Gàlim

Mentre el sentia parlar, admirat de la capacitat comunicativa i de la demostració de trellat que abocava, m’assaltava el dubte de saludar-lo i explicar-li que feia més de trenta anys el vam convidar a fer una conferència al poble.

Jo la recordava. Me’n recorde, a grans trets, però ell en deu haver fet centenars des de llavors.

Es va quedar mirant-me, quan li ho vaig dir, i es veu que se li va encendre la memòria i em va abraçar: “I tant que me’n recorde!”. I me’n va donar detalls perquè, va dir, hi ha coses, moments, que persisteixen, i aquella nit n’és un per a ell.
A voltes t’atrapen satisfaccions insospitades.

La vida pega voltes, i un dels revolts m’ha permés d’ajudar a tirar avant un llibre en record i homenatge a Vicent Micó i Garcia, el pare Vicent qui, sense saber-ho ni ell ni jo, va encendre’m de menut una llumeta que no crec que s’apague ja.

Com vaig dir en la introducció a la presentació del llibre, es tracta d’un treball necessari: una manera de començar a pagar un deute de la societat amb ell per la seua profunda humanitat, per la coherència radical i per l’estima a la terra en el sentit més ampli, el que va dels cavallons a la llengua.

Ara cal que el llibre faça el seu paper i molta més gent (no només del poble, però també d’ací) conega l’amplitud d’àmbits en què l’home destacava, dissimuladament en la discreció i la humilitat.

Un dels autors del llibre, Pep Frasés, va proposar que el municipi dedicara un carrer al pare Vicent. Ho va proposar i hi va insistir. Crec que seria un acte de justícia.

És això que regires un calaix on fa anys que no fusses. Com era d’esperar no trobes aquell objecte que hi buscaves sense gens de fe, però topes amb un sobre de fotografies de quan es feien en paper.

La majoria no et diuen res de nou. Són (personalment) alamont històriques, però l’ordinador ja te les mostra de tant en tant perquè les tens també en format pantalla i compartible. Tot i això, n’hi ha una que sabies que existia i a la qual li havies perdut el rastre. Una d’important, de les de fardar mas que (com és el cas) sigues fervent partidari de la discreció.

Va ser l’últim dia que parlàrem. L’última visita a Enric Valor, a casa del fill. M. Carmen Agulló li comenta alguna cosa escrita, mentre me’ls mire i admire tant de coneixement junt i Joan Olivares fa anar la maquineta de fer fotos.

Ens hem trobat adés, cosa que no sol passar. Sempre coincidim al cap de les mil, i m’he alegrat de veure’l bé. Tan bé com sempre, de fet.

I ja sé que és cosa meua (et moriràs de vell i et tocaran a albat, em diuen), però no puc evitar de sorprendre’m encara de la seua capacitat de parlar tant i tant d’ell mateix. Té el pronom jo esmentit de tant de posar-lo, a l’endret i al revés, a la més mínima ocasió d’encetar una frase.

I diu veritats, no ho negue. Potser un poc decorades, o automillorades, això sí. Però em cansa la sobredosi d’ego. I trobe que ara ja no està en edat de deixar-s’ho.

Com que ve Pasqua i, segons la lògica consumista que ens consumeix toca viatjar, m’ha arribat publicitat de la cité de Carcassona. L’algoritme que ho ha decidit deu ser molt elaborat, però no pot saber que jo tinc les meues manies i que un dels meus ‘traumes’ viatgers el vaig patir allà. Lleument, això sí, perquè vaig reaccionar a temps.

Hi vaig arribar un dia arreu, fora de la temporada àlgida de turisme, però a mesura que m’acostava ja veia que allò no anava bé. Va ser arribar a una de les portes d’entrada a la vila emmurallada i trobar-me un tropoll de personal en massa, una caterva de cotxes i autobusos atabicats de gent, d’un dels quals abaixava una excursió de madrilenys. No vaig arribar a aparcar. Vaig pensar que entrar a un parc temàtic no formava part de l’expedició, de manera que vaig pegar a fugir i em vaig fer una cervesa en un bar anònim i arreu de la ciutat moderna i real.

De fet, vaig fer nit allà, però en cap moment em va passar pel cap de tornar a intentar entrar a la cité. I que ningú pense que recomane de no anar-hi de visita: No ho mane Déu! Jo parle per mi, i ja faig prou.

