Era un d’aquells llocs sorgits després de la nevada damunt del barri obrer citat en l’enigma 83. Era, un cop fonedís tot el gel de la nevada, el puntual retrobament en la zona de jocs infantils de la mainada ben equipada xalant d’allò més gaudint al màxim de la utilitat de les “katiusques” que durant
Era durant la setmana després d’una gran nevada. Era la zona d’habitatges barats que un tal Sanahuja construïa escassejant el material d’obra de qualitat, òbviament, obviant el clavegueram i asfaltat dels carrers (1) que més tard farien doncs aquest era l’endèmic joc especulatiu de sempre aplicable només als nuclis de població immigrant i obrera. Era
Era la vida contemplativa del progrés urbanístic barceloní d’un iaio nascut vés, a saber en quina senyorial aldea castellana si fem honor de l’elegància que té duent el barret i la lluentor de les sabates. Era segurament la barreja de l’asfaltat present en la senilitat, comparant-lo amb aquells grocs camps de cereals de la infància
Era el fascinant i divertit xipolleig, xip-xap, xip-xap…, de la criatura tot aprofitant l’enorme toll d’aigua estancada. Era un d’aquells petits urbans llacs que apareixien, després d’un aiguat, en els barris mancats de clavegueram per culpa de les pràctiques especulatives entre constructors i departaments d’urbanisme municipals Era la vigilant presència de l’avi aprofitant el caliu
Era un assolellat matí d’hivern. Eren quatre tamborets, cadiretes, cadires…, damunt la vorera del carrer en aquell indret de solana força estona garantida. Eren mestresses de casa de totes les edats, dones, com no podia ser, sempre enfeinades en l’atenció cap a les criatures, pensatives o feinejant, durant gairebé, totes les diürnes hores que tenen
Era aquella acció de saber fer cua apresa de feia poc. Era una d’aquelles primerenques cues on se sap que en arribar el torn, compartir protagonisme fa la felicitat. Era, dins del buit espai obert, la innocent estretor de cossos aprenent els valors de l’amistança i l’auto estima, imprescindibles en qualsevulla col·lectivitat humana. És l’enigma
Era la zona projectada com a pati de l’escola en construcció, mantes vegades reivindicada pel veïnat del barri obrer. Era la sortida al “recreo” de les criatures d’una aula escoltant amb atenció les regles del joc en grup que hauran de desenvolupar. Era poder captar en una imatge la sempiternal realitat dels no adjunts al
Era la gràfica i alliçonadora queixa exigint la urgent millora, programada dècades enrere, del creixent barri obrer. Era aquella dona duent papers o draps qui sap si útils o obsolets. Era aquella criatura d’allò més espavilada, transportant un ocell dins la gàbia. Era, ara amb la distància, el curiós encreuament entre elles i la càmera
Era el contrast de carrers dins del mateix barri. Era l’enèsima exigència veïnal a un representant del consistori d’acabar amb la mancança de l’asfaltatge, clavegueram i habitacles socials. Era el camió repartidor de llet circulant a poc a poc respectant aquell dia, la queixa veïnal i, altres dies, segurament els de pluja, respectant no aprofundir
Era aquella transversal presència generacional del veïnat del perifèric barri marginat per obrer. Era la visita d’aquell representant de la Casa Gran de la plaça Sant Jaume, atenent i prenent nota de les queixes per la deixadesa del barri. Era la deixadesa en la planificació del clavegueram i retard en la promesa de construir habitatges
Era un dels indrets perifèrics de la ciutat Comtal, emmudit durant la dictadura feixista de Franco, reivindicant a principi del postfranquisme un barri digne i habitatges socials. Eren aquelles pancartes i pintades voluntàriament pensades en assemblees veïnals, executades, en la nocturnitat, més aviat perquè eren hores fora del treball que pel motiu de l’anonimat. Era,
Era aquell dia de la celebració de l’Aberri Eguna. Era la diversitat d’actes que anaven celebrant a la plaça principal els diferents culturals centres socials locals i vinguts d’arreu el País Basc. Era aquella nena amb cara i llenguatge corporal de mala llet que ara no sé si obligada a custodiar paraigua, txistu, tamborí i
Era, el dia de l’Aberri Eguna, la trobada de famílies d’arreu del País Basc a Guernica. Era la constatació fotogràfica de les arrels identitàries traspassant generacions a fi i efecte de no oblidar que d’on es ve, ningú té dret a torçar cap a on es vol continuar anant. Era aquella compartida peculiaritat respectuosa entre
Era l’anual celebració de l’Aberri Eguna a Guernica Era aquell rudimentari entaulat de fusta que feia d’escenari per actuacions musicals, proclames de rel identitàries o per passar-s’ho d’allò més bé la canalla pujant-lo i baixant-lo agafant protagonisme amb algun que altra fidel ca dels dòcils que lliurement campaven pel poble. Era aquell emotiu txistulari fent
Era aquell lloc del País Basc conservador d’antics “caserios” Era aquella dona gran que segurament encara comanava amb saviesa i modèstia innata el bon funcionament pràctic i sentimental domèstic. Era aquella pel temps desgastada barana de fusta aguantant, malgrat la pèrdua de barrots, el pes de qui encara amb confiança sabia que, si no ferma,