marginàlies

Deia que si Ramon Llull havia començat a escriure la seva magna obra en la fulla d’una mata, ell ho podia fer en els espais buits que, en els diaris, hi deixa la publicitat a tota pàgina. I per mostrar com s’ho feia, davant l’atonia majúscula del seu amic que patia per la seva deixadesa absoluta, començà a escriure en espiral:

La vida és l’esbudellador
que passa gust d’occir.
I si és bella és perquè no sap
què és la perennitat
ni les dimoniades dels déus
que vigilen els innocents.
Exultem, doncs, i celebrem
que som la bellesa del fracàs,
l’extremunció del plaer,
l’agulla saquera que clou
els sacs de la paciència
i dels propòsits d’esmena.

Mirar enfora fa caure a prop,
raó per la qual tampoc no convé
enlluernar-se excessivament
amb la fi de tot plegat.
Acabarem de cop i volta
i l’oblit es farà càrrec
de la nostra memòria.
Callarem i cap psicofonia
retindrà l’ànsia de nostra veu.
Tanmateix, no reclama feina,
la vida, sinó la diligència
de la badoquera i la mandra.