Dilluns farà vint-i-cinc anys que es va inaugurar l’institut de l’Olleria. El curs havia començat la tardor anterior, però estes coses protocol·làries tenen vida i martingales pròpies i la cinta oficial no es va tallar fins al 10 de febrer de l’any 2000.
Ja en vaig parlar l’octubre passat, quan es complia el quart de segle de l’inici de les classes al centre, llavors encara sense nom propi i batejat més avant amb el nom de la partida on el van construir, el Vermellar. En aquell moment encara pensava (et moriràs de vell i et tocaran a albat, diuen) que en un moment o altre veuríem algun acte, o activitats, de celebració, amb ciris o sense. Però no.
Fa l’efecte que tindre una infraestructura educativa tan important i potenciadora no passa de considerar-se una anècdota, no una categoria. I això no ens deixa, com a poble, en bon lloc.
Fotograma de la pel·lícula de 1928 de promoció de la destil·leria d’Aielo de Malferit
Dissabte vaig anar a Aielo de Malferit a veure l’estrena (a casa) del documentari “L’espurna d’Aielo”, un bon treball cinematogràfic sobre aquella llegenda que parla de l’origen aieloner de la Coca-Cola.
El curtmetratge, com el mateix director va explicar, no pretén confirmar ni desmentir la relació directa entre la Nuez de Kola-Coca feta al poble dels naps i el refresc escumós de l’imperi ianqui. És, això sí, un reportatge ben interessant sobre alguns aspectes de la història d’Aielo i algunes característiques populars relacionades amb la pervivència de la fabricació de licors.
El documentari manté expressament una incertesa que, d’altra banda, ja sabem superada. Però és com allò dels Reis d’Orient, que sempre fa una miqueta d’il·lusió.
I ja que parlem de coses poc certes, si els de l’Olleria tinguérem una miqueta més d’orgull local podríem reclamar l’origen més primigeni de la Coca-Cola, ja que la beguda d’Aielo que es reclama mare de l’americana va nàixer gràcies als frares del convent de Caputxins de l’Olleria, introductors de les fulles de coca necessàries per al beuratge aquell.
Inesperadament, t’arriba a les mans (és un dir, que ara tot són coses digitals) un curtmetratge on trobes l’ontinyentí Gonzalo Gironés fent de guionista. I també l’amic Paco Muñoz tocant la guitarra vestit de sotana. Mira que ens hem trobat en casos rebuscats, però no l’havia vist encara amb l’uniforme seminaril.
A l’extensa escampada de qui foren seminaristes i seminaristes fugitius de València-Montcada, el document dirigit (dels primers, segurament) per Pere Balañà (Pedro, per imperatiu legal) els representa un atractiu especial. I és, com ja ha dit algú dels que hi van conviure activament, una mostra de neorealisme cinematogràfic impensable en aquella institució en temps de nacionalcatolicisme.
Per sort, no tot és Nadal. I de Panamà ens arriba un concert de Rómulo Castro amb el Grupo Tuira amb què la formació tanca trenta anys de dedicació conjunta a la música.
És un adeu de la banda, és la presentació del darrer disc (SEP7EM), i és, com no podia ser d’altra manera, un homenatge més als orígens de la seua família materna, procedent de l’exili valencià.
Una cançó de bressol heretada de la memòria i un sentiment perenne musicat (Mare ànima) –actualitzat i transportat a la parla de la mare evocada– són la reivindicació orgullosa d’una filiació arrelada a la dignitat.
S’ha parlat, i es parla, molt de l’almorzar. Massa i tot, diria jo. Fins i tot n’hi ha que s’han inventat allò de la cultura de l’almorzar, un concepte que ha servit per a omplir planes de diaris i cartes de menús inhòspits plenes d’entrepans que competeixen per combinacions destarotades i mides inoperatives.
En l’invent, en tot cas, trobaríem a faltar justament dos dels elements que podrien identificar l’almorzar més o menys tradicional –d’una tradició recent, en tot cas–. Un, és que es tracta d’un tràmit alimentari necessari per a mantindre el cos i l’esperit en condicions enmig de la jornada laboral; i, per tant, que ha de ser ràpid i sense floritures gastronòmiques. De fet, és costum dur l’entrepà de casa amb ingredients poc glamurosos. L’altre, és que serveix per a descansar del treball i fer vida social, xarrar, comentar l’actualitat o els sussuïts més recents.
