Poques vegades d’un carret de 36 exposicions aconseguies que totes les fotos sortissin visibles i més o menys bé, i en aquesta ocasió vaig tenir la sort de cara inclús en el darrer clixé que va sortir mig velat donant-li, potser, aquell valor afegit al mèrit de voler sempre aprofitar el carret fins a l’última
Abans que quasi tots els clubs o gimnasos de Barcelona practiquessin les arts marcials, aquí al poblat, seguint quatre capítols de sèrie televisiva del tema, ja en tenien prou per agafar autodidàctiques perfectes posicions d’atac i defensa, uns depurats estils que gairebé amb prou feines aconseguien la majoria dels “paiets” acostumats a jeure al sofà
Feliços i orgullosos de la feina ben feta que feien, que acceptessin ser retratats va ser un preuat regal que em van fer. Tant de bo algun dia, qualssevol d’ells puguin reconèixer en alguna exposició que faci l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (lloc on estan dipositats els negatius) dedicada al món del barraquisme dels anys 60,
Segur que l’animal, tractat amb cura per les tendres mans dels encara nens, es refaria prest de les lesions que acostuma a fer l’aparell de tir atansat al cos per tirar del carro i així, dia a dia, l’activitat de cooperació familiar per subsistir, devia transcórrer dins d’aquesta mena d’espai quadra, improvisat a la intempèrie
Al final del llarg carrer, adolescents que feia poc avien deixat de ser nens, s’encarregaven de rentar, d’eugues i cavalls, la suor acumulada per tirar del carro -probablement a trenc d’alba- transportant el que calia per obtenir ingressos per la supervivència familiar. D’antic, l’animal de tir sempre ha estat la valuosa eina de treball que
Qui tenia una bicicleta tenia un tresor i no era gens fàcil circular pels carrers de Barcelona amb una, més aviat, pels anys 60 i 70, era una temeritat doncs amb prou feines ciclomotors i motos podien transitar en mig d’alguns cotxes i taxistes que no suportaven conviure amb els vehicles de dues rodes dins
Al mig del carrer amb posat seriós, espatlles rectes i mirada fixa a la càmera, van esperar que acciones el disparador i, per la forma d’agafar en braços al marrec petit, no seria d’estranyar que aquesta fos l’única manera d’incorporar-lo al grup perquè sortís bé a la foto.
Aquí, a la foto, les criatures van voler la presència de l’ adult: –Ven! ¿…?, que nos echan una foto!…, i ell, potser avergonyit pel protagonisme involuntari no els va negar la petició però, al mateix temps, va declinar mirar la càmera, sabia que els principals personatges d’aquella mena de sessió fotogràfica, eren sense cap
Com que potser va voler posar sola (o ell feia el desentès), el petit que també surt a la foto va quedar murri repenjat a la paret i, qui sap, si veient que això no estava gaire bé, em va agradar captar-los a tots dos.
Van voler sortir una al costat de l’altre, descalces, com la majoria que se’ls veia caminant trepitjant el terra amb la fermesa i natural elegància que dóna el fet d’haver-ho fet així des de les primeres passes en la vida. Germanes, cosines, amigues…?, en entreveure’s una mànega d’aigua i raspalls, deurien feinejar pels voltants de
Sense cap mena de complexos i segura de si mateixa potser va voler que la fotografies a ella sola. El protagonisme forma part de la condició humana, tothom en un moment o altre haurà passat -o encara ho estarem fent- per aquesta circumstància, però si això passa en la infància-adolescència evidentment no té cap transcendència,
Com deia en l’apunt del dissabte passat, entre rialles i diàlegs com velles conegudes, em feien esperar i es cridaven uns als altres per sortir a la foto. Jo encantada, el gel s’havia trencat definitivament i no els molestava gens que per una estona envaís el seu espai, el concepte d’empatia, sens dubte hi era
Un cop trencat el gel ja eren elles, les criatures, les que s’apropaven davant l’objectiu de la càmera i així, en aquesta i les properes sis imatges, les persones que apareixen fotografiades em deien com i amb qui volien sortir, per la qual cosa la meva afició, de bon grat, es va limitar a obeir
Amunt i avall, algunes criatures traginaven des d’una pila de rampoines del terra a vés a saber on, fustes, canyes, rodes, ja fora per jugar o per ajudar als majors o en el millor dels casos, per les dues coses, doncs d’antic ens ve allò de què jugant és com millor s’aprèn.
Abans fotografiar no era com avui en dia. Abans sabies que dur a revelar aquell carret de 36 exposicions que ja tenia un cost, les fotos que sortien tenien també un preu. Abans l’afició et costava doblers i, com que una bona o mala presa d’imatge te l’avies d’empassar, només feies una toma, però, de