Tinc un record molt difús d’Adrianet. De xiquet i potser de quan em despuntava l’adolescència. No en guarde una imatge nítida, però ha sigut fàcil de reconéixer en la fotografia pels trets característics de la gent amb síndrome de Down. En aquell temps no se li deia així, o en el poble no ho déiem així. Senzillament, era Adrianet, i era com era.

I no sé si m’ho he farjat jo, passat el temps, però diria que Adrianet s’havia convertit, enmig de la nostra ignorància, en el terme col·loquial que ens servia per a referir-nos, maldestrament, a qualsevol persona que estiguera en el mateix cas.

Si no tinc gens d’afició a dates com l’onomàstica o l’aniversari propis, és d’entendre que no en tinga a estes coses dels dies d’açò i d’allò. Que potser són útils, però no hi tinc fe. En tot cas, me l’han recordat, l’Adrianet.

La Perdiu és un d’aquells personatges reals que habiten la memòria col·lectiva de l’Olleria. Em dol tindre’n un coneixement escàs, i espere que el meu dèficit el podran posar en evidència un grapat de veïns del poble.

Pel que recorde haver-ne sentit a dir, era una dona de qui s’explicava que havia fet favors a soldats a Cartagena, on ella vivia amistançada amb un militar d’alta graduació, o potser era algun polític amb capacitat d’influències. En la qüestió dels favors, no he sabut mai si calia posar cometes. No sé si quan ho explicaven ho feien de manera literal, o era una mena de dir sense dir per pudor, per la gracieta o per si hi havia roba estesa.

També em passa pel cap el record de sentir parlar d’una criadeta negra, una xiqueta que tenia a casa quan se’n va tornar a viure al poble. Tot açò devia ser en el primer terç del segle XX.

Estaria bé de recollir més informació sobre la vida d’esta persona, i llevar-li els prejudicis que acompanyaven els comentaris que se’n feien. Inevitables, si vols, en l’època en què corria més fresc el record, però caducats a hores d’ara.

En tot cas, ni que siga de manera testimonial i jugant cronològicament, la Perdiu ha quedat reflectida ja en la literatura. Francesc Mompó li dóna un paper en la novel·la L’Esparver; i en un dels relats que Joan Olivares acaba de publicar en el llibre Els morts de la nostra vida hi té també una aparició. Coses que passen quan comentes coses amb la gent de lletra.
Fussem en la memòria?

No m’estranyaria gens ni miqueta que fóra a causa d’un pecat original de malfiança meu que no acabava de veure clar això de les aplicacions de venda de productes usats. Són útils, evidentment, i en molts casos beneficioses; supose. Però m’esmussava -i m’esmussa-, que darrere tanta facilitat per a desfer-se de coses no hi haja -voluntàriament o no- una invitació o provocació a consumir sense miraments, amb la tranquil·litat de poder vendre allò que ja no et fa el pes. Naturalment, la publicitat ho pinta com una manera de donar una segona vida als objectes arraconats, una crida a la moda superficial de consciència social. Però per a mi més aïnes és un estímul dissimulat a la compra desinhibida.

Ara fa poc va començar a anunciar-se una d’aquestes plataformes amb un espot que ve a dir que el mal causat per un excés de producció d’objectes ja està fet i no té marxa arrere, i que l’invent en qüestió serveix per a donar-li eixida. És la part bona -espere-, però haurien pogut afegir que, posats a fer, els usuaris poden ajudar també si frenen la sobredosi de consum. Però no ho han fet, i això crec que em dóna la raó.

Cinc-cents anys: una eternitat en mesura humana ha passat d’ençà que els mascarats van botar foc a l’església de la Magdalena on s’havien refugiat els agermanats que havien arribat a l’Olleria des d’Ontinyent.
Un fet dramàtic, una massacre amb més de quatre-cents morts cremats, ofegats pel fum, o penjats de reixes i oliveres segons expliquen narradors coetanis. Fins i tot els que en podríem dir pro-mascarats, contraris a la revolta popular, ho descrivien amb incredulitat davant la barbàrie.

Hui fa els anys -i els segles- d’aquell episodi tan brutal com poc conegut al poble mateix. Un acte, el primer d’uns quants, mirarà de solucionar el desconeixement. Un concert, i la presentació del projecte d’un llibre d’Abel Soler (no del volum, encara per imprimir per la gràcia de la burocràcia), un text divulgatiu acompanyat d’il·lustracions precioses de Josep Miquel Martínez Ferre. Un bon treball de tots dos, a qui vaig dir que ens voríem en la presentació, i als qui he de demanar disculpes perquè no podrà ser: han passat cinc-cents anys, i justament hui el muscle em fa una mala passada que m’inhabilita.

