Com que el vostre instint carronyaire irrompent ciutats i pobles portuaris minva la fama que teniu de lliure i plàcida existència, en l’intent de semblar innocents bones noies, allargant bicefàlia de cap a cua, sou capaces d’arrancar un somriure agradós tot veient el resultat de l’atrapada imatge.
Com aquella benefactora melodia del “mai passa res” que sona dins dels magatzems de consum, així pots topar amb la bucòlica imatge capaç de fer-te oblidar mediàtics mals sons del que està passant.
Sigui per esnob o per global comunicació del significat modern del mot “tchak”, un grafitaire aconsella desconnectar de pantalles, tabletes i mòbils, un fet que, entenguin o no l’autoritari mot escrit a la pintada de la paret, desenes de persones ja fan cada diumenge deambulant pel mercat de vell o segona mà a la “gangaria”
Departir xerrades de sapiència i utilitzar la punta de la falç per desbrossar la suor i terra de dins l’avarca, va ser aquell productiu recés trencador de la rutina camperola. Aquell encontre en l’estiuada manxega dels seixanta, a més a més de parar atenció a la conversa va servir per deixar constància fotogràfica dels fets
Aquell dia, la basa temporal anomenada Còs de Sindic estava a vessar d’aigua arreplegada. Aquell dia, al final del laberíntic circuit de camins de paret seca i d’un tram d’erm paisatge, la sensació de pau per la senzillesa de la basa temporal, segurament faria que, a més d’una persona, el far de Favàritx aquell dia
L’últim destí de la monumental hèlix del vaixell desballestat va ser damunt d’un suport a l’aire lliure com escultura d’art públic, però segons la perspectiva, com acostuma a passar en aquestes ocurrències, l’objecte d’art es transforma en un pegot.
Malgrat que no siguin, ni una bicicleta del carter ni una bústia de correus de gran saca de cabuda, fa bo de veure símils de vells estris continuant vigents en la quotidianitat del dia a dia.
Respectant-los no movent-los del lloc on van créixer i sempre, la nuesa com a dignitat, mai guarnits de garlandes llepolies llumetes…, és l’assignatura pendent d’aprovar per anar d’ecologistes actius deixant enrere anar-hi de passius.
És aquell pont medieval fotografiat a…?, i aquí, apareix l’oblit tantes vegades patent repassant imatges del passat.
Si com a gènere literari la doctrina religiosa ve de lluny, gràcies a les aparicions de noves onades de ciència-ficció o fantasia lògica, acceptem qualsevol ocasional troballa de religió desestimada qui sap si, per persones entusiastes de milícies celestials, decidides canviar de temple.
El dia de la foto vaig quedar tranquil·la perquè no feia gaire de l’article que tractava de la teva depredadora parenta asiàtica amb tota mena de detalls com el de la combinació del negre i el groc damunt l’abdomen que em va fer pensar: -mira!, igual que els taxis de Barcelona. D’aquí la tranquil·litat de
Si veus un pi pinyer, pots dir que ja els has vist tots, però ai!, quan veus un ullastre o olivera borda, poses la mà al foc que no veuràs mai un altre d’igual.
Qui ho diria que caminar damunt la catifa de fulles caigudes durant l’època de la tardor possibilitaria anar, vent en popa, prosperant en la bona o precària situació vivent.
Arriba un dia d’aquells que el desgast físic no perdona que només veient llargues escalinates o successives graonades ja et fan veure l’assolida incapaç capacitat d’afrontar pujades o baixades siguin de terreny siguin, de rebot, d’estat d’ànim.
Sembles tot un ànec coll-blau d’un perfil força atractiu i enlluernador i, no passis gens de pena perquè si no arribes a veure’t l’esquena reflectida a l’aigua de s’Albufera des Grau, dona per fet que aquesta part del cos, també la tens força afavorida i elegant.