Aquest segon aspecte és el que m’ha fet posar a divagar ací, perquè va ser mentre almorzàvem pocs dies després de la victòria electoral que dugué Zaplana a la Generalitat que un amic em va dir: “són males persones”. Per algun motiu, l’afirmació que vaig considerar exagerada i una generalització, se m’ha quedat gravada en el cervell. De tant en tant em ve a la memòria, però és que ara, a la vista de l’actuació del Consell de Mazón, pense que va ser molt indulgent.
Que diu el ministre espanyol Óscar Puente que el 22 de desembre posaran en marxa ja algunes línies de tren més, i que serà “el millor regal de Nadal que podem fer a València”. Una gràcia de xic. Tot un detall paternalista de l’Estat amb els indígenes de la colònia.
Però com que ací som més dels Reis que no del Pare Nadal, si accepta cartes de demanar li diríem que, quan vinga gener, el millor regal seria que en el pressupost de l’Estat no ens deixaren (com sempre) com si fórem l’últim postilló: que hi posen inversions ajustades a la població i les necessitats, i (a més) que les executen. He dit “regal” per seguir-li la broma (o burla): hauria de ser “l’obligació estatal”; però de la Meseta estant, l’Espanya Assimilada és terra d’almoines.
No és que no tinguem la clau de la caixa: és que no tenim caixa i només fem que omplir la d’ells.
Són les dotze de la nit passades quan veig que m’arriba, per uatxap, com una mena d’estampeta de Santa Maria Magdalena, patrona de l’Olleria de 1643 ençà (i dels insensats en general no recorde ara a partir de quin any).
La imatge, que ha travessat electrònicament la frontera, s’ha pres a Madrid; i si hem de creure el missatge que l’acompanyava, en un instant mínimament anterior a l’eixida digital cap ací.
Moltes gràcies a la reportera Carmen Agulló que sempre té presents els servils feligresos de la santa.
La veritat és que ens posen difícil de mantindre el respecte institucional. Arriba el Nou d’Octubre i, entremig de les festetes i abraçades complaents de celebració oficials, el president de la Generalitat va rebre ahir un torero que diu que ja en té prou de fer patir els animals.
El missatge és potent. No només perquè eleva (torna a elevar) com a referent i pròpia la visió de l’España castiza, sinó també perquè va acompanyat de l’arraconament de les reivindicacions nacionals, les que no caben en els discursos i fets epidèrmics i sense forment. No és que el bandejament siga nou, però ara parlem d’ara.
Amb un govern joiosament ofrenador, i amb una oposició ofrenadora a mig gas o temorosa i desorientada, la Generalitat sembla una franquícia sense marge de maniobra ni ganes de tindre’n.
És així com el Consell arriba a fer-li palmes a un torero i a donar una alta distinció a algú que destacà (com a precedent del conseller Rovira) per menysprear el valencià. Ho fa mentre ignora una figura cabdal per a l’existència mateixa del mateix Consell. Fa tres mesos que s’ha mort Alfons Llorenç; ni se n’han recordat. O sí: potser és que se n’han recordat i els ha fet por. De totes maneres, segurament és millor així: sentir el seu nom enmig dels parlaments oficials i acomplexats faria patir.
Més val que el recordem amb un dels seus treballs, un reportatge històric per la data, per la temàtica i per la introducció del valencià en les emissions territorials de TVE.
Crida l’atenció com estos dies que no paren de parlar de detalls lúbrics de la relació del rei dels espanyols amb una vedet (potser perquè no poden amagar-ho després d’algunes publicacions als Països Baixos), crida l’atenció –dic– quants periodistes es fan els sorpresos de tanta carnalitat i menyspreu, com si no fóra una cosa més que sabuda fa dècades.
I també l’exquisida pulcritud dels debats i opinions que s’esforcen perquè res de tot això no esguite la monarquia, la institució que ha permés i encobert (i facilitat) tots els numerets del borbó. Amb el suport fervent de la “consolidada democràcia”.
