de l'Horta estant

La recent astracanada del valencià íber, ens l’hem agafada amb molt d’humor, tal com vam fer amb la del LAPAO. Està bé el sentit de l’humor. Ens fa riure, que quasi sempre és millor que plorar, i fins i tot ens pot donar forces, si no ens conformem amb la rialla. No hauríem d’oblidar, tanmateix, que ells van per feina. El PP ha tingut, des dels principi de la seua acció de govern al País Valencià, l’objectiu clar d’acabar amb l’ús social de la llengua dels valencians, i continua perseguint-lo de manera incansable.

Han implementat tots els mitjans al seu abast, des dels més subtils fins als més gruixuts, per tal de deslegitimar l’ús normal i espontani del valencià en tots els àmbits en què els ha estat possible. Com que l’escola era un dels que més se’ls resistia, la LOMCE impulsada pel ministre del somriure psicòtic els ha caigut com aigua de maig. No han oblidat en cap moment el seu objectiu: exterminar el valencià.

Ara es troben en una situació ben incòmoda. Assetjats en diversos fronts per algunes (massa poques) conseqüències de les múltiples activitats delictives en què s’ha basat el seu estil d’exercir el poder (potser ‘executar’ seia un terme més adient), ja treballen en l’escenari de perdre’l en les properes eleccions. No cantem victòria, però. Sens dubte intentaran canviar les regles del joc -a mitja partida- per tal de reduir l’impacte de la derrota.

D’altra banda, l’avanç del procés de independència de Catalunya els fa pensar, probablement, que nous actes de submissió incondicional ofrenats als seus amos madrilenys, els podran proporcionar beneficis en el futur. No sembla que siga una opció molt viable ni molt intel·ligent. Però fins ara, no han necessitat la intel·ligència. N’han tingut prou amb la subordinació.  

Ja sabem que el fet de no tenir ni ètica ni escrúpols ha estat fins ara un avantatge per a ells. Mai no els ha tremolat la mà a l’hora d’atiar qualsevol foc capaç de sembrar la divisió entre els valencians, si pensaven que això podi beneficiar els seus interessos electorals i econòmics (que al capdavall, són els mateixos, perquè el poder polític el volen per a enriquir-se). És per això que no els fa por el ridícul. No hi tenen res a perdre. No tenen cap prestigi a conservar. Poden dir les burrades més analfabèsties i posar-les per escrit. No els importa si afirmar que el valencià és una llengua íbera destrueix -d’entrada-el caràcter de llengua romànica.

Ara bé, la incertesa en què estan vivint, així com les batalles internes i la manca de lideratge ferm, els poden fer cometre errors. I caldrà que els aprofitem.  Podem riure i fer tota la conya que convinga sobre els jeroglífics íbers i la curtedat mental dels capataços del PP valencià. També convindrà, però, que anem fent passes decidides per a neutralitzar els intents de dividir-nos de nou amb nominalismes i altres foteses, per tal de seguir omplint-se les butxaques amb els nostres diners.

Caldrà utilitzar la via de la justícia, sí. Després de més de 40 sentències del Tribunal Suprem espanyol, que avalen que ‘català’ i ‘valencià’ són denominacions equivalents, no sembla molt legal un pronunciament com el dels diputats del PP a les corts. 

I si pot ser, la de les institucions europees, com ara el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Caldrà també que les universitats s’hi pronuncien. Els departaments i les càtedres, no sols de Filologia, sinó d’Història, hauran de posar de manifest que darrere d’una afirmació com aquesta no hi ha simplement ignorància (ningú amb una intel·ligència superior a la del mandril pot creure’s una bajanada d’aquesta magnitud) sinó pura i simple mala fe.

I caldrà -sobretot- que no ens deixem desviar l’atenció per maniobres de distracció, i que ens centrem en assolir l’objectiu primer del qual depenen tots els altres: fer fora aquesta púrria de lladres, de les institucions valencianes.