Gàlim

Un servidor és, de natural, discret. També per convicció, si no és que açò és resultat de ser-ho ‘de naixement’. Però aquesta condició, fer-la efectiva, a voltes topa amb elements externs que no controles, que no poques vegades són poderosos i que et deixen al descobert.

Aparéixer al diari no és una de les millors maneres de passar desapercebut. Que siga a VilaWeb (que és casa), i que siga a l’editorial de Vicent, multiplica una exposició pública no buscada però que s’agraeix (amb un puntet de vergonya) enormement. Mas que en siga només un esguit, tot lo món té la seu vanitat.

Una altra qüestió és fer-ne bandera: no es tracta ara de voler lluir res, però tampoc de caure en el pecat de la falsa modèstia, un pecat de què em diuen que m’hauria de confessar algunes voltes.

Quan vius immers en un mar de dubtes, i sempre amb bandera roja, prendre decisions és un calvari. Decisions de les grosses, vull dir. Però no pots fugir-ne, perquè fer el mort no soluciona res: els corrents se t’enduen i encara és pitjor. Sé d’algú que ha anat a parar a una illa on tot l’any és diumenge de ressaca.

Prens la decisió i, inevitablement, mentre no arriba el dia X que tot saltarà pels aires, un uendo et furga la consciència amb temptacions de canviar d’idea contra les quals -com que ja tens una edat- pares una barrera d’experiències molt adjectivables.

I l’endemà… L’endemà serà dijous, dia de mercat.

“La vida és un tango”, deia aquell. I aquell altre que en cantava entonava que “veinte años no es nada…”. Vint, potser no; però trenta anys donen per a molt: mireu si no la diferència tecnològica amb què l’amic Partal explicava el 1992 a l’Olleria el Tractat de Maastricht, i com fa anar ara una pissarreta que en aquell moment era ciència ficció.

Fa anys que, de comboi, faig els cartells de les vacacions de Ca Tarsi, per allò de mirar de donar un poc d’originalitat, humor i algun toc de recuperació lingüística casolana. A voltes la intenció s’ha quedat en l’intent, però això és a banda.
El cas és que ara tocava de fer el de l’estiu… i resulta el més complicat perquè és el definitiu, el de fer creu i ratlla, el de rodar la clau i passar el forrellat.

Est estiu no s’acabarà el món, però alguns mons particulars sí que van capgirant-se.

La ràdio alenava cançons de moda com cada vesprada, amb la companyia senzilla dels maixons que es desfeien en llana contra el fred de l’altra banda dels vidres. La llet calenta, les galetes em vénen a una memòria en què confie i que du la pau de saber que encara no te n’havies anat. Perquè encara no havies arribat.

Després sí. Però en aquella destrossa quotidiana la ràdio ja havia desaparegut amb els maixons i el fred feia gust d’absència.

Mentre el sentia parlar, admirat de la capacitat comunicativa i de la demostració de trellat que abocava, m’assaltava el dubte de saludar-lo i explicar-li que feia més de trenta anys el vam convidar a fer una conferència al poble.

Jo la recordava. Me’n recorde, a grans trets, però ell en deu haver fet centenars des de llavors.

Es va quedar mirant-me, quan li ho vaig dir, i es veu que se li va encendre la memòria i em va abraçar: “I tant que me’n recorde!”. I me’n va donar detalls perquè, va dir, hi ha coses, moments, que persisteixen, i aquella nit n’és un per a ell.
A voltes t’atrapen satisfaccions insospitades.

La vida pega voltes, i un dels revolts m’ha permés d’ajudar a tirar avant un llibre en record i homenatge a Vicent Micó i Garcia, el pare Vicent qui, sense saber-ho ni ell ni jo, va encendre’m de menut una llumeta que no crec que s’apague ja.

Com vaig dir en la introducció a la presentació del llibre, es tracta d’un treball necessari: una manera de començar a pagar un deute de la societat amb ell per la seua profunda humanitat, per la coherència radical i per l’estima a la terra en el sentit més ampli, el que va dels cavallons a la llengua.

Ara cal que el llibre faça el seu paper i molta més gent (no només del poble, però també d’ací) conega l’amplitud d’àmbits en què l’home destacava, dissimuladament en la discreció i la humilitat.

