de l'Horta estant

Política lingüística. O tota política ho és?

Arxiu de la categoria: General

ELEN DENUNCIA A L’ONU ELS ABUSOS LINGÜÍSTICS

0
Publicat el 17 de gener de 2015
COMUNICAT D’ELEN PER A DENUNCIAR ELS ATACS CONTRA PARLANTS DE LLENGÜES-COOFICIALS A ESPANYA, MITJANÇANT UN INFORME A L’ONU
La Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN) ha emès un informe condemnatori per a la Revisió Periòdica de les Nacions Unides, sobre la discriminació i els atacs contra parlants de llengües cooficials a l’estat espanyol.
L’Informe detalla casos reals d’atacs i discriminació contra els parlants de català, euskera i gallec en el període 2007-2013.
Una delegació de representants d’ELEN serà present a la 21a sessió de l’UPR, dijous 21 de gener, en què respecte dels drets humans a l’Estat espanyol, serà revisada pel Regne Unit, Sierra Leone i Macedònia.
La delegació estarà encapçalada pels Vicepresidents d’ELEN, el Dr. Ferran Suay (Acció Cultural del País Valencià), el Sr. Marcos Maceira (a Taula pola Normalització Lingüística, Galícia), la Sra. Rosa de les Neus Marco (Plataforma per la Llengua, Catalunya), i els Srs. Francesc Felipe, Jaume Mestre i Juan Badenas (Escola Valenciana). L’esdeveniment serà filmat per Aurelio Lopes de la Televisió de Galícia.
L’organització membre d’ELEN, Plataforma per la Llengua, ha informat(https://www.plataforma-llengua.cat/que-fem/estudis-i-publicacions/121/the-catalan-case-linguistic-discrimination-in-europe) sobre més de 40 casos de discriminació lingüística greu en els territoris de parla catalana, entre 2007 i 2013. Els casos reportats no són més que una part de la totalitat de la discriminació que es produeix realment, ja que en moltes ocasions, les víctimes d’aquests abusos il·legals mai no ho denuncien, i la informació tampoc no arriba a les ONG o als mitjans de comunicació.
Més del 80% dels abusos i discriminacions es van produir en institucions que depenen directament de l’administració espanyola. Això és especialment greu, ja que el govern espanyol és en última instància responsable de fer complir les lleis estatals, els estatuts d’autonomia i les convencions internacionals subscrits i ratificats per Espanya, que prohibeixen explícitament la discriminació per raó de la llengua.
Els fets demostren que els ciutadans de parla catalana estan en una posició extremadament vulnerable, ja que no poden anar més enllà de denunciar els abusos que pateixen, a les mateixes institucions que els estan practicant.
En els tribunals, que s’han de presentar com a garants dels drets humans, la situació és especialment greu. Per exemple, un jutge va retirar la custòdia d’una filla al pare, al·legant que li parlava en català per separar-la de la mare (cas 34).
L’informe arriba a la conclusió que les autoritats espanyoles “encoratgen o almenys toleren obertament actituds supremacistes entre els funcionaris i altres i agents públics.”
D’altra banda, tenint en compte la gran quantitat de proves detallades en moltes àrees diferents, resulta clara la conclusió que “la discriminació contra les llengües autòctones no castellanes és sistèmica dins de l’estat espanyol, i que aquesta discriminació s’ha institucionalitzat.”
L’informe d’ELEN deixa ben clar que “l’aspiració d’obtenir justícia a través dels tribunals nacionals (hostils) s’ha esgotat, i que això justifica l’apel·lació davant el Tribunal de Drets Humans i el Tribunal de Justícia i, possiblement, el de l’Haia.”
L’acte es podrà veure en directe a través de la televisió de l’ONU http://webtv.un.org/ començant a les 9 am el dijous 21.
La Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN) es va constituir el 2011 per treballar en la protecció i promoció de les minories regional d’Europa i les llengües en situació de minorització. Fins ara, ELEN representa 44 llengües en els 21 Estats europeus.
Per a més informació podeu contactar amb 
Ferran Suay  (Responsable de Política Lingüística d’ACPV; Vicepresident d’ELEN, ferran@suay.cat)
Davyth Hicks (ELEN Secretary-General, davyth.hicks@eurolang.net)
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Permís per a existir?

0
Publicat el 14 de gener de 2015
L’escena transcorre just abans de començar una classe infantil de ball, a un poble de l’Horta Nord. Mentre es canvien de roba, la mare d’una xiqueta que hi va per primera vegada pregunta a la monitora:
  • Les classes les fas en valencià?
  • No, les fem en castellà
  • I les pots fer en valencià?
  • Dona, a mi m’és igual…
  • Ah! Molt bé, perquè a nosaltres no ens és igual. Som una família valenciana, i les preferim en valencià.
La monitora calla un moment, mira al voltant, somriu i finalment diu:
  • Bé, tinc 18 alumnes, caldrà preguntar-los si els pareix bé que fem la classe en valencià, no?
La mare també calla i se la mira, una miqueta expectant. Només quan veu que la monitora no hi afegeix res mes, li retruca:
  • Per a fer la classe en castellà, també ho vas preguntar a totes les alumnes?
No hi ha resposta per a aquesta pregunta. No cal, veritat?
Ja sabem que no. Que no ho va preguntar. I no ho va fer perquè no cal cap permís especial per a ser castellà i per a maniferstar-se com a tal en qualsevol circumstància.
I està molt bé això. Jo no crec que ningú haja de demanar permís (ni perdó) per ser com és o per parlar com parla (que és una manera més de mostrar qui som i com som). El que em sembla d’una violència brutal és que algú considere que ha de demanar permís per a parlar en valencià al seu poble.
La violència continguda en l’automatisme d’ocultar sistemàticament la llengua (i per tant, una part essencial de la identitat), és un dels grans èxits de les polítiques lingüístiques que han perpetrat els successius governs nacionalistes que han ocupat la Generalitat valenciana. I no ens enganyem: totes les polítiques que han fet són polítiques lingüístiques. Des de la confecció d’una llei insuficient i timorata l’any 1983 (LUEV), que només ha conegut dos (dos!) decrets d’aplicació, fins a l’ús, entre escàs i nul, del valencià com a llengua habitual de la classe política, passant per la transformació de Canal 9 en una cadena que emetia majoritàriament en castellà, i la seua posterior liquidació. 
Els successius governs nacionalistes (nacionalistes espanyols, per descomptat, que és l’únic nacionalisme ací, que té força, armes, pressupost i recursos institucionals) han impulsat polítiques ben efectives de dignificació, legitimació i promoció del castellà, que han exercit, sobre molts dels parlants, l’efecte que podem comprovar en la jove monitora de ball infantil: senten que han de demanar permís per a ser valencians.
Molta gent s’ha indignat veient el conegut vídeo en què l’actual consellera d’Educació, Maria José Català, demana públicament perdó per tindre el defecte de ser valencianoparlant (https://www.youtube.com/watch?v=iWfo8qeW_xE); perdó per la imperdonable màcula en el seu expedient de no haver nascut pura, sinó contaminada per aquesta llengua inferior, que ella i els seus tenen el ferm compromís d’exterminar tan prompte com puguen. Ella es disculpava, davant d’una nodrida parròquia de militants i votants del seu partit supremacista, com a forma d’esquivar una agressió que ja havia patit l’orador que intervenia abans que ella. Era, per tant, una conducta defensiva, de prevenció.
És molt més greu el cas de la monitora. I ho és perquè les seues alumnes no són una colla d’energúmens ultracastellanistes, com l’audiència que poblava l’acte del PP. Ho és perquè ni tan sols no li cal un perill present per autoadministrar-se la censura; per a disfressar-se d’alguna cosa que, automàticament i sense massa reflexió, ella mateixa considera que és molt més acceptable: per a transvestir-se de castellana. 

