Clourem la sèrie dedicada a l’emblemàtic Corral de Comèdies d’Almagro, amb la imatge del racó presidida per un dels pous tan necessaris en terra de secà i, com no, aprofitant la cultural social i teatral utilització del lloc, amb el castís proverbi de: “Dios te dé salud y gozo y casa con corral y pozo.”
Sí, tot un luxe i un encert demostratiu que per les dècades dels seixanta i setanta, l’analfabetisme cultural de l’època franquista, va veure’s mitigat pels qui tenint un nivell alt apostaren per la recuperació integral del vell Teatre de Comèdies d’Almagro. Tanmateix, és probable que amb tossuderia i força lluitarien per implicar a les autoritats
Segurament com a qualsevol juliol faria calor i una regada final damunt del sòl, deixaria l’espai refrescant per una estona. Segurament com a qualsevol juliol l’activitat artística dins del teatre estaria ben viva per la qual cosa segurament, com a qualsevol juliol, diàriament alguna desadora -dona de fer feines de neteja-, passaria unes hores fent
Ara no recordo si l’accés a l’interior del “Corral de Comedias” durant les hores diürnes estava obert per visitar-lo o bé aquell dia ho estava per què hi havia l’enrenou d’una brigada de neteja. La qüestió és que poguérem entrar sense cap objecció de l’algutzir de torn de l’ajuntament, i és més, a requeriment de
Segons informacions, per la dècada dels 50 s’inicia la restauració del “Corral de Comedias”, per la qual cosa, donades les discrepàncies i lentituds institucionals que sempre van del bracet en les adjudicacions d’obres públiques, de ben segur que si l’aspecte del teatre no presentava cap màcula a reprovar, era perquè tot just en la dècada
La perspectiva de tres fotografies enllaçades conclou amb la de l’Ajuntament d’Almagro des del cop d’estat del 36 comandat per alcaldes franquistes fins a l’any 79 on una estrenada UCD (ara ja desapareguda) inicià el pas per competir entre partits polítics cadires de poder per governar l’Estat espanyol i, pels ajuntaments, a més a més
És una continuació de l’última imatge penjada de la plaça major d’Almagro dins l’etiqueta “la manxa dels 70” que conclourà amb la propera foto perquè, de fet, l’harmonia estructural de les edificacions construïdes amb materials nobles, atreia poderosament l’atenció i no podies prescindir d’intentar captar la panoràmica fent diverses tomes qui sap si per recordar-la
A la plaça major d’Almagro, per la dècada dels 60, 70 i vés a saber si encara o, fins quan, un “Banco Español de Crédito” i una “Caja de Ahorros de Cuenca”, vetllaven per la bona pràctica (o no), del moviment dels diners de la clientela respecte a operacions de gir, canvi i descompte, a
Una de les estances del “Corral de Comedias” estava ambientada segurament en alguna obra teatral de l’època manta vegada posada en escena. Entre una taula i cadira d’estil “castellano”, que sempre dona categoria i autoritat al personatge, un maniquí representava un gentil home que condescendent semblava que atengués peticions o queixes, vés a saber que,
Dins la localitat d’Almagro, l’espai del “Corral de Comedias“ és sense cap dubte la joia de la corona del poble. Construït dins del període del “Siglo de Oro”, un tal Leonardo de Obiedo va ser l’impulsor i, si atenem a les condicions prèvies per crear l’emblemàtic lloc cultural, déu-n’hi-do!, si en són d’antics els monopolis
Els “spaghetti western” no podien faltar a la cartellera de la sessió de cinema local com tampoc, formant part de l’espai urbà, la figura del municipal proper a la jubilació fent petar la xerrada vés a saber si amb l’aturat, de vacances o, de baixa laboral de torn, assegut sota els porxos atent a les
No té gens d’importància la postura, la qüestió és passar el matí, el dia, la setmana, el més, la vida…, per allò de possibilitar la dita de “qui dia passa, any empeny”.
Asseguts uns i d’altres jugant, avis i criatures passaven bona part del dia sota els enormes porxos del que sembla ser la zona antiga i emblemàtica del poble. Segurament, a casa les mares i àvies feinejaven de valent ara a la cuina, ara a la bugaderia, ara pels dormitoris, menjador…, deixant-ho tot a punt perquè
En els manxecs de l’època, una boina castellana senzilla, ni que sigui en hores d’esbarjo obligades per la jubilació o per la mancança de treball, mai deixava de formar part de la indumentària de carrer i, qui sap, sinó també de la d’estar per casa. Asseguts a les escales del que sembla una cèntrica plaça,
Asseguts damunt l’enorme pedra plana d’un portal segurament de la plaça principal del poble, una dona i un home amb farcell i paquet embolicats fermats amb cordill, esperen pacientment l’arribada de l’autocar de línia que els traslladi al lloc de destí; retorn a l’aldea o anada a ciutat més gran tant se val doncs, segurament