A les onze, a punt del migdia, el sol encrostava el parc infantil i feia reverberar el sòl tot convertint en instruments de tortura les parts d’acer dels jocs i mobiliari. En els elements que simulen un tren, hi ha restes de vida nocturna emmarjada: una flassada revellida, unes bosses de plàstic estratègicament arraconades i
En el parc, poc abans del migdia, et rep un home gran i gras, assegut en un banc, que fa la becaina. Desendreçat, angunieja perquè porta vestit de ple hivern i avui és el primer diumenge d’abril que fa un bon sol, calor i tot. Su-vora, el bolic amb andròmines que el defineix com a
Són taques de colors triats a l’atzar i a vuit mans. Senzillament –o no- taques fetes amb pinzell, dits i mans d’infant, i ganes immenses d’esbravar tensions i malsofridures, que avui és el primer dia que a la criatura li han llevat els bolquers i tot és atenció preferent, i preguntes insistents, i inquietud, perquè
La persona més llesta del món, vint-i-vuit mesos acabats de fer, el millor robador de cors que he conegut, afirma amb contundència que la lluna té gust de botifarró. Un conte l’ha desafiat a comprovar-ho i ell ha acceptat el repte. Ha aprofitat l’escala que han format una tortuga, un elefant, una girafa, un lleó,
Els parcs urbans també s’han globalitzat i pertot són iguals. Llàstima. El sòl de terra i grava ha estat substituït per un trespol com a de cautxú que evita, certament, esgarrinxades i genolleres, però hom es demana per què s’han d’evitar aquests petits accidents que reclamen una passada testimonial de mercromina que demostra que ja
Els cavallets, avançat el segle vint-i-u de la globalització i les noves tecnologies de la comunicació, segueixen fascinant criatures i altres éssers especials. Per Nadal, els ambulants s’instal·len en places i parcs com a part de l’ornament nadalenc ciutadà, i malgrat la seva precària ufanor, els infants volen colcar-hi. En veure la seva cara de
Deu fer vint-i-set o vint-i-vuit anys, en el moment d’introduir les nostres filles en l’ambientació nadalenca més nostrada, això és, fer el betlem, se m’acudí de demanar a la filla major, na Coloma, que em dibuixàs i pintàs les figures del naixement. Amb aquests patrons excepcionals, se m’acudí de reproduir-los en fusta i pintar-los amb
M’he aixecat d’hora, comptant que les vacances deslliuren agendes: a les vuit i poc del matí. El despertador: la criatura que em té el cor robat, que anit ha dormit a casa. Anar a remolc del seu horari, que no coneix barrera ni bardissa, és una carrera de mig fons farcida d’obstacles. Els seus vint-i-dos
La criatura que em té el cor robat i que tanta Pau em procura, mirà de prim compte el tub de respiració de la careta submarina, objectes de regal per la compra d’una càmera fotogràfica aquàtica que feia molta il·lusió a la seva padrina jove, el girà d’un vent i d’un altre i acabà sentenciant
El temps no vol saber res dels que van a esclatabutzes i mai no poden ser allà on voldrien ser. Sense anar més lluny, un voldria ser amb el seu nét per comprar-li un nonou, paraula que va alisa si va a dir ver per manca d’ús responsable, i cal que sigui a una altra
Estira, menut! Estira la juguera i l’emoció, Pau de l’estany on es deixa caure la lluna cansada de ser plena. I aprofita tots els instants per omplir el buit de la raó i de les raons de qui mana amb les paraules que aprens a força de repetir-les, menut. Les paraules han de ser rebles,
Com més escolt l’ària “Erbarme dich”, de la Passió segons sant Mateu, de Bach, interpretada –i molt sentida i feridora- per Hertha Töpper i dirigida per Karl Richter, més clar veig que la bellesa existeix però que és fugissera de mena i li costa abandonar la transhumància. Ideotes d’aquesta naturalesa dic al nét mentre passejam,
La criatura que em té el cor robat comença a adornar el balbuceig amb certes precisions que de cada cop més s’assemblen a paraules. I assistir al naixement d’una veu és un plaer que mai no s’oblida, roman com una empremta en pedra. L’he fruït, avui horabaixa, al nét, i em convenia, perquè el dia
Compartir migdiada, cor amb cor, amb en Pau, setze mesos pletòrics de marraneria, és una sensació difícilment superable en intensitat. I si, a més, esguarda el descans un quissó bord, vull dir un ca genèric, de marca blanca, en Panxo o en Tronxo, segons sigui la madona o el cuidador qui el cridi, d’edat incerta,
No són molts els infants que poden presumir de tenir una rèplica seva en forma de figura de betlem o de pessebre. En Pau, sí. El seu oncle Esteve, especialista en fer reals els impossibles, enguany l’ha fet, ros i menut com ell. Va de grapes a adorar el Minyó, entre el ramat d’ovelles, com