Ben mirat, l’home no ha fet més que complir amb la tradició familiar. No podem dir que no ho sabíem; ni que no ho sabem.
L’última volta que vaig parlar amb el metge em va dir que la prova havia eixit bé i no hi havia cap problema. Era una qüestió purament preventiva.
L’home havia mirat les imatges que li havien enviat, les havia interpretades, i havia arribat a la conclusió que allà tot anava com toca i no hi havia res fora de lloc. Gràcies a la seua formació vaig poder exercir el meu dret a l’atenció mèdica. És el que passa: per tal que els drets no siguen sols unes ratlles en uns papers, hi ha d’haver mitjans (humans, materials, formatius…) que els facen exercibles.
Però al nostre país tenim un problema. Els patracols legislatius diuen que jo (per exemple) tinc dret de parlar en el meu idioma (i això ja és un símptoma d’anormalitat: no sé si els anglesos necessiten tindre escrit que poden parlar anglés a Anglaterra). Tinc el dret de parlar en el meu idioma… sempre que l’interlocutor en sàpia (o no diga que no en sap). És a dir, el meu dret depén de la formació (i la voluntat) d’una altra persona; i com que no hi ha cap instrument legal que obligue (ni que siga als que cobren nòmina de l’estat o l’estatut) en aquest aspecte, el dret no deixa de ser una digna aspiració o una rifa. Amb l’agreujant que el “premi” del sorteig si caus en la rifa (segons amb qui entropesses) pot ser tot un conflicte.
Que jo (posem per cas) puga adreçar-me sense haver de canviar de llengua i amb normalitat a qualsevol funcionària, agent uniformat, mestre, tècnica de la ITV… només es pot garantir si l’interlocutor (funcionària, etc.) té l’obligació d’entendre’m. És l’única manera que jo (i qualsevol altre) tinga el dret assegurat. Que no ho haja volgut (ni ho vulga) fer ningú no impedeix que siga així. I no dubte que se sap i que és justament per això que segons qui no ho vol fer.
En tot cas, per a arribar ací no calia tant de romanç: amb un exemple n’hi havia prou. Els castellans ja es van preocupar de posar-ho ben claret en la constitució del 78 (i ens hi van enviscar): tot lo món, per imperatiu legal, ha de saber el seu idioma (el d’ells) per a garantir que el podran parlar on els vinga de gust. Més clar no ho podem tindre. I fer com fan no és pecat. I a Andorra s’ha vist que és el camí.
La campanya esta de Somdelaterreta de la Generalitat ha creat prou de malestar entre gent del sector valencianista. Si més no, les queixes i protestes que he vist fins ara provenen d’este àmbit.
Com que no puc evitar anar a la contra en certes ocasions, he aprofitat algunes de les crítiques per a recordar que el terme tan lamentable i despersonalitzador de “terreta” havia començat a circular els últims anys en sectors –diguem que– pròxims al valencianisme guai.
En tot cas, i ja que sempre s’ha de mirar la part positiva, potser l’ús de “terreta” per part dels castellanistes declarats farà que els comboiats amb este gentilici genuflex s’adonen de l’error i tornaran al nom tan fàcil d’escriure i pronunciar com és País Valencià. I deixaran de tirar-se “terreta” als ulls.
La primera volta que vaig vore un artefacte d’estos que van solts netejant per casa va ser en ca un amic, que l’havia batejat amb el nom de Ximo. Després s’ha popularitzat molt, però en aquell moment em va sorprendre alamon.
Les coses evolucionen, i amb les millores tecnològiques la societat canvia. Per això és lògic que un comboi com aquella espècie de sorteig de la “cagà” de la burra haja evolucionat a la “parà” de la roomba. Ara hi ha moltes (moltíssimes) més maquinetes d’estes que no animals de faena als pobles, són molt més habituals i conegudes en la nostra societat. És, per tant, un canvi raonable i pràctic.