Si en algun moment en el futur pròxim, els valencians aconseguim dotar-nos d’un govern de valencians, que -per primera vegada- no tinga entre els seus objectius principals la liquidació de la cultura i la llengua que ens són pròpies, aquest govern haurà d’enfrontar-se, entre molts altres reptes importants, a les conseqüències de l’èxit de la política lingüística que han aplicat els governs castellanistes que l’han precedit. I un dels èxits més gran és haver aconseguit que molts de nosaltres, efectivament, ens avergonyim de ser valencians i ho ocultem sistemàticament. I el que és encara pitjor, que ho fem amb la sensació que fer això és perfectament normal, i que és -en canvi- per a ser valencians que hem de demanar permís a qualsevol audiència. 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

30+1: temps de passar pàgina

0
Publicat el 23 de novembre de 2014

Publicat a Levante-EMV 23 novembre 2014: http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2014/11/23/301-temps-passar-pagina/1191919.html

30+1: temps de passar pàgina
Beatriu Cardona i Ferran Suay
Candidats de l’STEPV a les eleccions sindicals
Són els anys que ha estat activa la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Cert que ‘activa’ és poc més que un eufemisme si s’aplica a una llei que només ha conegut dos (dos!) decrets d’aplicació en tres dècades llargues de vigència. Tot indica que fou concebuda com una llei ornamental, que cap dels ocupants de la Generalitat ha tingut la menor intenció d’aplicar i molt menys, de desenvolupar.
En qualsevol cas, ara mateix això fa igual. Una llei d’ús d’un idioma, que es va pensar i publicar abans de l’existència d’internet, és evident que necessita un recanvi. No una reforma. Cal bastir un nou edifici, capaç d’atendre a les necessitats reals del segle XXI, amb uns mitjans, sistemes i mecanismes de comunicació ben diferents dels que existien quan es generà la llei. 
Cal un instrument nou que puga fer allò que se suposa que els governs legítims i democràtics han de fer: corregir les desigualtats. I la societat valenciana, de la qual fa anys que sentim proclamar que és una societat bilingüe, està formada per dos grups de ciutadans amb uns drets efectius  extremament diferents, que -de moment- cada dia que passa són més desiguals.
D’una banda hi ha les persones que, de les dos llengües oficials, perfereixen usar-ne una, que és el castellà. Persones que tenen tots els seus drets lingüístics perfectamentb garantits. Des de rebre qualsevol document, oficial o privat en la seua llengua d’elecció, fins a triar l’emissora de TV o ràdio que més els agrade o poder dur els fills al cine, a qualsevol pel·lícula i sessió, sense el menor dubte que estarà en el seu idioma.
De l’altra banda està la gent que opta pel valencià. 
Necessitem una nova llei d’igualtat lingüística. Un instrument legal capaç d’acabar amb les dos divisions actuals de ciutadans: els qui tenen garantits tots els seus drets lingüístics i els que han de batallar personalment cada dia per aconseguir-ne algun.
Les lleis d’igualtat no pretenen reduir els drets d’uns sinó equiparar, a l’alça, els altres. No es tracta que les persones que prefereixen rebre les comunicacions institucionals en castellà no ho puguen fer. Es tracta que els altres tinguem accés al mateix dret. És un principi bàsic de les societats democràtiques, que aspiren a equiparar els drets de totes les persones que les componen.
I ara mateix, la desitjable igualtat lingüística, un concepte a què cap demòcrata no es pot oposar, no pot ser garantida per una llei ja obsoleta, que ningú ha tingut mai la menor voluntat real d’aplicar. 

És temps de canvi. La societat valenciana ha d’abandonar l’herència franquista que ha dominat la política lingüística des del segle passat i ha fet que, de facto, la gent que vol viure en valencià, siguen ni més ni menys que ciutadans de segona. Cal una llei d’igualtat lingüística que siga l’instrument capaç de convertir-nos a tots en ciutadans de primera. 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Resum minimalista del 9N

0
Publicat el 10 de novembre de 2014
La notícia més important de la jornada de votació d’ahir a Catalunya és que Espanya ha perdut l’autoritat sobre el territori català. 
En oberta contradicció amb una norma bàsica de la interacció eficaç, que diu que no faces mai amenaces que no pugues executar, el govern espanyol va dir als quatre vents que la consulta no es faria (recordem que qualificaven d’il·legal el fet que la gent vote). 
I s’ha fet.
I ha quedat clar que el govern espanyol és impotent per a evitar que més de dos milions de persones vagen a les urnes a dipositar els seus vots. 
Això és perdre l’autoritat. Això és demostrar que no tenen capacitat per a governar un territori. 
I és un punt d’inflexió que passarà als llibres d’història.
El contrast entre la imatge del President Mas responent als mitjans de comunicació internacional en quatre idiomes, i l’individu Rajoy, enviant un esbirro amb càrrec ministerial a comparéixer davant de les càmeres d’una sola televisió domesticada i reduïda a fulletó propagandístic d’una banda en avançat estat de descomposició, és senzillament brutal. 
Un símbol excel·lent de la insuportable mediocritat d’una classe política, l’espanyola, que ni sap de política ni té cap mena de classe. 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

El PP a favor de la consulta

0
Publicat el 23 d'octubre de 2014
Ara hem sabut que el PP, el mateix partit que considera que “que no es puga votar és un èxit de la democràcia” (Sánchez Camacho, 14/10/2014), resulta que vol consultar les famílies valencianes sobre la llengua en què s’ha d’impartir l’ensenyament en el sistema públic valencià.
Contra la consulta catalana, s’han cansat de repetir que la llei està per damunt de qualsevol voluntat de canvi expressada pels ciutadans. Que la consulta és impossible perquè la constitució no la contempla. Milions de persones omplint carrers i carreteres durant tres anys consecutius no els han semblat motiu suficient per a permetre una consulta en què la voluntat de tota aquesta gent, i la d’aquells que no hi han volgut o pogut anar, s’expresse de manera pacífica i transparent.
En canvi, en el cas valencià tot és ben diferent. Es veu que ací, les lleis no valen igual- Sense cap mania per violar l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament, volen fer una consulta sobre un tema que no ha alçat cap conflicte, que no ha mogut ningú a manifestar-se’n en contra, que ni tan sols genera un debat significatiu als centres educatius o al carrer, i preguntar a les famílies en quina llengua volen escolaritzar els fills.
D’on els ve la passió sobtada per consultar el personal?
Probablement del mateix lloc d’on prové la pressa per aprovar una llei que els permeta dir allò que no han aconseguit que cap autoritat acadèmica del món mundial; l’equivalent filològic de “la terra és plana i la lluna és un tros de formatge penjat al cel”: que allò que es parla al País Valencià, a Catalunya, a les illes i a uns quants llocs més, són idiomes diferents.
I aquest lloc d’on tot això prové, curiosament, són els jutjats. Els mateixos jutjats que estan evidenciant que és una raresa estadística tenir un càrrec al PP i no estar imputat per un delicte o altre de corrupció. Els mateixos que estan deixant en evidència que el PP, més que no un partit, és una associació amb ànim de lucre. Amb un ànim de lucre desmesurat, que s’ha acarnissat sobre els pressupostos públics i no ha tingut el menor escrúpol en espoliar els més desafavorits, a major glòria dels seus xalets a la muntanya, cotxes de luxe, viatges faraònics i vicis inconfessables.
Així és que podem concloure que, en un exercici de la més radical i moderna interdisciplinarietat acadèmica, la banda que governa a Madrid i (només subsidiàriament i amb permís dels seus amos) a València ha fusionat les ciències jurídiques, la filologia i la psicologia, i ha creat la nova especialitat de la ‘Filologia Motivada per Sentències’, que els permet de parlar d’una llengua que generalment no usen per a res (menys encara, per a ensenyar-la als seus fills), sempre que això puga servir per a distraure l’atenció del personal del coneixement públic i notori que són uns lladres.
S’ha de reconéixer que els ha funcionat bé durant uns quants (massa) anys. Potser ja ha arribat l’hora que aprenguen una nova lliçó: que no hi ha cap estratègia que siga eternament efectiva. Fins i tot les martingales més eficaces es desgasten, perden pistonada, i cal adaptar-se al signe dels nous temps. I a això, cal dedicar-li un temps; el temps que ells, probablement, han estat dedicant a omplir-se les butxaques, sense parar-se a pensar què passaria quan les arques s’esgotaren.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fets i no paraules

