Era una jornada dedicada a visibilitzar mitjançant cartells d’elaboració i criteri propis, les mancances del barri. Eren tots els “SIN” denunciats per encoratjar la unió del veïnat a deixar de ser passius per passar a ser actius davant la negligència dels que mai, fins aquell dia, s’oblidaven ni de cobrar-los els impostos, ni de gestionar-los
Era, prèvia trobada a l’estació de metro de Fabra i Puig, travessar en bloc les taquilles sense agafar bitllet tot dient: paga l’ajuntament!!!, tot comprovant el somriure còmplice solidari del personal que ens desitjava sort. Era, estalonar davant de l’ajuntament de la plaça de Sant Jaume, la trobada dels representants del veïnat amb el regidor
Era, de fet, una d’aquelles matinades d’hivern que algú, després d’arreplegar branques d’arbre ja caigudes o assecades d’algun casolà hortet, petit mobiliari corcat i diaris vells els hi duia per fer una fogata compartida allí, en mig del solar que era la projectada plaça Sóller que seria, poca broma, la més gran de Barcelona. Eren,
Eren temps d’absència de llars pels jubilats Era quan ni “la Caixa” ni l’ajuntament local ni tan sols tenien el fil i l’agulla per dur a terme millores socials pensades per a la ciutadania vella, aquella que, tret d’haver estat funcionària de l’Estat, a penes rebia quatre duros de pensió. Eren homes, sota la boina
Eren temps d’estrenada democràcia. Eren temps que els més savis (la longevitat atorga el privilegi), feien capelletes comentant, ara la lentitud de les obres de millora del barri, ara la sempiterna lentitud de la lluita obrera per aconseguir finalment unes minses molles de pa després de les negociacions de millores laborals i salarials entre aquells,
Era aquell matí d’un dels festius aprofitat per penjar una pancarta reivindicativa d’una de les mil i una mancances de tipus social del barri. Era la presència de persones endiumenjades passejant amb criatures, aparellats, amb cans o amb el carret de la compra a vessar de barres de pa, qui sap si cap a la
Era un d’aquells llocs sorgits després de la nevada damunt del barri obrer citat en l’enigma 83. Era, un cop fonedís tot el gel de la nevada, el puntual retrobament en la zona de jocs infantils de la mainada ben equipada xalant d’allò més gaudint al màxim de la utilitat de les “katiusques” que durant
Era durant la setmana després d’una gran nevada. Era la zona d’habitatges barats que un tal Sanahuja construïa escassejant el material d’obra de qualitat, òbviament, obviant el clavegueram i asfaltat dels carrers (1) que més tard farien doncs aquest era l’endèmic joc especulatiu de sempre aplicable només als nuclis de població immigrant i obrera. Era
Era la vida contemplativa del progrés urbanístic barceloní d’un iaio nascut vés, a saber en quina senyorial aldea castellana si fem honor de l’elegància que té duent el barret i la lluentor de les sabates. Era segurament la barreja de l’asfaltat present en la senilitat, comparant-lo amb aquells grocs camps de cereals de la infància
Era el fascinant i divertit xipolleig, xip-xap, xip-xap…, de la criatura tot aprofitant l’enorme toll d’aigua estancada. Era un d’aquells petits urbans llacs que apareixien, després d’un aiguat, en els barris mancats de clavegueram per culpa de les pràctiques especulatives entre constructors i departaments d’urbanisme municipals Era la vigilant presència de l’avi aprofitant el caliu
Era un assolellat matí d’hivern. Eren quatre tamborets, cadiretes, cadires…, damunt la vorera del carrer en aquell indret de solana força estona garantida. Eren mestresses de casa de totes les edats, dones, com no podia ser, sempre enfeinades en l’atenció cap a les criatures, pensatives o feinejant, durant gairebé, totes les diürnes hores que tenen
Era aquella acció de saber fer cua apresa de feia poc. Era una d’aquelles primerenques cues on se sap que en arribar el torn, compartir protagonisme fa la felicitat. Era, dins del buit espai obert, la innocent estretor de cossos aprenent els valors de l’amistança i l’auto estima, imprescindibles en qualsevulla col·lectivitat humana. És l’enigma
Era la zona projectada com a pati de l’escola en construcció, mantes vegades reivindicada pel veïnat del barri obrer. Era la sortida al “recreo” de les criatures d’una aula escoltant amb atenció les regles del joc en grup que hauran de desenvolupar. Era poder captar en una imatge la sempiternal realitat dels no adjunts al
Era la gràfica i alliçonadora queixa exigint la urgent millora, programada dècades enrere, del creixent barri obrer. Era aquella dona duent papers o draps qui sap si útils o obsolets. Era aquella criatura d’allò més espavilada, transportant un ocell dins la gàbia. Era, ara amb la distància, el curiós encreuament entre elles i la càmera
Era el contrast de carrers dins del mateix barri. Era l’enèsima exigència veïnal a un representant del consistori d’acabar amb la mancança de l’asfaltatge, clavegueram i habitacles socials. Era el camió repartidor de llet circulant a poc a poc respectant aquell dia, la queixa veïnal i, altres dies, segurament els de pluja, respectant no aprofundir