La persona més llesta del món, a punt de fer els quatre anys, té molt clar i ho manifesta amb la vehemència dels roures, que no cal que l’alliçonin: ell pensarà sempre el que voldrà independentment del que li diguin que ha de pensar. Passar quaranta-vuit hores amb ell equival a fer tots els màsters
El menut que sap més del món, el robador de cors més implacable, a quatre mesos de fer els quatre anys, demà acaba l’escola i ha lliurat als pares el quadern de treball del curs. Està satisfet, diu. Considera que la feina és més que acceptable, tot i que no cada dia estàs feiner i
Avui matí he estat un pirata carregat de doblers i he enterrat -i ben enterrat!- un tresor incalculable en el parc de Rosa Bueno, de Palma, amb un altre pirata de poc més de tres anys, que era el cap. El proper mes d’agost farà set anys que el parc porta el nom de l’activista
En tornar a veure la criatura més sàvia del món, tres anys i set mesos, li hauré de demanar que m’expliqui què és això de la intel·ligència artificial. Dissabte m’explicà què significava empatar en futbol: -Tu fas un gol i l’altre te’n fa un a tu. Això és empatar, ho entens? Clar com aquests dies
El menut, 3 anys i 7 mesos, vol veure l’ecografia que faran a sa mare, que està embarassada de 13 setmanes. Està inquiet per veure la seva germana, o el seu germà. Tafaner intrèpid, no fa més que demanar com és, o millor com què és allò que està dins la panxa de sa mare.
El sol passava gust d’anar a la posta, o almenys així semblava dir-ho la mirada en panorama del menut que mai no es cansa de jugar. Els capvespres en terra de call vermell prenen un to absolut que penetra l’aire i els esperits tots compassant-los. Per això, estant en el temps de passions tant santes
La persona més llesta del món, robadora implacable de cors, tres anys i sis mesos de saviesa plena, considera que som un vell nou. Que me falten cabells, sí, però que les arrues que em solquen la cara són tolerables –no ho diu amb aquestes paraules però gairebé- i per això no es pot afirmar
A l’escoleta d’en Pau, el savi -tres anys i quatre mesos- aquests dies miren en Joan Miró i proven de dir les coses com les pintava ell. A en Pau li bastà un sol pic que li diguessin que pintarien “L’or de l’atzur”, i ho repeteix a qui li ho demana amb rigor de fonòleg.
Gronxant-se a plaer en un parc nou, en Pau ho assevera amb rotunditat: el sol avui no balla. I si ho diu ell, ha de ser rotundament cert, perquè és la persona més saberuda del món. Del gronxador estant, indica exactament on comença a declinar, el sol, i demana si el veus. Li dius que
La calma és tensa, tiba nervis i alena espès. Sembla que més enllà del que abasta la mirada els fantasmes del desconhort es disposen a assaltar i a entrar a mata-degolla en els vergers on l’ordre natural de la quietud senyoreja el temps. Hom diria que els presagis de temporal prenen cos a part o
Fent l’ase amb el seu amic de l’ànima es va treure el colze de lloc, el nét. És la segona vegada que li passa. Tanmateix, ha arribat decidit a muntar el betlem. Abans, però, hem anat a l’altre cap de món amb un tren lego que traginava cotxes de carreres. No hem passat per cap
Un tėntol en la lectura que més omple per jugar amb la criatura roba-cors, que no té idea bona, com ha de ser, i reclama totes les atencions possibles. Mestresseja, el menut, i amb tres anys té més seny que molts de ministres. Els diumenges sense ell i la seva juguera sense fronteres no ho
El meu heroi, l’únic sant de la meva autèntica devoció que demà farà tres anys, el nét robador de cors que porta sempre la pau, anit em tornà a sorprendre inventant-se un substantiu: fotodor -les tres os tancades-, això és, la persona que fa fotos; que practica la fotografia, vaja. Ho va dir mentre retratava
M’he rebolcat desafiant imprudentment les articulacions massa acomodades a l’adultesa, això vol dir a la inactivitat més somera, que diria una tieta que me marcà la infància. He estat el llop més temut i sanguinolent, obrint la bocassa fins a fer-me mal, i acte seguit sant Jordi acarant-se amb el drac que delia per menjar-se
El nét es despert a la poca estona d’haver-se adormit. Un malson, potser. Li ha costat, dormir-se, empaitat per l’enyor de pare i mare, i per la nit ciutadana que desconeix, plena a vessar d’ombres inquietes que no tenen por de res i que ell no pot espantar. Ell el pren tot tement que la