Amb tu camell nafrat per la constant fricció de les brides de cuir o encadenat de ferro a fi i efecte d’obligar-te a ser submís en rebre ordres d’ara aixeca’t, ara asseu-te, ara camina, ara atura’t…, clouré la sèrie de les fotos del juny eivissenc del 75. Tu i un parell o quatre més, erràveu
“Sobre la muntanya, defensiva, i en un lloc especial; així és Puig de Missa, lloc d’ubicació de l’església de Santa Eulària.” Això ens fan saber des de la Web Illes Balears, la qual cosa no vol dir que l’any 1975, no trobéssim aquell temple de culte en estat precari de conservació amb escassos recursos pel
Un carreró d’antic de pedregós asfalt, duia al denominat Puig de Missa i allí, al cim toparem amb la senzilla solemnitat de l’Església de Santa Eulària situada en l’anomenat quartó de Xarc, definició que la transversal Viquipèdia, fil per randa sempre, quan se li pregunta colco cosa, per tots conceptes aclareix.
El recinte de l’oferta de passejades damunt d’un camell era força extens amb dues o tres separacions del terreny cada una amb diferent grup de camèlids. La foto de l’espai “la gatera” de divendres passat, hi sortiu els dromedaris dempeus que tal vegada ja havíeu fet el circuit. La d’aquest divendres, correspon als que pacientment
Com que el mes de juny és època d’aules buides per vacances, no va ser rar veure al•lotes compartint un d’aquells vells calaixos-safata, enllestint una de les fases de la manipulació amb finalitats culinàries del fruit dels arbres albercoquers.
Posaria la mà al foc que el lloc de les imatges correspon al termini de Santa Eulària des Riu per la qual cosa, fent cas a la valuosa informació trobada dins la xarxa (1), aquest grup de dones el juny del 75, fidelment i sense cap mena de representació d’atractiu turístic, manipulaven els albercocs segurament
Els albercocs són d’ancestral tradició culinària llaminera a les Illes Balears. Arreu de l’arxipèlag, herència dels àrabs -o dels cristians o jueus que d’ells l’heretaren- el cultiu, consum immediat així com la manipulació en totes les facetes després de la collita, eren tota una tradició ben viva i present en aquella Eivissa del 75. En
Els dromedaris formeu part, important, del regne animal, per la qual cosa, avui divendres dia de la categoria “la gatera”, hi esteu convidats d’honor. No sé qui devia traslladar-vos, segrestant-vos, des del vostre hàbitat natural fins a l’illa d’Eivissa amb la sola intenció de fer negoci utilitzant-vos com un atractiu turístic tot passejant als visitants
Sí, la generació dels hippies sense cap dubte, com també la del maig francès del 68, va fer estralls en els fonaments de fang del conservadorisme dictatorial i semi democràtic de la “bona societat” sigui conversa a una religió o laica, dins la projectada UE sota l’aixopluc d’una OTAN sempre sentinella militar de polítiques i
“Peluts” o gens ni mica, aprofitaven l’ocasió de l’emergent zona turística de ses illes -en aquest cas les Pitiüses- per exposar a la venda la mercaderia creada per les pròpies mans. Les unes, col•locaven la manufactura ordenadament damunt la tovalla que cobria la tauleta plegable, les altres, assegudes, davant la botiga-magatzem-habitatge, en la cadireta feinejant
Crec que a la categoria de “la gatera” tu, moixeta o moix, ja vares tenir protagonisme en aquest bloc, la qual cosa no vol dir que no tinguis dret a participar, en ”l’eivissa del 75”, doncs tu també estàs dins d’un carret, blanc i negre de 36 exposicions de la kodak. En mig d’un carrer
Una bugada de llençols blancs estesos al solar contigu al modest hotel o pensió on ens allotjàvem, em serveix d’excusa –fugint una mica d’estudi de la categoria eivissa del 75- per alçar bandera blanca i solidaritzar-me amb l‘Espai de Dissidència de Xavier Diez, ja que, com ell, l’onada de calor que des del juny patim,
Seguint el fil de l’apunt d’ahir, en la imatge del d’avui, un muntable i desmuntable aparador obert als quatre vents on s’exposaven i oferien tapetes i punta al coixí, conreades per mans autòctones illenques.
Pels anys 70 amb l’aparició dels llocs de venda ambulant dels “peluts” o “hippies” arribats a l’illa la dècada anterior estenent, tant la seva filosofia d’amor i pau, germen de la cultura antibèl•lica i antisupremacista dels nostres dies, com el “drap” a terra o improvisades tauletes plegables, exponent i oferint, per subsistir econòmicament, peces d’orfebreria
Utilitzaré el mes d’agost com finestra fotogràfica d’una estada de repòs laboral a l’illa d’Eivissa el juliol del 1975. Una dona pagesa eivissenca, especialment les de més edat, no era estrany veure-la arreu de les cases de camp amb la característica vestimenta de gonella negra i gran barret de palla. Amb somriure encisador, no escatimaven