0
Publicat el 3 de setembre de 2014
‘Fets i no paraules’ és una frase feta que molts polítics mediocres han utilitzat sovint per tal de justificar escasses capacitats discursives i oratòries. Fent de la necessitat virtut, pretenen fer creure al personal que qui sap expressar-se, qui és capaç de generar un missatge amb un cert interés, i sap comunicar-lo d’una manera mínimament atractiva i motivadora, és una espècie de venedor de fum. Segons aquesta lògica, només ens quedaria confiar en ells, els discapacitats expressius, els que no saben lligar dos frases seguides, i molt menys, combinar les escasses idees que els ha escrit alguns dels seus múltiples i ben pagats assesors (ep! que alguns fins i tot tenen el graduat escolar!).
Fets i no paraules ens permeten d’avaluar el valencianisme del partit que ocupa la Generalitat de de fa quasi vint anys, i que s’embolcalla ostentosament en la senyera, sempre que creu que pot convenir als seus interessos electorals. Analitzem-ne només uns quants, per tal de fer bona la frase feta.
Fet 1: no hi ha cap cadena de TV ni cap emissora de ràdio que abaste tot el territori valencià i emeta en la llengua dels valencians. N’hi ha, en canvi, un fum, que ho fan íntegrament en l’idioma dels castellans amb el beneplàcit del PP, fins i tot quan es tracta de canals il·legals i sense llicència.
Fet 2: enguany hi haurà encara menys escolars que podran cursar els seus estudis en valencià, en tots els nivells educatius. Malgrat que la demanda ha crescut considerablement, el valencianisme del PP ha consistit, en el terreny educatiu, en dificultar sistemàticament l’accés a l’educació en la llengua pròpia. Per a educar en castellà, per contra, no hi ha cap problema. Fins i tot centres que discriminen per sexe (en contra, vés per on, de la sacrosanta constitució espanyola) reben subvencions de la Generalitat. 
Fet 3: en tota l’administració pública, les persones que prefereixen (hauria de dir ‘preferirien’?) viure en valencià continuen sense tenir els mateixos drets que les que opten per expressar-se en castellà. Com que als funcionaris se’ls exigeix el coneixement del castellà, i no del valencià, els nostres drets lingüístics, reconeguts per l’estatut i la constitució, no són més que lletra morta. 
Fet 4: la presència pública del valencià és senzillament ridícula. Com a mostra bastaria comptar quanta dels consellers del govern están capacitats per a expresar-se en valencià, i constatar que el mateix President, com a cap visible, nomas sap comunicar-se (per dir-ho d’alguna manera) en el 50% de les llengües oficias de la comunitat autònoma que governa. 
El fet 5 encara no ho és. De moment, és només l’amenaça de tancar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Una institució que, si bé no ha comptat amb el suport unànime de tot el valencianisme, sí que ha estat escrupolosament respectada per tots aquells que usen regularment el valencià com a llengua de cultura i d’expressió normal. No es pot dir això d’un govern que només l’ha impulsada mentre pensava que la podia instrumentalitzar políticament, i que ara amenaça d’intensificar la seua política d’extermini del valencià, pel procediment de deixar de finançar l’AVL si no escriu els diccionaris al dictat d’analfabets funcionals que només saben llegir amb fluïdesa les inflades xifres dels seus comptes corrents.
Ho fan ara perquè creuen que els pot servir com a cortina de fum que oculte els rostres encanallats dels lladres que ocupen càrrecs públics i poltrones institucionals. Ho fan perquè en el passat els ha servit per a camuflar el fet que, més que un partit, són una associació de malfactors amb objectius clars i ben definits, d’enriquiment personal i familiar. Ni tan sols el sector menys interessat pel valencià i més brutalment analfabetitzat (passeu-me l’expressió) de la població, por seguir engolint-se les maniobres de distracció de la banda que ens governa.
Fets i no paraules: ser antivalencians és, simplement, una de les seues formes de fer-se (encara més) rics a costa nostra. 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vasos comunicants

