marginàlies

El sol passava gust d’anar a la posta, o almenys així semblava dir-ho la mirada en panorama del menut que mai no es cansa de jugar. Els capvespres en terra de call vermell prenen un to absolut que penetra l’aire i els esperits tots compassant-los. Per això, estant en el temps de passions tant santes com profanes, no costa gens recordar Blai Bonet:

Com una fuga de trompes
l’aire va sil.labejant
seqüències de sol brillant
cap a un bosc obscur de tombes.
Set esqueixos demacrats
s’allunyen grocs, desmaiats.

A na Metla, una border collie amb un ull color de cel i l’altre de mora, se li ha enganxat una paparra just damunt l’ull de mora i se li haurà de treure. El nin vol saber com l’hi trauran i si li faran sang. La sang sempre inquieta. Segur que no, se l’adverteix, però si n’hi fan serà poca cosa, una gotineua de no res. Insisteix, el quatre pamets d’home amb el seny més que complit, i demana si, així i tot, la sang li tornarà a néixer. És clar que sí, se li contesta, i ell no ho dóna per segur fins que recorda que ell es va fer sang un dia que va caure i que ben aviat ja no n’hi va fer, la qual cosa volia dir que la sang tornava a néixer. I rebla el clau altre cop en Blai:

Clavau-me al balcó del pit
un al.leluia tot blanc:
una bandera en la sang
que il.lumini els seus crits.
Que diga en vers blau de venes:
“Tinc un penó per les penes!”.