Era un tram del barceloní passeig del Born envaït per parades venent a l’engròs i al detall els productes cultivats en hortals propis o arrendats. Era la manera d’exposar el gènere demostrant que l’anàrquica lògica forma part del ben entès ordre natural, és a dir en temps de bledes vendre bledes i en temps de
Era aquella manifestació exigint o pidolant, que de tot hi havia, que una de les guarderies del barri continues essent finançada per l’ajuntament. Era un dels molts barris obrers on algunes criatures anaven a la privada, sovint vergonyós pàrquing infantil, o a la mig concertada, i d’altres a ca l’àvia o parenta propera a fi
Era l’època que apareixien per la ciutat com bolets per la muntanya, pancartes sedentàries i ambulants. Era l’època d’esbombar mancances socials exigint-ne la solució, fent-ho a cara destapada i cridaneres consignes. Era l’època de reivindicar, reivindicar i reivindicar gràcies a la febril activitat de líders sindicals i veïnals intentant d’engreixar les respectives files ideològiques de
Era un quotidià dia en un dels qualssevol barris obrers de la Ciutat Comtal. Era un dia més dels principis de la transició que algunes persones creien era antifranquista i democràtica. Era, “gràcies” a les mancances d’entitats socials, la possibilitat de captar imatges reunint tres generacions en un mateix escenari amb reivindicatiu teló de fons.
Era qüestió d’anar omplint el barri anunciant la convocació d’una de les tantes assemblees per tractar de millorar-lo. Era la descoberta de la maleïda aluminosi produïda per emprar, a fi i efecte d’abaratir costos, un tipus de ciment econòmic i ràpid d’endurir. Era captar l’acció de penjar una de les fràgils pancartes fetes amb paper
Era una jornada dedicada a visibilitzar mitjançant cartells d’elaboració i criteri propis, les mancances del barri. Eren tots els “SIN” denunciats per encoratjar la unió del veïnat a deixar de ser passius per passar a ser actius davant la negligència dels que mai, fins aquell dia, s’oblidaven ni de cobrar-los els impostos, ni de gestionar-los
Era, prèvia trobada a l’estació de metro de Fabra i Puig, travessar en bloc les taquilles sense agafar bitllet tot dient: paga l’ajuntament!!!, tot comprovant el somriure còmplice solidari del personal que ens desitjava sort. Era, estalonar davant de l’ajuntament de la plaça de Sant Jaume, la trobada dels representants del veïnat amb el regidor
Era, de fet, una d’aquelles matinades d’hivern que algú, després d’arreplegar branques d’arbre ja caigudes o assecades d’algun casolà hortet, petit mobiliari corcat i diaris vells els hi duia per fer una fogata compartida allí, en mig del solar que era la projectada plaça Sóller que seria, poca broma, la més gran de Barcelona. Eren,
Eren temps d’absència de llars pels jubilats Era quan ni “la Caixa” ni l’ajuntament local ni tan sols tenien el fil i l’agulla per dur a terme millores socials pensades per a la ciutadania vella, aquella que, tret d’haver estat funcionària de l’Estat, a penes rebia quatre duros de pensió. Eren homes, sota la boina
Eren temps d’estrenada democràcia. Eren temps que els més savis (la longevitat atorga el privilegi), feien capelletes comentant, ara la lentitud de les obres de millora del barri, ara la sempiterna lentitud de la lluita obrera per aconseguir finalment unes minses molles de pa després de les negociacions de millores laborals i salarials entre aquells,
Era aquell matí d’un dels festius aprofitat per penjar una pancarta reivindicativa d’una de les mil i una mancances de tipus social del barri. Era la presència de persones endiumenjades passejant amb criatures, aparellats, amb cans o amb el carret de la compra a vessar de barres de pa, qui sap si cap a la
Era un d’aquells llocs sorgits després de la nevada damunt del barri obrer citat en l’enigma 83. Era, un cop fonedís tot el gel de la nevada, el puntual retrobament en la zona de jocs infantils de la mainada ben equipada xalant d’allò més gaudint al màxim de la utilitat de les “katiusques” que durant
Era durant la setmana després d’una gran nevada. Era la zona d’habitatges barats que un tal Sanahuja construïa escassejant el material d’obra de qualitat, òbviament, obviant el clavegueram i asfaltat dels carrers (1) que més tard farien doncs aquest era l’endèmic joc especulatiu de sempre aplicable només als nuclis de població immigrant i obrera. Era
Era la vida contemplativa del progrés urbanístic barceloní d’un iaio nascut vés, a saber en quina senyorial aldea castellana si fem honor de l’elegància que té duent el barret i la lluentor de les sabates. Era segurament la barreja de l’asfaltat present en la senilitat, comparant-lo amb aquells grocs camps de cereals de la infància
Era el fascinant i divertit xipolleig, xip-xap, xip-xap…, de la criatura tot aprofitant l’enorme toll d’aigua estancada. Era un d’aquells petits urbans llacs que apareixien, després d’un aiguat, en els barris mancats de clavegueram per culpa de les pràctiques especulatives entre constructors i departaments d’urbanisme municipals Era la vigilant presència de l’avi aprofitant el caliu