Síntesi del que podria ser el cartell publicitari de la representació “Retrobament, un projecte de futur per a tot Espanya”, al gran teatre del Liceu, obra en un acte i funció d’una única sessió, basada en l’art de la política hispànica entabanadora.
Pel plaer de refrescar, s’ajeu damunt l’ampit del finestral per guaitar qui passa passant o no dels seus, els felins, de manera indiferent o de manera vehement.
Era aquella acció de saber fer cua apresa de feia poc. Era una d’aquelles primerenques cues on se sap que en arribar el torn, compartir protagonisme fa la felicitat. Era, dins del buit espai obert, la innocent estretor de cossos aprenent els valors de l’amistança i l’auto estima, imprescindibles en qualsevulla col·lectivitat humana. És l’enigma
Això mateix, afetgegar, apinyar, comprimir, atapeir, entatxonar llenya o…, el cinisme dels que ara també tenen potestat per indultar a les persones preses polítiques.
De quan contemplant una posta de sol permeté la il·lusòria desmesurada grandària de la immaterialitat de l’ego.
A la platja, ensorrats pals enllaçats protegint la correcta renovació dunar. A la riba de la platja, peus en remull i moviment, protegint la mens sana in corpore sano.
Cap espècie d’animal de companyia se n’ha deslliurat de demostrar, normalitzant el dia a dia, ser tots uns mestres del suport anímic; les més comunes com el cans, han guanyat freqüentant més i més llargues passejades i la resta, els moixos, gaudint o suportant, que de tot hi deu haver, de més companyia dins del
Era la zona projectada com a pati de l’escola en construcció, mantes vegades reivindicada pel veïnat del barri obrer. Era la sortida al “recreo” de les criatures d’una aula escoltant amb atenció les regles del joc en grup que hauran de desenvolupar. Era poder captar en una imatge la sempiternal realitat dels no adjunts al
Un magatzem de vell no deixa de ser l’espai acollidor del llast expel·lit de les llars inclòs el de tipus religiós o supersticiós.
Què tindran aquest parell del PSC -Miquel Iceta i Salvador Illa- que, de tant en tant, aconsegueixen divertir d’allò més a propis i aliens, políticament parlant? Un, amb les ballarugues dels mítings i l’altre, amb solemnes aparicions públiques l’última carregada d’una escenogràfica presentació com a oposició parlamentària de grat servei al colonitzador hispà, aconsegueixen despertar,
O això de ventilar el canvi d’armari, o manca de cordes estenedores i alhora, allò de decidir no emprar l’assecadora a fi i efecte d’estalviar en la factura de la llum.
L’esborrany ja l’he passat al corrector, però com que veig que estàs interessada a donar-li una ullada, m’entretindré una mica més fent allò que de fet acostuma a ser una excusa per creure’m que estic enfeinada i així donar-te més temps per si creus s’ha de rectificar res.
Era la gràfica i alliçonadora queixa exigint la urgent millora, programada dècades enrere, del creixent barri obrer. Era aquella dona duent papers o draps qui sap si útils o obsolets. Era aquella criatura d’allò més espavilada, transportant un ocell dins la gàbia. Era, ara amb la distància, el curiós encreuament entre elles i la càmera
Garlanda de campanetes al sol; garlanda a l’ombra. Garlanda silenciosa en territori obert; garlanda ombrejada a l’encalat marès. “Campaneta la ninc-ninc” (DCVB): joc de noies (Olot, Rupit, Vic, Camp de Tarr.), idèntic al que en altres regions s’anomena amaga-cordeta o amagar mocador (V. amagar). La noia que amaga la penyora, quan l’ha amagada diu: «Campaneta
No li agradava mai haver d’escollir cap opció. No li agradava triar ni mitges veritats ni mitges mentides. No li agradava decantar-se per tonalitats pastels ni del rosa ni del blau. No li agradava, després d’un munt de temps, la certesa de saber que el punt definitiu que detestava era, o bé la sensació de