Després del titular
Després que les notícies ja no són noticia, quan els titulars desapareixen per deixar pas a d’altres successos i esdeveniments en lletres ben grosses, encara hi ha una realitat que continua bellugant, inconeguda i oblidada, però ben real.
Pensem que sabem el que passa al món avui només pels titulars dels dia?
Ens recordem de la portada dels diaris de la setmana passada? I de fa ara un any’
Tots els titulars de premsa duren poc,però alguns van a parar massa ràpidament no sé si a la paperera de la història o a la del reciclatge de paper per retornar de nou. Serà en forma d’altres noves noticies de primera plana que també s’esvairan en un sospir.
Però que passa quan les noticies ja han volat? Que queda de les coses quan ja no són noticia? Quan el que ha decidit que ho eren ja s’ha cansat i ara ens ofereix d’altres per entretenir-nos?
Fotografia de reportatge
‘Scripta manen’, deien els clàssics romans per destacar que allò que està escrit no s’ho emporta l’aire tan fàcilment com las paraules: verba volant.
Els mots en lletra d’impremta també perduren més temps en la nostra ment però, potser perquè la nostra memòria és més visual, són les imatges les que es fixen més potentment en el nostre record. Ens recordem molt abans d’una fotografia impactant que dels noms de les persones, les dates o els llocs dels esdeveniments.
De la noticia sobre la catàstrofe humanitària dels refugiats que moren a la costa turca ens oblidem del nom de la platja o del nombre de víctimes però ben segur que tots tenim ben gravada a la retina la figura del petit nen sirià mort, de boca terrosa, a la vora del mar. Però qui se’n recorda, sense fer un esforç important, del seu nom? Espero que si que us en recordeu!
Era l’Aylan. No l’ oblideu mai!
La fotografia també roman, tant o més que els escrits, i potser amb més força expressiva. I és un testimoni permanent del que un dia va ser noticia. Per això la tasca dels fotoperiodistes és fonamental i no s’acaba el dia que publiquen la seva foto. Pot continuar molt després mostrant-nos la realitat del que hi ha després que els focus de l’actualitat ha deixat d’il·luminar-la.
Les filles de Durga
Un exemple magnífic d’aquesta feina és la de la fotògrafa Eva Parey que ha estrenat enguany la programació per 2016 del cicle de fotografia social y solidària ‘Diari de Viatges’. La podeu veure al Centre Cívic Riu de Santa Coloma de Gramenet (carrer del President Companys nº 9) fins el dia 24 de març.
Es diu ‘Les filles de Durga’ i és un treball documental sobre les dones a Mumbai que no us podeu perdre perquè romandrà en el vostre record molt més que els comentaris dels periodistes i tertulians de la ràdio d’aquest matí.
L’Eva Parey, que és fotògrafa freelance, docent i antropòloga, ens ensenya, quan ja no és noticia, l’Índia on la dona neix condicionada pels dictàmens socials d’una societat patriarcal i on és difícil i dur sortir del model convencional i aspirar a una vida independent.
A Mumbai, la terra dels somnis per a molts, veurem també imatges de la vida complicada de dones, noies joves i d’homes als barris slums plens i saturats de color de la Índia.
Hi ha treballadores en condicions miserables, orfes, prostitutes i fins i tot una dona policia. I escenes que no trobarem mai a un diari o revista, però també de projectes i grups que impulsen l’acolliment de nenes òrfenes o desemparades, on falta la figura paterna o la mare no les pot atendre, amb el lema: Educar una nena és educar tota una família.
Justament el títol del cicle d’exposicions d’enguany, que ja és la setena edició, és ‘Després del titular’, per anar més enllà del que avui és noticia de primera plana.
Com fan els bons fotoperiodistes com l’Eva Parey.