marginàlies

A l’escoleta d’en Pau, el savi -tres anys i quatre mesos- aquests dies miren en Joan Miró i proven de dir les coses com les pintava ell. A en Pau li bastà un sol pic que li diguessin que pintarien “L’or de l’atzur”, i ho repeteix a qui li ho demana amb rigor de fonòleg. Aquesta obra mironiana enguany celebra els primers cinquanta anys. No té cap importància, l’edat, perquè l’eternitat no en vol saber res, d’anys, però és significatiu i, per tant, una manera extraordinària de celebrar-ho.

En Pau n’està encantat amb en Miró, repeteix els colors que emprava com li va dir la mestra i jugant amb un pinzell entre els dits, es du la mà amb el pinzell al front i diu que en Miró, abans de pintar, pensava molt. Com ell, és clar. En Miró n’està encantat que a les escoletes les criatures juguin amb els seus símbols i les seves estrelles; amb les constel·lacions de claror que ens llegà perquè mai no perdéssim  el món i les persones de vista.

I si, a més d’en Miró, a les escoletes hi entràs en Bach i tota la colla d’estamenejadors de l’ànima, probablement ens estalviaríem molts d’ensurts i encara més destrets que deixen la nostra miserable condició humana a l’alçada del betum.