marginàlies

Soldats de llautó a la recerca de sang vexada,
ganivets de mar reclamant nàufrags
i la lluna, a su-allà, espera
com ho fan les dones velles
que un dia varen ser mares.

Àcars inconeguts envaint la pell dels comuners,
catacumbes que es constel·len
per afaiçonar moribunds i cadàvers,
nits que fugen per no ser cancell d’extinció,
asfalt de besades als peus dels derrotats.

La presumpta esclavitud de la riquesa
alimenta la llibertat absoluta del misèrrim,
la llàgrima de l’opulent,
la mar embravida que arrasa la pobresa.

La closca dels dies discuteix l’autoritat del foc,
l’aigua molla perdona la pedra
i la lluna seu en una cadira baixa
com les velles que enyoren el dia que infantaren.

Que sigui el silenci l’escarceller del rusc.