0
Publicat el 10 d'agost de 2014
Article publicat al blog de la revista Llengua i Dret  (17/07/2014): http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/eapc-rld/2014/07/17/vasos-comunicants-politiques-linguistiques-en-un-pais-partit-ferran-suay/ 
Per a conéixer quina política lingüística aspira a fer Espanya, cal mirar cap al País Valencià. Ho diu el professor Moreno Cabrera, catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid (http://www.vilaweb.cat/noticia/4198235/20140617/juan-carlos-moreno-cabreramadrid-vol-imposar-sistema-supremacia-lespanyol.html), i hi ha molta gent que fa anys i panys que ho sap. I podria referir-se també a la situació a les illes Balears, amb la persecució ferotge del català per part del govern ultracastellanista de José Ramón Bauzá, o a la de la Franja amb la invenció insultant del LAPAO per a reblar el clau de la persecució institucional del català. Totes tres serveixen perfectament per a il·lustrar les intencions de l’espanyolisme respecte a la nostra cultura: l’objectiu prioritari és exterminar-la com més prompte millor.
Hi podríem afegir que per a saber quina conducta lingüística volen que assumim, només cal mirar com es comporten les figures visibles del PP valencià. Esquemàticament, podem resumir la seua conducta en uns pocs punts:
  1. Molts, senzillament, no estan capacitats per a expressar-se en la llengua pròpia dels valencians, i ho fan, el 100% de les vegades, en la dels castellans.
  2. Els que la saben, la fan servir, bàsicament, per a parlar de temes relacionats amb la llengua, i fonamentalment per a generar conflicte entorn al nom, l’origen o la normativa.
  3. Consideren que ser valencianoparlant és un defecte pel qual cal demanar disculpes (declaracions textualsde l’actual portaveu del govern valencià, María José Català).
  4. Posen bastons a les rodes a qualsevol iniciativa orientada a incrementar el grau de normalitat del català, en qualsevol dels àmbits possibles d’ús (escola, espectacles, administració…).
Si en algun moment ha estat possible sostenir el miratge que a Catalunya, la situació era essencialment distinta, l’aplicació forçosa de l’anomenada llei Wert l’ha esmicolat completament. El supremacisme lingüístic inherent a la idea de l’espanyolitat ha mostrat clarament les banyes amb aquesta llei que considera, de manera grollerament clara, que unes persones, les que opten pel castellà, son superiors a unes altres, les que prefereixen el català.
No més ‘oasi català’, ni tan sols en el terreny de l’educació escolar. 
Amb tot això, cal posar-se unes ulleres molt fosques per no veure que les polítiques lingüístiques a Catalunya, el País Valencià, les illes i la Franja de Ponent són vassos comunicants perfectes. Tot allò que s’esdevé en algun dels territoris legislativament més desafavorits acaba afectant els altres (i no viceversa). Cert és que el factor comú és que tots estem, de moment, sota sobirania espanyola. I també que la situació sociopolítica és sensiblement diferent en el cas de Catalunya, que albira ara una nova sobirania en el futur pròxim, i amb això, la idea que la situació lingüística canviarà radicalment en breu.
Seria difícil negar aquesta possibilitat (no hi ha dubte que amb sobirania pròpia es poden produir molts canvis en tots els àmbits), però al mateix temps, no és fàcil predir en quin sentit es produiran aquests canvis. El que si queda clar (si més no per a qui escriu açò) és que els vassos continuaran essent comunicants. Un estat català independent tindrà un impacte indubtable sobre els ciutadans que viuen dins del seu territori. També en tindrà, però, sobre els qui no viurem a Catalunya i continuarem per tant, temporalment, sota sobirania espanyola. No em considere capacitat per a opinar amb autoritat sobre el grau de reconeixement formal que hauria de tenir el castellà en la futura República Catalana. Sí que puc afirmar, tanmateix, que la situació en què ens trobarem els catalanoparlants residents als altres territoris en dependrà en bona mesura.
No sóc partidari de cap política de supremacisme lingüístic. Ni de les que ens juguen en contra (totes les que hem conegut fins ara) ni de les que es podrien aplicar amb la intenció d’afavorir el català. Sóc decididament partidari del respecte a tots els parlants de totes les llengües (aclariment important: ‘respecte’ i ‘oficialitat’ no són sinònims). I estic igualment a favor que els catalanoparlants al País Valencià, a les illes o a la Franja puguem exercir plenament els nostres drets lingüístics. No sols aquells que ens reconeixen actualment les lleis  espanyoles vigents, que són lletra morta en molts casos, sinó els que ens corresponen d’acord amb la legalitat internacional, i particularment, amb la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (http://conventions.coe.int/Treaty/en/Treaties/Html/148.htm), signada i ratificada (any 2000) pel govern espanyol. 
Tot això, fins ara, depenia exclusivament dels avanços que es podien fer dins de cada territori. I és així com les distintes legislacions reflecteixen fidelment la correlació de forces que les forces autòctones havien pogut aconseguir, dins de la legislació profundament tramposa que ens va deixar el simulacre de democràcia perpetrat a la mort de Franco i cristal·litzat (mai millor dit) en la constitució espanyola de 1978. Serà amb la sobirania de Catalunya que hi haurà un nou actor en joc. Per primera vegada hi haurà un estat potent (el cas d’Andorra és -diguem-ne- especial) que podrà legislar sobre, entre moltes altres coses, els drets lingüístics dels ciutadans. 
I em sembla bé que els líders polítics hagen manifestat la seua intenció de respectar els drets de les persones castellanoparlants. És democràticament correcte. Ara bé, no crec que aquests drets a Catalunya hagen de ser independents dels drets que els catalanoparlants podrem gaudir als nostres territoris de residència. No n’haurien de ser. L’estat espanyol no és precisament conegut pel seu respecte als drets humans; molt menys als lingüístics. I a ningú no escapa que la temptació de centralitzar i ‘espanyolitzar’ encara més serà un perill evident després de la independència de Catalunya. 
Crec que donar per fet que el castellà hi serà oficial equival a declarar que la nostra sort, la dels catalanoparlants del País Valencià, les illes Balears i la Franja no els importa. El respecte a elemental principi d’igualtat recomana, com a mínim, entrar en una equació en què tels drets lingüístics de tothom hi compten; no sols els de les persones que prefereixen usar el castellà a Catalunya, sinó també els d’aquells que preferim viure en la nostra llengua als altres territoris de parla catalana. 
Diguem-ho clar: deixar això plenament en les mans de la bona voluntat del govern espanyol equival a desentendre’s de nosaltres. Francament, no és això el que esperem de les forces polítiques que resultaran decisives des dels primers moments de la futura República Catalana. 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Rebutgem els seus termes

0
Publicat el 10 d'agost de 2014
Llig en una capçalera de La Veu del País Valencià que “El PP mostra la seua por al nacionalisme” i, així de colp, em costa un poc d’entendre el missatge.
Escric açò des de Zugarramurdi (Navarra), un poble de poc més de 200 habitants on tothom parla tres idiomes: el seu i els dos dels potents estats-nació que l’envolten. Els ciutadans de tots dos estats venen ací i parlen sense cap incomoditat en el seu idioma. No es molesten ni per composar un cert accent estàndard que en facilite la comprensió. El seu accent, andalús, parisí o d’on siga, és perfectament legítim ací. En canvi, alguns, quan veuen un cartell en èuscar, pregunten a la cambrera si no ho tenen també en espanyol (no ho he sentit preguntar a persones francòfones; potser també ho fan). 
Qui són els nacionalistes?
Ben al contrari del títol que m’ha sorprés, el PP no té cap por del nacionalisme. En té del valencianisme. I crec que usar els seus temes no ens beneficia  gens i, en canvi, els legitima a ells. El nacionalisme és la ideologia que considera que una nació és superior a unes altres, i això és exactament el seu cas: consideren que Espanya i els espanyols són superiors a valencians, bascos, catalans o gallecs. I és per això que creuen que tenen tot el dret a imposar els seus termes (lleis, idioma, costums, prejudicis…) i a explotar-nos econòmicament. Entre les coses que ens imposen hi ha el nom de les coses: nosaltres som nacionalistes; ells no. Ells són… què? neutres? no-nacionalistes?
A diferència de l’any passat, els edificis de tots els ajuntaments dels pobles de Navarra llueixen una bandera espanyola, com a conseqüència d’una sentència dels tribunals espanyols, que els obliga a fer-ho. Una conducta ben típica, òbviament, d’aquells que no són nacionalistes. L’estiu passat, molts ajuntaments no tenien cap bandera penjada al balcó. Es veu, però, que això és massa nacionalista, i que calen sentències que obliguen a penjar la bandera no-nacionalista per excel·lència. Curiosament, la mateixa que l’exèrcit de Franco, els anomenats nacionales, obligà a penjar dels balcons el 1939. Això sí, amb un escut diferent. Deu ser això, l’escut, el que la converteix en una bandera del no-nacionalisme. 
Un dels ajuntaments, en legítim ús d’una de les poques armes que ens són permeses, la intel·ligència, ha penjat l’esmentada bandera en solitari al balcó, amb un cartell que diu Ez da gurea (No és la nostra). Segurament, això els qualifica com a nacionalistes. Probablement, amb l’adjectiu ‘radicals’ inclòs. Per contra, els jutges que forcen a exhibir la bandera i els guàrdies armats que garanteixen el compliment de l’ordre són perfectament neutrals, exquisidament democràtics i etèriament despullats de qualsevol connotació nacional(ista). 

