Te la trobes al marge del camí, alta com un sant pau desafiant, amb esplendor, el significatiu contrast lumínic que la destaca de la resta vegetal. El bloc Menuda Natura dins la xarxa, ens fa saber les curioses característiques que tal vegada fan que la canyafèl amb raó presumeixi d’allò més lluint-se en mig de
Un crit esgarrifador va sacsejar l’oïda dels quatre gats que passejaven per la cala i tot perquè tu, entremaliat o despistat ca, vas desaparèixer de la superfície de la passarel·la astorant la dóna que et duia a passejar i així, només veient-la estirada damunt les fustes del camí que voreja el penya-segat de Cales Fonts
Era aquell passeig matinal fet aquella freda matinada d’hivern. Era aquella predicció meteorològica no anunciada oficialment, però esperada popularment, de neu a cotes baixes. Era la bucòlica sorpresa de veure nevat aquell talaiòtic indret que sovint, gràcies al constant rou nocturn, se salva de ser considerat de secà. Era aquell manta vegades retratat ullastre que
Si per definició de la dita popular a cada bombolla familiar, com a mínim, hi ha una persona, calaix de sastre, no hi ha dubte que a la vista de la barca, dins la bombolla d’aquest pescador, ell ha de ser qui s’endugui la preuada erudita fama.
La presumida groga boia xala d’allò més quan té l’oportunitat d’emmirallar-se; en el seu cas, com en tants emmirallaments, creu que la foscor dins la imatge reflectida fins i tot li és més fidedigne que falsa.
Si ara tot bitxo vivent, economista o aficionat, assegura que la crisi econòmica post-COVID-19 serà terriblement dramàtica, ¿per quins set sous passaven pel folre la terrorífica i tràgica crisi avant-COVID?
Diuen que pensaven allò de, en un tres i no res, vendrien la casa. Diuen que, per allò dels records en el fons els hi feia cosa desprendre’s de la familiar casa heretada. Diuen ara, un cop esborronats els records que, què cony!, dos anys i res de res, han fet tornar allò que els
Per una salut mental col·lectiva, molt millor mil vegades si parlem de les nostrades rosades i no de les collonades dels rocios telecinco.
Com que és a primera hora del matí laboral, segur que estàs dins de la profunditat del primer, segon o tercer son després de tranuitar amunt i avall dins i a fora del magatzem de jardineria. De l’altaveu de l’aparell musical que tens a tocar d’on no surt cap so, tot s’ha de dir que
Era la “calesfonts” d’espais només envaïts per tèquines i llaüts en ordenada espera per la neteja, restauració o repintat del casc sempre agombolat per la mar. Era aquella gairebé absència de negocis de restauració i botigues de moda, de complements o del que fos atraient pels ocasionals visitants de la cala o dels endrapaires de
Com que l’anonimat a vegades li feia tenir el cap cot sense saber a causa de quin pes, agafà l’esprai de sota la pica d’escurar i clandestinament anà cap a la blanca barana per escriure, amb sonores majúscules, aquella paraula que li martellejava el cap.
És el que te la llavor silvestre invertint el temps, aprofitar qualsevol clivella per fecundar donant vida a l’espai megalític.
Alienes al claustre les pròpies circumstàncies, agradin o no, ens enclaustraran i, si no ens enganyem, la perseverança més que la fe, aconsegueix, malgrat alguna passa enrere, tirar endavant.
Les tres ànimes de quatre potes que habiteu la casa (la que és vostra segons criteri felí) sabeu que de dia amb més amplària i de nit, per la gatera, amb menys, sempre teniu lliure l’entrada i sortida al pati, un exemple el de la imatge: mi-te’l!, ara entra el moix.
Era aquella pronunciada baixada cap a un dels portals de sortida del que seria l’antic emmurallat de la ciutat. Era el silent espai lliure d’envaïment d’artefactes de transport amb rodes. Eren, de pujada, dues dones conversant o senzillament compartint silencis, assegudes en baixes cadires lleugeres de transportar i de còmodes i ferms seients. Eren, de