El meu heroi, l’únic sant de la meva autèntica devoció que demà farà tres anys, el nét robador de cors que porta sempre la pau, anit em tornà a sorprendre inventant-se un substantiu: fotodor -les tres os tancades-, això és, la persona que fa fotos; que practica la fotografia, vaja. Ho va dir mentre retratava els pares, padrins i oncles acabant de sopar amb la càmera digital bona de la seva padrina jove, una rèflex que té molt gelosa i que la criatura amb prou feines pot aguantar.
Donada la delicadesa de l’instrument que el milhomes volia manejar com si fos un expert freelance a la recerca de la instantània més impactant i que l’ha de treure de l’anonimat, tant sa mare com sa padrina de fonts el vigilaven de prop. Clar que ell es resistia a tant de zel i protecció desmesurats -al seu sapientíssim saber- i per deixar ben palès qui comandava, digué clar i català que ell i ningú més era el fotodor. Sensacional.
Ara que s’ha armat tant de rebombori -ja són ganes d’armar camorra- amb la supressió d’un grapat d’accents diacrítics i per tal de llevar ferro a l’absurda polèmica i fer lloc a qualsevol untura lubricant que enjogassi la batussa, proposaria a la secció filològica de l’IEC d’acceptar aquest nou mot, fotodor, i el conseqüent verb, fotodorar.
Ara mateix, just aquí i quatre passes enllà, hi ha tants elements singulars per fotodorar i tantes perplexitats fotoradores, que passaríem grandíssims moments, com els que passà anit el fotodor per excel·lència. I ben segur que de cada instantània en trauríem moltes més lliçons que les carretades de visceralitats ultramuntanes, despropòsits centrípets i mentides de diferent densitat que escupen les pàgines d’opinió dels periòdics mesetaris.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!