No sé si és la primera ocasió en què el joc es fa amb el robot. Sí que és el primer colp que ho veig, i m’ha fet gràcia. I mentre escrivia açò m’ha vingut al cap que potser hi ha alguna màquina que puga substituir les vaquetes…
Si faig memòria, en la caterva d’anys que fa que conduïsc m’han multat dues vegades per excés de velocitat. En autopista. També m’han multat en un parell d’ocasions per aparcar on no tocava, segons la policia local de cadascun dels casos. En realitat, les multes me la vaig guanyar per tano: tenia el costum de dur guardada l’acreditació de mobilitat reduïda i no l’havia posada quan vaig estacionar. Això sí, vaig aprendre que dur-la sempre a la vista és la millor manera de no tornar a fer el ridícul d’aquella manera.
La primera volta em va passar a Vic, i la segona a la Vall d’Uixó. Vaig presentar recursos i coses d’eixes que desbaraten els nervis a base de papers i més papers.
No m’ha tornat a passar, perquè ja duc sempre ben visible el cartonet justificador. Però passa que a voltes em fan sentir una miqueta moniato quan veig la facilitat amb què hi ha ara i adés (al poble, sense anar més lluny) cotxes aparcats en les places reservades sense la targeta pertinent i que no tenen mai els paperets sancionadors.
Maria Garcia, dalt al centre de la imatge, en un acte al centre d’allistament de les milícies femenines. Barcelona, 1936. (Fotografia: Josep Brangulí/Arxiu Nacional de Catalunya)
(Article publicat en el llibre de festes de l’Olleria de 2023)
El govern de les Illes Balears va començar l’any passat a posar les Stolpersteine (Pedres de la memòria), un projecte d’àmbit mundial liderat per l’artista alemany Gunter Demnig consistent en lloses de formigó de 10×10 cm, cobertes d’una capa de llautó o acer, on van gravades dades essencials de víctimes de les deportacions a camps nazis, i col·locades en llocs simbòlics de les seues vides.
El departament de Memòria Democràtica de les illes va decidir d’ampliar el projecte i afegir, a les 54 pedres inicialment previstes, 43 més en homenatge a víctimes del franquisme. I la primera d’aquestes peces que s’ha posat fora de les illes homenatja una olleriana, la miliciana Maria Garcia Sanchis, assassinada a Manacor per les tropes dirigides pel feixista italià Comte Rossi. Justament Maria Garcia és una de les tretze dones valldalbaidines biografiades en l’exposició Petjades de Dones que l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida vam produir el 2019.
El 27 de març de 2022, en un acte oficial, autoritats com el director general de Memòria Democràtica del govern balear, Marc Andreu Herrera, i descendents de Maria Garcia van col·locar la pedra al número 62 del carrer de Gustavo Adolfo Bécquer, a Sabadell, enfront de la que fou residència de Maria i la seua família a partir de 1930. Prèviament, membres del Moviment Feminista de Mallorca, del Col·lectiu Dones de Llevant i de l’associació Memòria de Mallorca van retre un homenatge a la guerrillera antifranquista al Centre Cívic de Can Rull, amb la batlessa de Sabadell, Marta Farrés, i el director del Memorial Democràtic de Catalunya, Vicenç Villatoro. A més, durant tres setmanes, la pedra de la memòria va romandre exposada al Museu d’Història de Sabadell com a part de la mostra «Maria Garcia Sanchis. Teixidora, espiritista, anarquista i miliciana» amb la qual el consistori li reté homenatge amb motiu del Vuit de Març.
Pedra de la Memòria dedicada a Maria Garcia Sanchis a Sabadell (Fotografia: Marc A. Herrera)
El tràgic final
Maria Garcia Sanchis, membre de les Milícies Femenines Antifeixistes, va participar com a cap d’un batalló femení en l’expedició que el capità Albert Bayo va organitzar per a recuperar Mallorca i que va salpar del port de Barcelona el 16 d’agost de 1936. Al cap d’unes setmanes, l’expedició va haver de reembarcar, però a l’illa es van quedar alguns milicians, entre els quals les conegudes com «Les cinc de Mallorca». Totes cinc van ser capturades pels franquistes, que les van torturar, violar i assassinar a Manacor el 5 de setembre de 1936. Una d’elles era Maria Garcia, el cos de la qual encara no s’ha trobat.
