Era aquell dia de la celebració de l’Aberri Eguna. Era la diversitat d’actes que anaven celebrant a la plaça principal els diferents culturals centres socials locals i vinguts d’arreu el País Basc. Era aquella nena amb cara i llenguatge corporal de mala llet que ara no sé si obligada a custodiar paraigua, txistu, tamborí i
Era, el dia de l’Aberri Eguna, la trobada de famílies d’arreu del País Basc a Guernica. Era la constatació fotogràfica de les arrels identitàries traspassant generacions a fi i efecte de no oblidar que d’on es ve, ningú té dret a torçar cap a on es vol continuar anant. Era aquella compartida peculiaritat respectuosa entre
Era l’anual celebració de l’Aberri Eguna a Guernica Era aquell rudimentari entaulat de fusta que feia d’escenari per actuacions musicals, proclames de rel identitàries o per passar-s’ho d’allò més bé la canalla pujant-lo i baixant-lo agafant protagonisme amb algun que altra fidel ca dels dòcils que lliurement campaven pel poble. Era aquell emotiu txistulari fent
Era aquell lloc del País Basc conservador d’antics “caserios” Era aquella dona gran que segurament encara comanava amb saviesa i modèstia innata el bon funcionament pràctic i sentimental domèstic. Era aquella pel temps desgastada barana de fusta aguantant, malgrat la pèrdua de barrots, el pes de qui encara amb confiança sabia que, si no ferma,
Era aquell passeig matinal fet aquella freda matinada d’hivern. Era aquella predicció meteorològica no anunciada oficialment, però esperada popularment, de neu a cotes baixes. Era la bucòlica sorpresa de veure nevat aquell talaiòtic indret que sovint, gràcies al constant rou nocturn, se salva de ser considerat de secà. Era aquell manta vegades retratat ullastre que
Era la “calesfonts” d’espais només envaïts per tèquines i llaüts en ordenada espera per la neteja, restauració o repintat del casc sempre agombolat per la mar. Era aquella gairebé absència de negocis de restauració i botigues de moda, de complements o del que fos atraient pels ocasionals visitants de la cala o dels endrapaires de
Era aquella pronunciada baixada cap a un dels portals de sortida del que seria l’antic emmurallat de la ciutat. Era el silent espai lliure d’envaïment d’artefactes de transport amb rodes. Eren, de pujada, dues dones conversant o senzillament compartint silencis, assegudes en baixes cadires lleugeres de transportar i de còmodes i ferms seients. Eren, de
Era l’obligada visita al temàtic poble de pescadors anomenat Binibeca. Era, si més no, d’agrair que un lloc majoritàriament d’allotjament turístic, els habitacles no superessin, després dels baixos, una alçada. Era la fantasia feta realitat d’un emprenedor arquitecte menorquí dissenyant un imaginari bucòlic focus de cases de pescadors, per cert, mai existent en lloc de
Un dia, com tants dies, hauries d’aixecar-te amb la dèria d’anar damunt les teules de la cotxera a fer de guaita de tot allò que passava o passes pel camí i, així tu moixeta, no per ser de raça aristocràtica sinó per tafanera, vas quedar retratada anys, fa molts d’anys, quan encara el segle XX
Era aquell camp de bàsquet de les instal·lacions esportives del PICADERO J.C. a la carretera de Sarrià de la Ciutat Comtal. Eren aquells vestuaris on tant fallava l’aigua calenta, quina casualitat, després de l’entrenament de l’equip femení. Era competir dins la primera categoria nacional entre equips d’altres “regiones” espanyoles molts d’ells sota el comandament de
Era una d’aquelles matinals arribades amb la “Transme” a l’estació marítima de Maó. Era aquell, encara ara, visual contrast de l’emmurallament de la ciutat amb les arrenglerades teulades dels magatzems del moll. Eren aquells locals dedicats a guardar o intercanviar qüestions pròpies del moviment comercial desenvolupat dins, del de segles, important port mediterrani, és a
Era aquella calavera equina dipositada damunt la paret seca. Era aquella transversal frase “ser o no ser” shakespeariana abastant les espècies del planeta. Era, tret del format, la igualtat característica del component ossi que ens manté, de cap a peus, dempeus mentre l’organisme viu, sobretot quan la força motriu, als designis o, gairebé sempre desitjos
Era la Festa Major de la vil·la de Gràcia. Era aquell carrer Progrés guarnit durant la setmana de la Mare de Déu d’Agost. Era, durant la grisor i repressió cultural franquista, l’oportunitat de mantenir públicament ferma la identitat pròpia mitjançant tàcites contractacions d’orquestres-cobles que compaginaven nits de Ball de Saló amb matins d’Audició de Sardanes
Era aquell popular repartiment del guisat anomenat “caldereta” un dels dies de les festes patronals del sorià poble de Covaleda. Era aquella ordenada barreja generacional fent cua per omplir la casolana olla o pot tot mirant si del que anava quedant dins del gros perol els hi arribaria a tocar un d’aquells deliciosos talls de
Era aquell llarguerut banc de l’auster mobiliari urbà, situat sota la vitrina dels avisos oficials del jutjat i, eren aquells quatre “emboinats” homes i un d’”encapellat”, jubilats ja de tot dedicats, això sí, a la vida contemplativa i, posats al dia de saber quines persones llegien els avisos oficials sigui per tafanejar, sigui per qüestions