Ja m’ho contareu.

Hi havia llibres i revistes, aquelles enciclopèdies que ara semblen impracticables i més materials de consulta inevitablement i naturalment manual. Però hi havia molt més. Era molt més. Un espai informalment de trobada, en un temps d’efervescència i aprenentatge social i personal. A la porta posava biblioteca, i sembla que no hauríem pogut saber com dir-li per totes les altres coses.

Per això, estranyament en mi, no vaig dubtar a participar en el reportatge que han fet amb motiu dels 50 anys de la biblioteca. I crec que vaig fer bé. Si més no, n’estic content. Els meus amics de bachelorarbeit schreiben lassen van participar en l’informe.

La pel·lícula ja l’havia vista, fa anys, i em va agradar. Però no recorde haver-me fixat en el detall que, l’altre dia, em va cridar tant l’atenció.

Resulta que un dels protagonistes del film, condemnat a mort en una presó nord-americana, perd tots els recursos presentats i, ja en els últims minuts de la pel·lícula, el condueixen a l’habitacle on l’han d’executar amb una injecció letal. El posen a la llitera, el lliguen, i a l’hora de posar-li l’agulla per on li entrarà el líquid mortal, amb tota la cura del món, la infermera mulla un tros de cotó-en-pèl amb alcohol i li frega el lloc per on el punxarà. Que el mate la injecció, però que no se li infecte.

Deu ser algun protocol, o potser és només cosa de la pel·lícula i en la realitat s’estalvien una delicadesa sense utilitat. No ho sé, en tot cas em va fascinar el detall absurd en un acte que, al remat, té més de venjança que no de justícia.

Pensant-hi, vaig recordar que fa uns anys vaig llegir en una notícia que a un condemnat a mort, també als EUA, l’estaven tractant psicològicament perquè recuperara la capacitat d’entendre què l’esperava. No en recorde els detalls, però sí que la intenció era de no executar-lo fins que en fóra conscient. No volien matar-lo fins que poguera sentir el terror de la mort; és a dir, que no n’hi havia prou de llevar-li a vida, sinó que calia assegurar-se que patiria. No li diguem venjança si no voleu, però no em ve cap altre nom al cap.

Cantava Brassens que una prova de la inexistència de Déu és, precisament, l’existència dels qui ell anomenava ‘els imbècils orgullosos d’haver nascut on siga’. Jo ara n’afegiria una altra (sense ànim de comparar-me amb el savi de Seta): la proliferació de gent sense la més mínima capacitat de ser graciosa i que, tot i això, hi insisteix mentre penses que per a guanyar-te el cel tampoc és menester haver de patir tant.

El desllunat era de color impossible, amb finestres atacades de depressió i corcó. Els hostes hi estenien, desganats, una roba on es llegien els descosits de l’esperança i els cositons fets a banderes. Jo era ben menut, i entre rehabilitacions i bates de metges hi havia aquella casa desllavassada, d’habitacions incapaces d’acollir, de desllunat definitivament decaigut.

I qui diu desllunat diu celobert. Que en glòria estigues, Ramon Muntaner.

Un altre dels temes que recorren (no sé si prou, però segur que no sempre ben tractat) els mitjans i les xarxes, és això de la quota de les ‘llengües cooficials’ a les plataformes de séries i cinema i tota eixa mandanga.

Parlar de llengua cooficial, sense més, ja és acceptar que la teua depenga dels que tenen la paella pel mànec en la definició, legislació i aplicació més o menys condescendent de la cooficialitat. I si comences a negociar sobre ‘quotes’, ja dónes per fet que la teua no passa de ser una llengua de fer companyia, consentida com a molt. De reserva indígena.

I després hi ha un altre concepte encara més perillós i que sembla que ens engolim com si res: territoris amb llengua pròpia. Què vol dir això? En realitat és un eufemisme per a referir-se a territoris amb llengua imposada. A Castella, posem per cas, el castellà és la llengua pròpia, però no en sentireu a parlar mai amb aquesta expressió. Les ‘llengües pròpies’, en aquest estat, són aquelles que sobreviuen en territoris on se n’ha imposat una altra.

N’hem de ser conscients, d’això. El llenguatge no és innocent i nosaltres, sovint, en som massa.