Qui era Maria Garcia Sanchis?
Maria Garcia Sanchis va nàixer a l’Olleria el 24 d’agost de 1881. Al voltant del 1900 degué abandonar el poble, i va viure a Barcelona, on es va casar amb Agustí Alonso Castells. Ella era teixidora i ell comerciant de gènere de punt, tots dos militants anarquistes i molt compromesos amb la lluita obrera. Vivien al barri del Camp de l’Arca del Clot. Maria va ser una dona d’esperit revolucionari, autodidacta, àvida lectora, militant convençuda, bona oradora i espiritista. Tenien un fill, Floreal, nascut a Barcelona, el 8 d’octubre de 1915. Més tard va arribar Aroma, nascuda el 7 d’octubre de 1922, qui es va morir a vuit anys, el 16 d’octubre de 1930, fet que va trasbalsar profundament la mare.
L’any 1930 Maria Garcia encarregà a l’arquitecte Joaquim Manich Comerma el projecte de construcció d’una casa al nucli de la urbanització de Can Rull, a Sabadell. Més avant, el 1935 feren un segon projecte de modificació i ampliació de la casa, on bastiren un magatzem per a instal·lar-hi un teler manual i una bobinadora.
El seu compromís polític la va dur a participar en la campanya de les eleccions municipals de l’any 1934. Entre més accions, va intervindre com a oradora en el míting femení celebrat al Teatre Principal de Sabadell el 10 de gener, on compartí cartell amb les republicanes Aurora Farràs, Fidela Renom, Rita Enrich, Francesca Vergès i Maria Dolors Bargalló, i també amb la propagandista de la Unió Socialista de Catalunya, Gavina Viana, que a la llarga esdevindrà una companya seua de lluites compartides.
Després del colp d’estat que desembocà en la Guerra d’Espanya, Maria Garcia no dubtà a comprometre’s amb la lluita antifeixista i s’enquadrà en les Milícies Femenines Antifeixistes dirigides per Gavina Viana, totes dues del PSUC.
Floreal, el fill de Maria Garcia, tot i haver tornat amb vida de l’expedició on acabà morint sa mare, va caure més avant en combat. El marit, Agustí, es va suïcidar a la platja de Castelldefels a finals dels anys 1950.
Un bar normal, sense pretensions. Això buscàvem per a dinar. Preguntem al xicon de darrere la barra, ens indica on seure i demanem.
Entren dues parelles, de mitjana edat. Comenten coses entre ells, en valencià. Quan se’ls acosta el cambrer li pregunten en castellà i ja tenim el burro en l’herba. La mateixa persona que amb nosaltres ha parlat naturalment en valencià, els ha contestat en castellà, i a partir d’ací el valencià ha desaparegut en un rogle on cinc valencianoparlants se n’han passat a raonar en castellà.
A la temptació suïcida de posar-se a parlar en castellà a la primera sensació que qui ens escolta no parla valencià, s’afig (cada volta més) l’actitud tristament preventiva de començar en castellà una conversa amb desconeguts per si de cas… I és així, amagant innecessàriament i vergonyosament la llengua, com ens apuntem a matar-la. Inconscientment, mirem d’evitar la possibilitat de qualsevol conflicte, quan, ben mirat, l’hipotètic problema de comunicació se l’haurien de solucionar “ells” que són qui ens fan víctimes del conflicte lingüístic.
L’exemple, real, dissabte passat, ens pot il·lustrar alhora que hi ha solucions senzilles per poc que tinguem una miqueta de consciència lingüística. Si només una d’aquelles cinc persones haguera tornat a parlar en valencià, sé cert que la normalitat hi hauria tornat. I segurament, haver dit “Bon dia” només passar la porta ja hauria fet tota la faena.
L’any 1930 Maria Garcia encarregà a l’arquitecte Joaquim Manich Comerma el projecte de construcció d’una casa al nucli de la urbanització de Can Rull, a Sabadell. Més avant, el 1935 feren un segon projecte de modificació i ampliació de la casa, on bastiren un magatzem per a instal·lar-hi un teler manual i una bobinadora.