Un dels autors del llibre, Pep Frasés, va proposar que el municipi dedicara un carrer al pare Vicent. Ho va proposar i hi va insistir. Crec que seria un acte de justícia.

És això que regires un calaix on fa anys que no fusses. Com era d’esperar no trobes aquell objecte que hi buscaves sense gens de fe, però topes amb un sobre de fotografies de quan es feien en paper.

La majoria no et diuen res de nou. Són (personalment) alamont històriques, però l’ordinador ja te les mostra de tant en tant perquè les tens també en format pantalla i compartible. Tot i això, n’hi ha una que sabies que existia i a la qual li havies perdut el rastre. Una d’important, de les de fardar mas que (com és el cas) sigues fervent partidari de la discreció.

Va ser l’últim dia que parlàrem. L’última visita a Enric Valor, a casa del fill. M. Carmen Agulló li comenta alguna cosa escrita, mentre me’ls mire i admire tant de coneixement junt i Joan Olivares fa anar la maquineta de fer fotos.

Ens hem trobat adés, cosa que no sol passar. Sempre coincidim al cap de les mil, i m’he alegrat de veure’l bé. Tan bé com sempre, de fet.

I ja sé que és cosa meua (et moriràs de vell i et tocaran a albat, em diuen), però no puc evitar de sorprendre’m encara de la seua capacitat de parlar tant i tant d’ell mateix. Té el pronom jo esmentit de tant de posar-lo, a l’endret i al revés, a la més mínima ocasió d’encetar una frase.

I diu veritats, no ho negue. Potser un poc decorades, o automillorades, això sí. Però em cansa la sobredosi d’ego. I trobe que ara ja no està en edat de deixar-s’ho.

Com que ve Pasqua i, segons la lògica consumista que ens consumeix toca viatjar, m’ha arribat publicitat de la cité de Carcassona. L’algoritme que ho ha decidit deu ser molt elaborat, però no pot saber que jo tinc les meues manies i que un dels meus ‘traumes’ viatgers el vaig patir allà. Lleument, això sí, perquè vaig reaccionar a temps.

Hi vaig arribar un dia arreu, fora de la temporada àlgida de turisme, però a mesura que m’acostava ja veia que allò no anava bé. Va ser arribar a una de les portes d’entrada a la vila emmurallada i trobar-me un tropoll de personal en massa, una caterva de cotxes i autobusos atabicats de gent, d’un dels quals abaixava una excursió de madrilenys. No vaig arribar a aparcar. Vaig pensar que entrar a un parc temàtic no formava part de l’expedició, de manera que vaig pegar a fugir i em vaig fer una cervesa en un bar anònim i arreu de la ciutat moderna i real.

De fet, vaig fer nit allà, però en cap moment em va passar pel cap de tornar a intentar entrar a la cité. I que ningú pense que recomane de no anar-hi de visita: No ho mane Déu! Jo parle per mi, i ja faig prou.

Tinc un record molt difús d’Adrianet. De xiquet i potser de quan em despuntava l’adolescència. No en guarde una imatge nítida, però ha sigut fàcil de reconéixer en la fotografia pels trets característics de la gent amb síndrome de Down. En aquell temps no se li deia així, o en el poble no ho déiem així. Senzillament, era Adrianet, i era com era.

I no sé si m’ho he farjat jo, passat el temps, però diria que Adrianet s’havia convertit, enmig de la nostra ignorància, en el terme col·loquial que ens servia per a referir-nos, maldestrament, a qualsevol persona que estiguera en el mateix cas.

Si no tinc gens d’afició a dates com l’onomàstica o l’aniversari propis, és d’entendre que no en tinga a estes coses dels dies d’açò i d’allò. Que potser són útils, però no hi tinc fe. En tot cas, me l’han recordat, l’Adrianet.

La Perdiu és un d’aquells personatges reals que habiten la memòria col·lectiva de l’Olleria. Em dol tindre’n un coneixement escàs, i espere que el meu dèficit el podran posar en evidència un grapat de veïns del poble.

Pel que recorde haver-ne sentit a dir, era una dona de qui s’explicava que havia fet favors a soldats a Cartagena, on ella vivia amistançada amb un militar d’alta graduació, o potser era algun polític amb capacitat d’influències. En la qüestió dels favors, no he sabut mai si calia posar cometes. No sé si quan ho explicaven ho feien de manera literal, o era una mena de dir sense dir per pudor, per la gracieta o per si hi havia roba estesa.

També em passa pel cap el record de sentir parlar d’una criadeta negra, una xiqueta que tenia a casa quan se’n va tornar a viure al poble. Tot açò devia ser en el primer terç del segle XX.

Estaria bé de recollir més informació sobre la vida d’esta persona, i llevar-li els prejudicis que acompanyaven els comentaris que se’n feien. Inevitables, si vols, en l’època en què corria més fresc el record, però caducats a hores d’ara.

En tot cas, ni que siga de manera testimonial i jugant cronològicament, la Perdiu ha quedat reflectida ja en la literatura. Francesc Mompó li dóna un paper en la novel·la L’Esparver; i en un dels relats que Joan Olivares acaba de publicar en el llibre Els morts de la nostra vida hi té també una aparició. Coses que passen quan comentes coses amb la gent de lletra.
Fussem en la memòria?

No m’estranyaria gens ni miqueta que fóra a causa d’un pecat original de malfiança meu que no acabava de veure clar això de les aplicacions de venda de productes usats. Són útils, evidentment, i en molts casos beneficioses; supose. Però m’esmussava -i m’esmussa-, que darrere tanta facilitat per a desfer-se de coses no hi haja -voluntàriament o no- una invitació o provocació a consumir sense miraments, amb la tranquil·litat de poder vendre allò que ja no et fa el pes. Naturalment, la publicitat ho pinta com una manera de donar una segona vida als objectes arraconats, una crida a la moda superficial de consciència social. Però per a mi més aïnes és un estímul dissimulat a la compra desinhibida.

Ara fa poc va començar a anunciar-se una d’aquestes plataformes amb un espot que ve a dir que el mal causat per un excés de producció d’objectes ja està fet i no té marxa arrere, i que l’invent en qüestió serveix per a donar-li eixida. És la part bona -espere-, però haurien pogut afegir que, posats a fer, els usuaris poden ajudar també si frenen la sobredosi de consum. Però no ho han fet, i això crec que em dóna la raó.

Cinc-cents anys: una eternitat en mesura humana ha passat d’ençà que els mascarats van botar foc a l’església de la Magdalena on s’havien refugiat els agermanats que havien arribat a l’Olleria des d’Ontinyent.
Un fet dramàtic, una massacre amb més de quatre-cents morts cremats, ofegats pel fum, o penjats de reixes i oliveres segons expliquen narradors coetanis. Fins i tot els que en podríem dir pro-mascarats, contraris a la revolta popular, ho descrivien amb incredulitat davant la barbàrie.

Hui fa els anys -i els segles- d’aquell episodi tan brutal com poc conegut al poble mateix. Un acte, el primer d’uns quants, mirarà de solucionar el desconeixement. Un concert, i la presentació del projecte d’un llibre d’Abel Soler (no del volum, encara per imprimir per la gràcia de la burocràcia), un text divulgatiu acompanyat d’il·lustracions precioses de Josep Miquel Martínez Ferre. Un bon treball de tots dos, a qui vaig dir que ens voríem en la presentació, i als qui he de demanar disculpes perquè no podrà ser: han passat cinc-cents anys, i justament hui el muscle em fa una mala passada que m’inhabilita.

Ja m’ho contareu.

Hi havia llibres i revistes, aquelles enciclopèdies que ara semblen impracticables i més materials de consulta inevitablement i naturalment manual. Però hi havia molt més. Era molt més. Un espai informalment de trobada, en un temps d’efervescència i aprenentatge social i personal. A la porta posava biblioteca, i sembla que no hauríem pogut saber com dir-li per totes les altres coses.

Per això, estranyament en mi, no vaig dubtar a participar en el reportatge que han fet amb motiu dels 50 anys de la biblioteca. I crec que vaig fer bé. Si més no, n’estic content. Els meus amics de bachelorarbeit schreiben lassen van participar en l’informe.