marginàlies

De moment, de moment, / seurem aquí, veurem passar la gent, i, potser, / les nostres siluetes també, no ho sé…, / vestides amb paraules i un barret, canten amb elegància els de Blaumut. Des que m’he dutxat, quan la llum encara era infant, que la cant per mi un pic i un altre, com si la gramola, automàticament, en acabar la tornàs a posar. No em fa res, que traülli per dins la mollera; fins i tot diria que l’asserena. Tanmateix, cal dir que val la pena escoltar “El primer arbre del bosc”, el treball dels Blaumut que incorpora aquest “De moment”.

Seguint el ritme de la caixa que acompanya la melodia, em top amb una notícia que em sorprèn: Jane Birkin (la veu mítica del “Je t’aime… moi non plus”) ha demanat a la casa Hermès que deixi de posar el seu nom a una bossa que, segons informen els mitjans, és de les més cares del mercat. Les “Birkin Croco” estan fetes a mà i gaudeixen d’un prestigi tan estratosfèric, sembla, com els dos-cents mil euros que s’han arribat a pagar per una de segona mà. Fa més de trenta anys que es fabriquen i jo sense assabentar-me’n…

No m’ha sorprès, però, el luxe que volta aquesta bossa, sinó les raons que ha donat l’actriu i cantant de Londres perquè Hermès elimini el seu llinatge del complement exquisit: per la crueltat amb què es mata els cocodrils, la pell dels quals acabarà en el braç d’una dama altament presumida i amb cèntims suficients per no patir cap estretor ni fer-se càrrec de la matèria amb què està fet el sarrió. Diu Jane Birkin que fins que Hermès no mati aquests rèptils d’acord amb la normativa internacional que en regula el seu sacrifici, no vol que Birkin formi part d’aquest complement.

I m’ha sorprès encara més el condicionant d’aquesta decisió: fins que la casa parisenca no canviï la forma de matar els animals que acabaran sent bossa exquisida. Queda clar, per tant, que no està en contra del sacrifici, sinó contra la manera de sacrificar. I jo que pensava que Jane Birkin no volia que la dignitat dels cocodrils acabàs fent part de la pomeria estratosfèrica de dones gens corrents!

Només veig un fanal, / i tres ocells a la branca d’un bar. / Simplement no és dilluns, / i el teu desembre no es refreda mai, segueixen dient els Blaumut. I em qued amb ells.