No cal que els fem el joc usant els seus mateixos termes. Ells són (ultra)nacionalistes. Nosaltres no pretenem obligar-los a penjar cap senyera als balcons dels seus pobles. No tenim cap intenció de forçar-los a aprendre el nostre idioma. No aspirem a espoliar-los per mitjà d’impostos abusius, ni de discriminar-los en les inversions pagades amb diners públics. No volem imposar-los la nostra nació i, per tant, no som nacionalistes. Som, senzillament, valencianistes.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Supremacisme trivial?

0
Publicat el 13 de juliol de 2014
El terme ‘supremacisme’ designa la creença que un grup humà (generalment, el propi) és superior a tots els altres. Típicament, tendim a relacionar-lo amb Adolf Hitler i els seus adlàters, els nazis, que proclamaven la suposada superioritat d’una (encara més suposada) raça ària. Tothom sap com van arribar a proclara la seua creença, i quin tipus de terrorisme institucional van arribar a desenvolupar contra tots aquells que no entraven dins de la categoria de ‘membres de la raça superior’. 
En les societats ‘avançades’ de l’Europa actual, poca gent, ara mateix, s’adscriu explícitament a aquesta teoria, si més no, en públic. Cal dir que de la llista de ‘societats europees avançades’, s’ha d’exceptuar la valenciana; una de les poques en què no sols hi ha gent que mostra públicament el seu nazisme, sinó que la policia els protegeix fins al punt de destruir les proves que els inculpen (http://www.vilaweb.cat/noticia/4201081/20140701/guardia-civil-destrueix-armes-guerra-eren-prova-grup-nazi-valencia.html). 
Hi ha, en canvi, altres maneres d’expressar les creences supremacistes, que compten amb molts més adeptes. Podríem dir-ne ‘supremacisme trivial’, en el mateix sentit en què Michael Billig (1995) encunyà el seu ja clàssic ‘nacionalisme banal’, i es manifesta molt freqüentment en forma de supremacisme lingüístic.
És el cas de la recent reacció dels vianants malaguenys, en trobar-se amb un rètol escrit en català (http://www.diariosur.es/videos/malaga/201407/09/hace-anuncio-catalan-calle-3666441753001-mm.html). Com es pot comprovar al vídeo, els qui s’esvaloten i ironitzen sobre el tema, no són militants d’organitzacions d’extrema dreta, ni assassins convictes, sinó gent normal. Gent ‘normal’ que considera que un cartell en català és una ofensa o un atreviment. Gent ‘normal’ a qui, molt probablement, passen desapercebuts centenars de missatges en anglés, francés, suec o alemany. No així un cartell en català; fins ací podríem arribar!
Una llengua, qualsevol llengua, és el producte evolucionat i refinat de segles de tradició cultural d’un grup humà. Tots els idiomes ho són, des de l’omnipresent anglés fins a qualsevol llengua africana o amazònica parlada per apenes uns pocs milers de persones. I com que tots els humans som extraordinàriament iguals (els nostres genomes divergeixen sorprenentment poc), hem d’acceptar que totes les llengües ens permeten expressar les mateixes coses. Tots els sentiments, emocions i pensaments que els humans podem construir poden ser expressats en qualsevol dels idiomes que els humans hem desenvolupat.
Com és, llavors, que uns humans poden considerar que la seua llengua és superior a qualsevol altra? Únicament si ells es consideren superiors! Quan Adolfo Suárez, a finals dels anys 70 del segle passat, ironitzava sobre la impossibilitat d’escriure manuals de Qímica Nuclear (sic) en basc o en català, mentre assumia que no hi ha cap problema per a escriure’ls en castellà, estava dient que el seu grup, els castellans, era innatament superior als altres. I això és, senzillament, supremacisme. Resulta curiós, si més no, que un membre destacat d’aquest grup suposadament superior ignorara que el nom correcte de la disciplina és Física Nuclear. 
Una de les manifestacions més habituals d’aquest supremacisme lingüístic latent és l’expressió “Parlaré en castellà per educació”. Que potser només és possible ser educat en castellà. Què té aquesta llengua que permet de comportar-se educadament? Com és que les altres (totes les altres o només algunes altres; això no altera l’argument) no permeten de mostrar educació? Què hi ha d’innatament superior en els castellans, que fa que la seua llengua siga vehicle apropiat per a la cortesia o l’educació, mentre que l’idioma dels valencians, el dels gallecs o els dels bascos no n’és capaç?

L’única explicació possible implicaria proclamar que els castellans són un grup humà superior. I això no queda bé perquè és massa descaradament supremacista. Potser és per això que prefereixen mostrar la seua actitud subjacent indignant-se en trobar contaminat el seu camp visual amb paraules escrites en llengües ‘inferiors’. 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

A les festes valencianes… música en castellà!

0
Publicat el 29 de juny de 2014
Potser el títol us farà pensar que parlaré d’alguna festa organitzada per un ajuntament del PP. Aneu errats.
Fa poc, en una celebració organitzada i protagonitzada per una colla inequívocament valencianista de l’Horta, vaig viure una situació que m’ha fet reflexionar. L’explicaré primer, i després compartiré les reflexions que m’ha inspirat. 
Poc abans de l’inici formal de la festa, un dels membres de la colla instal·là un ordinador i uns altaveus destinats a l’animació musical prèvia als ritmes emotius i corprenedors de les dolçaines i els tabals, que tradicionalment acompanyen la festa. 
La primera cançò que sonà era un rap del grup anomenat Calle 13. La lletra era punyent i suggeridora, i es tracta d’una cançò plenament actual. Com ho era la segona, i també la tercera, que fou la que em motivà a acostar-me al responsable musical. Reproduiré (bastant fidelment) el diàleg que mantinguerem:

– Si vols algun CD de música en valencià, te’n puc dur un o dos.
– No, si en tinc un muntó!
– Doncs, per ara, totes les cançons que han sonat eren en castellà.
– Home, s’ha d’escoltar de tot!
– El teu “de tot”, de moment és un 100% en castellà.
– En castellà, en valencià…s’ha d’escoltar de tot…

