssics: no poder-lo llegir com sempre havia llegit. Si he aprés a calmar-me i a seguir endavant o no, ho comprovaré a mesura que m’enfronte a nous llibres. Del que sí que estic segur és que ha suposat un punt d’inflexió, i llibres als quals tenia pànic per no saber com observar-los de tu a tu (en la seua totalitat, res d’un fragment aïllat), s’acaben de fer presents amb uns esternuts provocats per la pols que, malauradament, havien agafat.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llibres, escriptors, literatura per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent