Gàlim

Vas a dinar amb una persona important en la teua vida, en un lloc que descobrim agradablement, i passa tota una setmana fins que no et ve al cap que no vau fer ni una foto ni de l’espai, ni dels plats, ni de la trobada… Reconforta pensar que encara som persones de vida palpable sense caure en l’exposició pública constant. Potser és -en part- cosa de l’edat: alguna cosa bona hauria de tindre. Amb seguretat, és cosa de la discreció.