Després de repetir-li quin era exactament el percentatge castellà del seu total, me’n vaig anar, visiblemet enutjat. Ho reconec.
Als pocs moments sonà, finalment, una cançò en valencià: “Orxatera valenciana”, de Joan Monleón.
Després he sabut que al llarg de la nit, almenys dos persones més li van fer comentaris semblants (perquè havia tornat a posar música en espanyol), i n’obtingueren la mateixa resposta. 
I ara venen les reflexions, algunes en forma de pregunta, que abocaré sense més, per a deixar-les obertes als comentaris i crítiques de qui les vulga llegir:
  1. En les festes populars dels pobles castellans, algú inicia la festa amb cançons en un altre idioma que no siga el seu?
  2. Estic molt d’acord que convé escoltar de tot. Mai no m’he negat a escoltar una música perquè no estiguera en el meu idioma. I tanmateix, una festa popular valenciana s’ha de nodrir de música de fora?
  3. Si en espanyol estava posant una música de plena actualitat, per què, en canviar (finalment, i a demanda) al valencià cal remuntar-se a una cançò de fa trenta anys? I això, precisament quan vivim una mena d’època daurada, en què hi ha música valenciana en tots els estils imaginables. És que només es pot ser modern i obert en espanyol?
  4. L’argument “s’ha d’escoltar de tot”, penseu que algú que no estga sotmés a la marginalització cultural que patim els valencians, el faria servir per a justificar la incongruència d’obrir una festa valenciana amb cançons en la llengua que ens imposen? 
  5. Per cert, és el mateix argument que he obtingut, per part de l’ajuntament  del mateix poble, quan he fet una queixa similar, en ocasió d’alguna altra festa, aquesta sí, organitzada pels madrilenyistes radicals del PP. 
  6. Em sembla patètic obtenir la mateixa resposta de dos persones teòricament tant distanciades en ideologia i objectius. No sé si hi ha alguna indicació més clara de derrota que el fet d’interioritzar i utilitzar els arguments de l’enemic… contra nosaltres mateixos.
I acabe. És molt trist encetar una festa que visc com a pròpia amb la mateixa sensació de ser foraster a casa meua que tinc quan la festa l’organitzen els esbirros de Madrid que ocupen la majoria de les institucions valencianes. Em fa entendre aquella coneguda pregària: “Guarda’m, Senyor, dels amics, que dels enemics ja me’n guardaré jo mateix”.
Nota: els fets no són atribuïbles a la colla esmentada, en conjunt. Em consta que no és el seu sentir general, i que es tractà de la iniciativa d’una sola persona. El meu interés, per tant, no és desacreditar la gent que treballa intensament per a mantenir i millorar la festa en qüestió, sinó compartir les inquietuds que això em provoca. (I, si pot ser, que no es torne a repetir l’esceneta en qüestió, i que destinen a l’animació musical algú altre amb una mica de criteri).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Breu desig per a una nit d’estiu

0
Publicat el 20 de juny de 2014
S’acosta el solstici d’estiu, la que ara coneixem com la nit de Sant Joan, que és festa grossa en tots els territoris on vivim els qui ens despertem dient ‘Bon dia’ i ens gitem amb ‘Bona nit’. Una nit que té aires de festa i connotacions místiques des de molt abans que algú es despenjara amb el nefast invent del monoteisme. Una nit que, com altres amb ressonàncies de ritual de pas, ha quedat associada a l’expressió de desitjos.
Justament això és el que vull fer ara. Formular breument el meu desig de Sant Joan per a enguany. 
Vull demanar que, en la pròxima ocasió en què això siga possible, els valencians posem al Palau de la Generalitat un President i no un (altre) governador civil directament importat de Decret de Nova Planta.
Tant me fa si és home o dona, quina llengua ha aprés primer, en quin lloc ha nascut o d’on prové la seua família. M’és indiferent si li agrada més dormir amb persones del seu mateix sexe o de l’altre.
Fins i tot em serà igual en quin partit milite, a condició que siga un partit valencià i no una simple sucursal (potser el terme més adient, ara i ací, seria ‘franquícia’), d’alguna camarilla amb seu permanent, caixa i comptabilitat a Madrid.
Només demanaria que siga capaç de sentir pels valencians i la nostra cultura el mateix respecte que tots han mostrat fins ara pels castellans i la seua. I de garantir que uns i altres puguem gaudir dels mateixos drets efectius.
Això, en la meua opinió, ni ha passat, ni hi ha hagut cap intenció de facilitar-ho, des que l’Honorable Josep-Lluís Albinyana fou President del Consell Preautonòmic del País Valencià.  
Ateu com sóc, no m’és fàcil decidir a qui s’hauria d’adreçar un desig com aquest. Deixaré, per tant, obert el camp del destinatari, tot i que estic raonablement convençut que no serà cap déu, ni cap esperit, ni cap entel·lèquia disfressada de ‘força superior’, ‘energia còsmica’, ‘harmonia universal’, o qualsevol altre terme per a rebatejar el (d’altra banda absolutament respectable) sentiment religiós. 
Serà, més probablement, un conjunt ben nombrós de persones, que un dia o altre han d’adonar-se que tenen molt més poder del que fins ara han gosat d’exercir.
Feliç nit de Sant Joan
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Trampa Tobeña

0
Publicat el 28 de maig de 2014
Amb la conferència titulada “La comunión independentista. Neuropsicologia del gregarismo nacional”, el professor Adolf Tobeña, catedràtic de Psiquiatria de la UAB sobrepassa un límit que fa por, i posa el prestigi de la ciència (si més no, la part que ell mateix en concita) al servei de la ideologia d’un partit polític concret. 
Essencialment, el professor de Psiquiatria sosté que la raó explicativa del caràcter majoritari que ara té el sentiment independentista a Catalunya s’ha de trobar en els mecanismes neurobiològics  subjacents a la conducta d’aquests individus. Pretén argumentar que alguna cosa va malament en el funcionament dels cervells dels catalans que són partidaris de la independència. Cal puntualitzar, en primer lloc, que això implica -òbviament- no qüestionar el funcionament cerebral dels partidaris de la dependència. És a dir, que estar a favor de la dependència equival a ‘normalitat’, i en contra, a ‘anormalitat’. 
A diferència d’altres comentaris crítics que s’han produït, jo no discutiré que les ciències biològiques, i la neurociència en particular, són imprescindibles per a entendre el comportament dels humans. Ho són. El nostre cervell ha evolucionat exactament de la mateixa manera com ho han fet tots els altres components del cos humà. Les mans, el fetge, el cor o els cabells han estat sotmesos a idèntiques pressions evolutives que els han acabat configurant tal com els coneixem ara. Sí, el cervell també (no veig de quina manera hom podria sostenir, des de la ciència, una excepció per al cervell), i això significa que, efectivament, com sosté el Dr. Tobeña, l’arrell de conductes socials molt complexes com ara la identificació nacional (conductes d’afiliació) es troba profundament inscrita en l’herència genètica. 
La Psicologia Evolucionista ha pogut identificar, descriure i demostrar l’existència de diversos Mecanismes Psicològics Evolucionats (MPEs), que configuren unes fortes tendències de resposta, davant d’una multiplicitat de situacions. No són instints, en el sentit estricte de pautes fixes de comportament que no necessiten cap mena d’aprenentatge per a expressar-se, sinó que només es poden entendre en relació amb l’estimulació ambiental a què estem sotmesos des del naixement, i que s’expressen en ambients concrets, amb la sòlida influència de tota l’estimulació present i rebuda en el passat.
Entre aquests MEPs hi ha el que el psiquiatra invoca principalment per a explicar l’auge de l’independentisme català, que és conegut com el biaix de conformitat. Aquest mecanisme, per dir-ho breument, ens impulsa a estar d’acord amb el nostre grup humà de referència. Els coneguts experiments de Solomon Asch en la dècada de 1950 mostraven clarament com, en presència de dos línies de distinta longitud, la majoria dels enquestats identificaven la més curta com més llarga, sempre que les altres persones de la sala, contra tota evidència perceptiva, havien afirmat creure això mateix (http://en.wikipedia.org/wiki/Asch_conformity_experiments). Alguns experiments posteriors (Darley i Latané, 1968) en contextos socialment més sofisticats, han vingut a corroborar essencialement la influència d’aquest mecanisme.
És ben cert que aquest mecanisme pot contribuir a explicar els elevats nivells de consens que, en determinades circumstàncies, tendeixen a produir-se en les societats humanes. Podem, per tant, afirmar que bona part de les persones que actualment estan convençudes de la conveniència d’un estat català independent, s’han vist influenciades per aquest mecanisme psicològic.
Exactament de la mateixa manera, i en proporcions equivalents, que les persones que estan convençudes de la conveniència d’una Espanya única i indivisible, els qui creuen fermament en la vida eterna, els partidaris decidits de l’agricultura biològica o els convençuts que el Real Madrid, el València o el Barça és el millor equip de futbol del món.
Perquè hi ha una característica que és comuna a tots aquests, i a molts altres grups: tots són humans; són membres d’una mateixa espècie. I qualsevol mecanisme psicològic, si és producte de l’evolució, afecta tota l’espècie en conjunt, i no únicament aquells grups d’humans que algun professor d’universitat detesta per raons ideològiques. 
Més encara, l’única manera d’afirmar que un d’aquests mecanismes puga afectar un grup (els partidaris de la independència) i no un altre (els partidaris de la dependència, per exemple) seria afirmar que o bé els uns o bé els altres, no són humans. Hi pot haver alguna forma més radical de supremacisme que negar el caràcter d’humà al grup que personalment detestes?
Potser per al lector no són ben coneguts els mecanismes que permeten la selecció d’un determinat tret de conducta, en la mesura en què afecte significativament la probabilitat de supervivència i l’èxit reproductiu dels individus que en són portadors. És evident, tanmateix, que un científic de la talla del professor Tobeña els coneix perfectament. Així, l’única explicació possible a la seua utilització fraudulenta del prestigi de la neurociència per avalar un determinat posicionament ideològic és la deshonestedat científica; la utilització fraudulenta d’unes dades, uns resultats i uns raonaments, per tal de fer que persones que desconeixen les particularitats d’una ciència, creguen que allò que s’està expressant no és una opinió (tan legítima com qualsevol altra) sinó un postulat científic. 

