“Les senyoretes de Lourdes” de Pep Coll-
“En el moment en què la Santa Verge apareix a les roques de Massabielha, cada ànima de Lourdes interpreta el prodigi segons les pròpies il·lusions i desitjos, segons els somnis i instints malsans…
… Bernardette i algunes àvies creuen de bona fe que es tracta d’una de les fades benefactores que, segons contaven les antigues llegendes, habitaven la tuta de Massabielha. Algunes devotes com la viuda Milhet i la modista Peyret, consternades encara per la mort de la jove Elisa, hi veuen el seu espectre, mentre que la majoria de les congregants no dubten ni de bon principi que es tracta realment de la Santa Verge. El doctor Duzous, com a home de ciència, assegura que són al·lucinacions d’una malalta del cap; el rector Peyramale i les germanes de l’hospici creuen que és obra del diable, els capcalents del Cafè Francès s’exciten imaginant la xocolatera dels seus somnis vestida amb roba interior… Tots giren l’aigua de la font de Massabielha cap al molí dels seus interessos, com va dir una vegada la tieta de Bernadette. Al capdavall , han estat els fondistes com ella i els comerciants de Lourdes qui de debò s’han emportat l’aigua miraculosa de la Santa Verge cap al molí dels seus negocis”.
Paraules textuals que ens eximeixen de fer-ne un resum més encertat, aquest és perfecte. A més, al final de la novel·la se’ns revel·len els tres secrets que Bernardeto (en patuès) se’n va endur a a la tomba. No anem a dir-los ací, compreu-lo o llegiu-lo!.