de l'Horta estant

El passat 7 de juliol es jugava, a Xaló (Marina Alta) la final del campionat de llargues, de pilota valenciana, que enfrontava els equips de Murla i Agost. Arribant al carrer de l’Església, on es jugava la final, era difícil no parar atenció a la música que sonava a tot volum. Totes les cançons eren en espanyol. Algú pot imaginar una celebració de cultura popular castellana o francesa, en què el 100% de les cançons seleccionades sonaren en un altre idioma? És evident que la resposta és un NO rotund. Això és impossible, i ho conbsiderarien un insult.

Per contra, es veu que la Federació de Pilota valenciana troba que una final de la varietat més antiga del nostre joc nacional queda perfectament ambientada amb les cançonetes de moda en la llengua dels castellans. Potser ho feien per mantenir la coherència amb la pancarta que presidia el carrer, que resava -en estricta aplicació del bilingüisme castellà/espanyol, preferit pel partit que n’ostenta el poder: “La Diputación de Alicante siempre con el deporte“.

Ben passades des quatre de la vesprada, una dona de la Federació de Pilota agafava el micròfon per a presentar els jugadors de cada equip. En el de Murla, dos dels components tenen per cognom Giner. Endevineu com el va pronunciar l’esmentada senyora? Efectivament, com ho hauria fet una persona natural de Valladolid o de Burgos, amb un so gutural de la ‘g’ tal com s’emet en pronunciar -en castellà- Jaén o Jorge.

L’hàbit absurd de pronunciar cognoms valencians com si foren castellans és ben habitual, fins i tot entre els professionals de la ràdio i la televisió. És una mostra ostensible de submissió a l’amo, que transmet clarament el missatge “No som ningú; ni tan sols els nostres noms no mereixen ser pronunciats a la nostra manera, sinó a la vostra”. Sucursalisme fonètic podria ser una bona denominació per a aquesta forma pràctica de genuflexió permanent.

No és, però, un fenomen aïllat, sinó que prové d’una actitud global i molt arrelada, que és el sucursalisme essencial. El podríem definir com la disposició estable sotmetre’s en tot i per tot a aquells a qui consideren els seus amos. De motius perquè s’haja desenvolupat, prou sabem que n’hi ha. Fa més de 300 anys que la submissió abjecta ha pagat dividends a uns quants, a còpia de sacrificar drets, cultura, llengua, tradicions i benestar d’una majoria. Els sucursalistes, a força de beneficiar-se de la connivència amb monarques absoluts, colpistes i dictadors de tota mena han ocupat el poder polític durant massa segles i han fet mans i mànigues perquè la submissió esdevinguera la forma normal de comportar-se els valencians. 

D’antídots, però, també n’hi ha. El més potent es diu dignitat, i es tracta d’una recepta molt vella. Consisteix bàsicament a pensar que no som superiors a ningú, però tampoc inferiors. Es prepara en una solució composta per una part de trellat -consistent en assumir que ser valencià és tan legítim i valuós com ser qualsevol altra cosa- i una d’amor propi. Amb aquests ingredients, és factible trobar l’esma i els recursos necessaris per a aprendre a pronunciar els nostres noms i cognoms tal com ho fem els valencians, a escriure els topònims en la forma que els correspon, que és en la llengua del poble en qüestió, i no en dos, ni en tres ni en cinquanta-quatre. Si Teruel és sempre Teruel, per quins set sous Castelló ha de ser Castelló/Castellón?

I ja posats en faena, aprendrem que la medecina és tan potent, que en uns pocs dies ens sentirem capacitats per a mantenir-nos dempeus davant de qualsevol, per a mirar als ulls qui siga que se’ns pose al davant i -arribat el moment- per a reclamar allò que és nostre i ens pertoca, amb la mateixa enteresa i presència d’ànim amb què ho farien els naturals de qualsevol altre país del planeta.

No ho resoldrem tot pronunciant com toca els nostres noms ni fent sonar música valenciana en els nostres actes culturals. Però seria un bon començament. Si més no, transmetria un mínim de dignitat, en comptes del sucursalisme vergonyós i patètic que hem d’aguantar tantes vegades.