Em sap molt greu dir això, però és precisament el respecte a la talla intel·lectual i el nivell de coneixements del professor Tobeña el que m’impedeix de creure que ell no siga conscient de la fal·làcia que presenta com a argumentació. Tota persona té dret a expressar les seues opinions polítiques, amb independència de quina siga la seua professió. Èticament no és admisible, però, voler fer passar bou per bèstia grossa, i presentar els posicionaments supremacistes d’un determinat partit, que considera que uns ciutadans han de tenir més drets que uns altres, en virtut del seu orígen o de la seua llengua, com a arguments derivats de l’aplicació de la neurociència a l’estudi d’una realitat social en particular.

O potser és només que, en tant que ésser humà, el professor Tobeña està subjecte als mateixos mecanismes que, tal com ell descriu, operen per a facilitar la conformitat en els independentistes catalans, i -en el seu cas- li facilten la comunió amb els referents ideològics del partit espanyolista UPyD. No oblidem que es tracta d’una formació política en què els militants escolten impàvids com la seua líder critica durament els polítics professionals, mentre celebra els seus 30 anys de dedicació exclusiva a la política. Si això no demana un mecansime de conformitat supremament desenvolupat, que vinga la neurociència i ho explique. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Frau de democràcia

0
Publicat el 21 de maig de 2014

Sóc conscient que l’ús de les paraules ‘frau’ i ‘democràcia’ en la mateixa frase és redundant per a referir-se al sistema polític vigent a Espanya. Un sistema fraudulent pel seu origen en la voluntat del dictador, que es fonamenta en una constitució perfectament il·legítima des del moment en què naix sota la pressió armada de l’estament militar.

Tot i això, hi ha fets que bé mereixen que tolerem algunes redundàncies. Parle de la proposta, avalada per uns quants dinosaures de la política hispana, com ara Felipe González, d’arribar a un pacte de govern entre PP i PSOE.

El sistema no va nàixer perquè el poble poguera exercir el poder de cap manera, sinó per a garantir que dos partir controlaren permanentment el govern. I així ha estat fins ara. Amb lleis electorals tramposes, redactades expressament en benefici dels satisfets hereus del franquisme, el bipartidisme (en cas que ens entestem a considerar que PP i PSOE són dos partits diferents) s’ha mantingut a flot durant tres dècades massa llargues.

Que ara, quan tot just s’albira la possibilitat que l’enganyifa trontolle, i que el poder puga no anar a parar a mans d’un dels dos grans partits del nacionalisme espanyol, és absolutament fraudulent preparar un pacte que els reinstal·le al govern, manifestament en contra de la voluntat popular (si és que finalment s’expressa en aquest sentit).

Recorde, per exemple, una campanya d’un d’aquests partits, que deia “Si tu no hi vas (a votar), ells tornen“. “Ells”, per descomptat, eren els de l’altre partit. Uns i altres han estat demanant un vot contra l’altre sistemàticament. Mancats de més arguments polítics, ja que les seues accions de govern han estat sovint perfectament indistingibles, han recorregut a una tècnica terapèutica coneguda com a il·lusió d’alternatives, en què s’ofereixen al pacient dos opcions distintes, amb la peculiaritat que, trie la que trie, n’obtindrà benefici terapèutic. La diferència, òbviament, és que en el terreny de la política electoral, la peculiaritat era que triàrem el que triàrem, perdíem. Fa trenta anys que perdem sempre a mans dels mateixos gossos amb collars lleugeríssimament distints.  

En el terreny de la política econòmica, les propostes dels dos partits han estat pràcticament indistingibles. Els bancs, per exemple, s’han beneficiat més durant els governs del partit que -suposadament- se situa més a l’esquerra dels dos. I si atenem a la política territorial, els valencians hem seguit igualment espoliats i idènticament ignorats amb els uns i amb els altres. Tant si els governs de Madrid i de València eren del mateix color, com si cadascun estava en mans d’un dels dos partits, ens han pixat damunt i ens han forçat a acceptar que plovia.
Entretant, això sí, hi ha un considerable excés de milionaris en les files de tots dos partits, i els consells d’administració de les grans empreses estan plens de noms que abans havien omplert candidatures electorals. Que la majoria siguen d’una mediocritat espantosa no hauria d’estranyar ningú. No era brillantesa, sinó fidelitat canina, la qualitat que se’ls requeria per a prosperar dins les seues organitzacions.

