Catalanofòbia made in Catalonia
Fa temps que volia dedicar un text al senyor Francesc de Carreras i Serra. La meva idea era emmarcar-lo en una sèrie dedicada als principals ideòlegs de l’unionisme català, però l’atzar ha fet que aquesta setmana el seu nom hagi sortit a la palestra per partida doble. Aprofito, doncs, l’ocasió.
Aquest respectable senyoritu de Barcelona, catedràtic de Dret Constitucional i fundador, entre altres, del Foro Babel i de Ciutadans/Ciudadanos, és, com tothom sap, un dels màxims ideòlegs de l’espanyolisme català. Les tesis de Carreras / Rivera / Ciutadans han passat a formar part de l’artilleria habitual de l’espanyolisme madrileny, que darrerament ha descobert que potser això del procés català no és el deliri d’un polític embogit, sinó un fenomen de més abast. Han trigat uns mesos, però finalment els unionistes catalans han aconseguit que l’ANC, Òmnium o l’Associació de Municipis per la Independència ara es trobin també al punt de mira (juntament amb Artur Mas) dels cavernaris monclovites.
Però tot en aquesta vida és susceptible d’empitjorar, i dilluns dia 5 De Carreras publicava un article a El País (“La independencia que viene de lejos“) on apuntava encara més enllà. Concretament, a la “labor callada” que va emprendre des dels anys 80 del segle passat el nacionalisme català liderat per Jordi Pujol. Ja ens ho sabem de memòria. És allò d'”El árbol y las nueces” que l’any 2000 van publicar Carmen Gurruchaga i Isabel San Sebastián en relació a la política basca: hi havia una relació soterrada i intrínseca entre el nacionalisme del PNB i la violència etarra. A Catalunya no hi ha violència, però sí que hi ha una encara difusa voluntat de ruptura amb l’estat. Per De Carreras, si bé el pujolisme no era explícitament independentista, va crear, tanmateix, les condicions perquè avui es pogués produir l’esclat sobiranista. La seva tasca fou la de “ir preparando el Estado del futuro mientras se desarrollaban las competencias del presente“. En fi, no continuarem perquè tant Francesc-Marc Álvaro (“Nosaltres els malalts“) com Suso de Toro (“España ya está rota“) ja han replicat magistralment les teories del senyor catedràtic.
El que a mi m’interessa, en tot cas, és remarcar com de Carreras incorre habitualment en el menyspreu de la societat catalana i dels seus polítics, siguin del color que siguin, per sostenir les seves tesis. Álvaro, per exemple, escriu que, segons l’ideòleg unionista, “les persones que propugnen la independència no tenen capacitat de discerniment, són ninots en mans de governants conspiradors que –per reblar el clau–dominen la situació gràcies a les subvencions“. Som independentistes, doncs, no perquè hàgim pogut arribar a aquesta conclusió nosaltres solets a través d’un raonament madur, sinó perquè TV3 i l’escola catalana ens han xarrupat el cervell. De Toro també incideix en aquest reduccionisme flagrant: “Si aceptásemos su visión de la sociedad catalana nos hallaríamos frente a un pueblo de idiotas manipulado por taimados canallas“. I és que no són només els independentistes. És la societat catalana en el seu conjunt qui ha emmalaltit o s’ha tornat ximple. L’escriptor gallec arriba a emprar un terme que, si l’hagués fet servir qualsevol articulista català, ja hauria encès la Puerta del Sol: “Creo que se le pueden hacer muchas objeciones a una tesis así, la primera es que aceptarla implica subestimar casi hasta el racismo a la población catalana“.
Que De Carreras pensa que els catalans, a més d’estar malalts, som imbècils de solemnitat és evident. Fa uns anys en dèiem autoodi. Ara està més de moda l’expressió catalanofòbia. És igual. La qüestió és posar-li nom al fet que les invectives sempre vagin contra el mateix col·lectiu. Perquè no és pas que de Carreras abomini de manera exclusiva el catalanisme / nacionalisme / independentisme. Aquells dies de canonització laica d’Adolfo Suárez em van fer recordar un text escrit fa mesos amb uns mots plens d’arrogància i de menyspreu contra els polítics catalans que protagonitzaren la Transició. Contra tots els polítics catalans: també els del PSC i el PSUC. Va ser en un article titulat “La hora de la audacia”, publicat a LV el 31 de juliol. Llegiu, llegiu aquest fragment dedicat a lloar l’astúcia d’Adolfo Suárez per contraposició a l’estultícia dels catalans:
“Pero Adolfo Suárez tenía también preparada otra inesperada jugada, más audaz que prudente: el retorno de Tarradellas como presidente de la Generalitat. Todos los políticos catalanes, de boquilla, estaban pidiendo el retorno de Tarradellas, pero ninguno lo deseaba. Jugaban de farol sabiendo que se trataba de un imposible lógico: no era posible entroncar la legitimidad histórica republicana con la nueva monarquía democrática. Pero inopinadamente Tarradellas aterrizó en Madrid ante el pasmo general”.
Que burros els catalans, oi? I que llest, aquest Suárez! De manera que era ell, i no els catalans, el més interessat a fer “entroncar la legitimitat històrica republicana amb la nova monarquia democràtica”. Es veu que aquest antic secretari del Movimiento (que, com s’ha dit aquests dies, no sabia qui coi era Tarradellas ni que existís una Generalitat a l’exili) es moria de ganes que tornés el President de la Generalitat republicana, mentre que cap dels polítics catalans no ho veia amb bons ulls. Cosas veredes…
En definitiva, que, com proclamava l’ínclit Narciso de Carreras*, pare d’en Francesc, secretari de Cambó reconvertit al franquisme, potser el que ens passa als catalans és que no estem preparats per a la independència, tal com els passava als pobres africans del seu temps:
No ho oblidem pas, senyor de Carreras.
(*) Per cert, tampoc oblidem que no tots venim d’un silenci antic i molt llarg. Al senyor Narciso de Carreras i Guiteras, el seu sobrevingut fervor pel nou règim feixista li valgué la presidència del Barça (1968-69), la de La Caixa (1972-1987), la de l’Instituto Catalán de Cultura Hispánica (1966), i ser nomenat tinent d’alcalde de Barcelona (1960) i procurador familiar a les Corts per Girona (1967-1971).
