Era aquell camp de bàsquet de les instal·lacions esportives del PICADERO J.C. a la carretera de Sarrià de la Ciutat Comtal. Eren aquells vestuaris on tant fallava l’aigua calenta, quina casualitat, després de l’entrenament de l’equip femení. Era competir dins la primera categoria nacional entre equips d’altres “regiones” espanyoles molts d’ells sota el comandament de
Era una d’aquelles matinals arribades amb la “Transme” a l’estació marítima de Maó. Era aquell, encara ara, visual contrast de l’emmurallament de la ciutat amb les arrenglerades teulades dels magatzems del moll. Eren aquells locals dedicats a guardar o intercanviar qüestions pròpies del moviment comercial desenvolupat dins, del de segles, important port mediterrani, és a
Era aquella calavera equina dipositada damunt la paret seca. Era aquella transversal frase “ser o no ser” shakespeariana abastant les espècies del planeta. Era, tret del format, la igualtat característica del component ossi que ens manté, de cap a peus, dempeus mentre l’organisme viu, sobretot quan la força motriu, als designis o, gairebé sempre desitjos
Era la Festa Major de la vil·la de Gràcia. Era aquell carrer Progrés guarnit durant la setmana de la Mare de Déu d’Agost. Era, durant la grisor i repressió cultural franquista, l’oportunitat de mantenir públicament ferma la identitat pròpia mitjançant tàcites contractacions d’orquestres-cobles que compaginaven nits de Ball de Saló amb matins d’Audició de Sardanes
Era aquell popular repartiment del guisat anomenat “caldereta” un dels dies de les festes patronals del sorià poble de Covaleda. Era aquella ordenada barreja generacional fent cua per omplir la casolana olla o pot tot mirant si del que anava quedant dins del gros perol els hi arribaria a tocar un d’aquells deliciosos talls de
Era aquell llarguerut banc de l’auster mobiliari urbà, situat sota la vitrina dels avisos oficials del jutjat i, eren aquells quatre “emboinats” homes i un d’”encapellat”, jubilats ja de tot dedicats, això sí, a la vida contemplativa i, posats al dia de saber quines persones llegien els avisos oficials sigui per tafanejar, sigui per qüestions
Era la tala premeditadament ordenada dels pins d’un indret de la part boscosa de Sòria, Eren aquells homes sense cap mena de protecció corporal tret del de la pell bruna endurida, gorres de lona, barrets de palla o cabell frondós, talant arbres i esmicolant banques formant part de les brigades de temporers contractats majoritàriament junt
Impertèrrits, en mig del brogiment de les atraccions de fira puntualment pressents els dies de festa major i uns quants més, quatre jubilats també puntualment cada dia al banc del parc, conversaven com sempre, això sí, en les hores del funcionament de les atraccions, feien petar per parelles la xerrada perquè ja se sap que,
Era, un agostat dia d’un dels dies de firaires ocupant, per les festes patronals, l’ampli espai urbà. Era l’àvia i la neta com sempre junt amb el nucli familiar allà hagi de menester estar per guanyar-se el jornal. Era, la manera d’estar assegudes, el llenguatge corporal de la senilitat tal vegada farta d’haver vist i
Era l’execució del pla integral de reformes d’una zona del “Barri Xino”, dit a la moderna “Barri del Raval”. Era el sorollós enrenou d’obres donant pas als ocasionals solars provisionalment aprofitats per aparcament. Era, rere l’eixordadissa de les maquinàries d’enderrocs, l’ambiental silenci melodiós de musicals notes curosament anotades al mural pentagrama d’allò que hauria estat
Era la residual presència, encara, d’un d’aquells llaguts anomenats “bot de llum”. Eren aquells enormes fanals bessons que les nits de pesca il·luminaven la zona propera del fons marí a fi i efecte d’atraure bancs d’innocents peixos o calamars. Era, l’ara ja desaparegut del litoral menorquí, l’artístic atuell lumínic afegit al clàssic llaüt que a
Era aquella espectacular matinera trobada de vida circulant per aquella carretera, vés a saber avui quina i cap a on aniríem a descobrir el què. Era aquell voluminós i pacífic ramat de bens amb els capdavanters pujant el senderi muntanya amunt a pasturar l’herba fresca que a poc a poc, sobresortiria de la neu o
Eren tot el patriarcat jubilat instal·lat a l’indret on el sol, puntualment, els alleugeria del mal d’ossos que el desgast vital i la humitat ambiental s’acarnissen amb tot Déu, Eren aquells homes d’una vida laboral transcorreguda feinejant al camp, dins la ramaderia o en aquell taller especialitzat que no els exigís gaires estudis mercantils compartint,
Era, això si de ben segur, un d’aquells indrets perifèrics de la ciutat habitat per famílies obreres, molt obreres i, modestes, molt modestes. Era aquell grup de nanos trapella als que algunes persones els hi pronosticaven un futur com a possibles delinqüents i, d’altres els hi pronosticàvem un futur tan precari, amb el dret de
Era aquella gegantina truja anomenada “porc feixat”. Era aquella mena d’animal pasturant i removent la terra amb l’avidesa característica dels senglars, és a dir, tranquil-la quan no hi ha presència humana i recelosa d’allò més quan n’hi ha. Era l’agradable sensació de conviure harmoniosament la menorquina verdor del camp enquadrada per menorquines parets seques formant