És senzillament una estafa que ningú gose a parlar d’un pacte de govern entre els dos grans beneficiaris de l’herència franquista. Si amb tot el poder que han tingut i amb tots els recursos que han balafiat generosament (en ells mateixos) no han aconseguit sumir la gent en un estat d’estupidesa permanent que els permeta de seguir xuplant eternament del pot, que vagen a plorar pels racons. Un govern de coalició entre els dos grans farsants de la pseudodemocràcia espanyola no seria només una estafa; seria un insult tan greu que justificaria qualsevol mena de reacció popular.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

País de premis

0
Publicat el 6 d'abril de 2014

Tenim, probablement, un dels teixits associatius més densos del món. Centenars d’associacions de caràcter culturals de totes les grandàries i condicions escampen el seu treball per tots els racons de la nostra allargada geografia. Això vol dir que milers de persones dediquen part del seu temps lliure a fer coses en favor de la cultura que compartim.
Les circumstàncies polítiques adverses que hem viscut durant els darrers segles han fet que les seues activitats hagen estat sovint molt ingrates, quan no directament costoses o arriscades. I tanmateix, les han dutes endavant. S’han fet càrrec de mantenir viva una flama que, en condicions de normalitat nacional, amb mecanismes d’estat i mitjans de comunicació a favor, seria molt senzill de mantenir. A nosaltres, en canvi, ens ha resultat molt difícil. Moltes de les persones que llegireu aquest article ho sabeu per experiència pròpia. 
Fa poc que he sabut que l’Ateneu d’Acció Cultural de Girona m’ha proposat com a candidat al Premi a la Normalització Lingüística i Cultural que es lliurarà el proper 13 de juny a l’Ateneu Josep Irla. Una simple ullada a les persones que l’han merescut en edicions anteriors bastarà per a entendre que em sent molt honorat i agraït per la nominació.
No és de la meua nominació, però, que vull parlar ara, sinó de l’ADAC, o més ben dit, de totes les altres organitzacions que li són germanes en objectius i en il·lusions. De totes les associacions que no han gaudit de condicions favorables, subvencions generoses, visibilitat garantida o publicitat gratuïta. Ans al contrari, s’han sustentat gràcies a l’esforç voluntari i a la constància, sovint anònima, d’un grapat de gent generosa, que en condicions enormement adverses, mitjanament complicades o només difícils (però mai no en condicions obertament favorables) s’han escarrassat per a dissenyar, planificar i dur a terme activitats culturals que, al capdavall, han possibilitat el miracle que encara estiguem vius com a poble, i que encara tinguem la força que tenim, i que de tant en tant demostrem.
Quan una d’aquestes associacions convoca un premi, ens ofereix també una oportunitat de retornar-los, amb un gest ben senzill i sense cap cost econòmic, una part de l’esforç que hi inverteixen. Esperen, legítimament, que les persones nominades contribuesquen a difondre el nom i la feina de qui convoca els premis. Entrant a la seua web i votant per qui siga, també els estem dient que el seu esforç no és balder. Que té, com a mínim, la compensació de ser reconegut per qui, com ells, s’estima el país, la cultura i la llengua que compartim.
Això és, senzillament, el que vull demanar, que des d’ara i fins al 23 d’abril, entreu a la web d’ADAC i voteu per qui vulgueu. Hi ha un premi per a entitats i un per a persones. I voteu qui voteu, el guanyador serà l’ADAC, seran totes les entitats que conformen el teixit de base de la nostra vida cultural; un teixit que, tot i ser dens, en no tenir el suport de cap estat, mai no ha deixat de ser precari. Que no ho siga, si més no, en l’atenció i el respecte que nosaltres, els usuaris de la cultura que ells defensen, els retornem.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Per les seues obres els coneixereu

0
Publicat el 3 d'abril de 2014
D’acord amb els pressupostos de la Generalitat, la Conselleria d’Educació destinarà 100.000 euros a la promoció del valencià (http://www.docv.gva.es/datos/2013/12/30/pdf/2013_12444.pdf). Potser sembla una quantitat ridícula, sobretot si tenim en compte les grandiloqüents declaracions d’amor a la llengua (generalment fetes en perfecte madrileny, això sí) a què ens tenen acostumats els actuals ocupants del Palau.
Per a decidir si n’és o no, de ridícula, bastarà comparar-la
amb algunes altres dotacions, com ara la destinada a Fundació de la Comunitat
Valenciana la Llum de les Imatges (2.381.000€) o a la Fundació Centre d’Estudis
‘Ciudad de la Luz C.V.’ (1.062.000€). Es veu clarament que la llum els interessa molt més que no la llengua. I també que tenen una obsessió malaltissa amb evitar el gentilici ‘valenciana’ i substituir-lo per l’absurda perífrasi “de la Comunitat Valenciana”. El desig de no ser sinó una mera i insípida comunitat ben supeditada a alguna entitat de naturalesa superior és superior a les seues forces.
Cal gastar diners en la promoció del valencià? Segurament sí, perquè se n’han gastat, i molts, en intents d’exterminar-lo, i una societat democràtica i responsable, hauria d’invertir en la conservació dels seus actius en tots els nivells, des del paisatge al paisanatge, passant per l’arquitectura, la cultura i abastant, fins i tot  prioritàriament, el millor resum de la història, la saviesa i les capacitat d’un poble, que és la seua llengua. Qui vulga saber quin impacte han tingut les polítiques exterminacionistes sobre la llengua que usen els nostres respresentants polítics pot comprovar-ho ací: http://www.einesdellengua.com/Fitxes/Textos/D/diputats.htm
Ara bé, també hi ha una forma molt barata de promocionar l’ús d’un idioma. Investigacions en profunditat, dutes a terme per algunes de les universitats més prestigioses del món, desvelen una conclusió sorprenent i fins i tot revolucionària. Hi ha un sistema senzill, no contaminant i extraordinàriament econòmic, que és la manera més eficient de promoure l’ús d’una llengua: usar-la!
Si tots els membres del govern valencià i de les diferents administracions públiques volen realment promoure el valencià, i al mateix temps, mantenir l’austeritat pressupostària que demostren inequívocament dedicant, per exemple, 107.570.000 € a una Radiotelevisió Valenciana que no existeix, és molt fàcil. Només han de deixar d’expressar-se a tothora en madrileny, com fan fins ara, i passar a fer-ho en valencià. Potser sí que tindrà algun cost, perquè molts d’ells són discapacitat lingüístic profunds (ignoren el 50% dels idiomes oficials) i necessitaran classes particulars per a posar-se al dia i equiparar les seues prestacions a les de milers de ciutadans que no cobren, ni de lluny, els seus sous privilegiats.
La inversió, en tot cas, seria ben modesta, en comparació amb l’impacte que això tindria. Molta gent podria deixar de vore el valencià com un mer requisit administratiu, més o menys molest d’aconseguir, però perfectament inútil, una vegada que t’has fet amb el corresponent diploma acreditatiu. I podrien arribar a pensar que elvalencià és una llengua digna, útil per a tots els menesters, des de fer acudits fins a governar, passant per impartir classes o publicar receptes de cuina sofisticada o manuals de supervivència al desert. 
Clar que potser és això, precisament, el que volen evitar a tota costa. Que algú puga arribar a creure que el valencià és una llengua normal, que seria com creure que els valencians som persones normals, ciutadans de la mateixa categoria que els altres, els castellans, per exemple, que sí que tenen garantits tots els seus drets lingüístics i culturals. Tenen governants que parlen el seu idioma, escoles, teatres, pel·lícules de cine i programes de ràdio i televisió, diaris… Tenen tot el que cal per a seguir considerant, com fan tots els pobles sans del món, que la seua és una llengua tan bona com qualsevol altra, perquè ells mateixos són tan bons com qualsevol altre. No més (que això és supremacisme; la ideologia que alimenta el partit que destina 100 mil euros a promoure l’ús de la llengua del país que governen), però tampoc menys.
Si no volen que ens considerem normals, si ens consideren clarament inferiors als nostres conciutadans castellans, que ho diguen, i que no ens insulten destinant misèries a promoure un idioma, el nostre, que òbviament no és el seu.

Publicat dins de General | Deixa un comentari